El centre històric de Ciutat de Mèxic és un dels espais urbans amb més capes d’història del món. Des de les restes de Tenochtitlan fins a la ciutat contemporània, aquest enclavament concentra segles de transformacions arquitectòniques, polítiques i culturals que encara avui defineixen la capital mexicana.
Aquest contingut forma part del programa Pensaveus Compartides de RAB Ràdio, conduït per Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado. En aquest episodi, l’espai aborda el centre històric de Ciutat de Mèxic amb la participació de l’arquitecte Mariano del Cueto, que ofereix una mirada experta sobre l’evolució urbana, arquitectònica i patrimonial de la capital mexicana.
Una ciutat que no s’esborra, sinó que s’acumula
El centre històric de Ciutat de Mèxic no es pot entendre com un espai estàtic ni com una fotografia congelada del passat. És, en realitat, un palimpsest urbà: una ciutat construïda sobre una altra ciutat, i sobre una altra, en una successió de capes que no desapareixen del tot. S’aixeca sobre les restes de Tenochtitlan, la capital de l’imperi mexica, i conserva encara avui part del seu traçat original, amb carrers ortogonals i eixos que connectaven l’antiga illa amb terra ferma.
Aquesta reutilització del traçat prehispànic no és anecdòtica. Explica per què la ciutat actual manté una estructura urbana que no és completament europea, malgrat la colonització. És el resultat d’una operació de substitució —la destrucció de la ciutat indígena— però també de continuïtat, perquè allò que funcionava es va mantenir.
El xoc de cultures que defineix l’arquitectura
Des del punt de vista arquitectònic, el centre històric és el resultat d’un xoc entre mons que no només eren diferents, sinó profundament antagònics. D’una banda, la tradició prehispànica; de l’altra, una Europa que arribava amb una barreja pròpia de corrents: el gòtic tardà, el Renaixement emergent i una influència islàmica encara molt present a la península Ibèrica.
Aquest còctel cultural és el que dona lloc a una arquitectura singular. Els primers edificis colonials adopten formes plateresques, una transició entre el món medieval i el renaixentista. Amb el pas del temps, el barroc s’imposa com a llenguatge dominant, especialment als segles XVII i XVIII, amb una capacitat expressiva que acabarà marcant també una manera de fer i d’entendre l’espai.
La Catedral Metropolitana n’és un bon exemple: no és un edifici homogeni, sinó una suma de fases constructives. Al seu costat, el Sagrari Metropolità accentua el contrast amb un barroc molt més carregat. Aquesta convivència d’estils no és una excepció, sinó la norma.
El Zócalo: arquitectura al servei del poder
Al centre de tot hi ha el Zócalo, la plaça de la Constitució, que actua com a escenari principal del poder des de fa segles. La seva configuració respon a una lògica política molt clara: concentrar en un mateix espai els tres grans poders que estructuren la ciutat —religiós, civil i econòmic— i fer-los visibles.
Aquesta organització s’ha mantingut fins avui. La catedral continua ocupant un dels costats, mentre que el Palau Nacional representa el poder federal i els edificis del costat sud acullen el govern de la ciutat. És una continuïtat institucional que travessa períodes històrics molt diferents, des del virregnat fins a l’actualitat.
Ni tan sols episodis traumàtics com la gran inundació del segle XVII, que va obligar a reconstruir bona part de la ciutat, van alterar aquesta estructura bàsica. Es van refer edificis, però no es va modificar la lògica de l’espai.
Transformacions constants i identitat resistent
Una de les paradoxes del centre històric és que ha canviat constantment sense deixar de ser recognoscible. Cada segle hi ha deixat la seva empremta, sovint sobre les estructures anteriors. El resultat és una arquitectura híbrida, amb edificis que acumulen intervencions del segle XVI al XX.
El segle XIX és especialment significatiu, no tant per la construcció com per la manca d’aquesta. La inestabilitat política i econòmica —amb guerres internes i conflictes constants— va frenar el desenvolupament urbà i va obligar a reutilitzar espais existents. Més endavant, durant el porfiriat, la ciutat es torna a obrir a influències europees amb una arquitectura que busca projectar modernitat i cosmopolitisme.
Aquestes transformacions no són només estètiques. Reflecteixen canvis profunds en la societat, en el poder i en la manera d’entendre la ciutat.
El patrimoni sota pressió
Avui, el centre històric és un espai en tensió. D’una banda, hi ha una consciència creixent de la seva importància patrimonial. De l’altra, la pressió urbanística i econòmica fa que molts edificis estiguin en risc, especialment aquells que no tenen protecció oficial.
La conservació del patrimoni és complexa i cara. Requereix recursos, però també criteris clars, i aquests no sempre són unívocs. Institucions com l’Institut Nacional d’Antropologia i Història o Belles Arts gestionen aquesta protecció, però amb competències compartides que, en alguns casos, dificulten la presa de decisions.
A més, hi ha un problema estructural: no tot el patrimoni està catalogat. Molts edificis del segle XX, per exemple, queden fora dels circuits de protecció i són especialment vulnerables a la demolició.
Restaurar o reinterpretar: un debat obert
La restauració del centre històric no és només una qüestió tècnica, sinó també ideològica. Què s’ha de conservar? Què es pot transformar? I fins a quin punt es pot intervenir en un espai amb tantes capes històriques?
Hi ha models diferents. A Europa, sovint s’opta per integrar restes del passat sense eliminar les capes posteriors. A Ciutat de Mèxic, projectes com el del Temple Major han apostat per recuperar el passat prehispànic, fins i tot a costa d’enderrocar parts de la ciutat més recent.
Aquestes decisions generen debat, però també posen en relleu una realitat: la ciutat no és un museu, sinó un espai en disputa.
Un centre viu que mira cap al futur
Malgrat els reptes, el centre històric de Ciutat de Mèxic continua sent un espai viu, amb activitat econòmica, vida quotidiana i una presència institucional constant. No és un escenari congelat, sinó un organisme en evolució.
Segons l’anàlisi de Mariano del Cueto, la seva salut és, en termes generals, bona. Hi ha projectes de restauració, una implicació creixent del sector privat i una consciència patrimonial que fa unes dècades era molt més feble.
El repte, però, continua sent el mateix: trobar l’equilibri entre desenvolupament i conservació. Permetre que la ciutat creixi sense perdre allò que la fa única. No és una equació fàcil, però és l’única possible si es vol evitar que el centre històric es converteixi en una peça de museu o, a l’inrevés, en un espai sense memòria.
