Editors i cuiners coincideixen que el receptari en paper no només resisteix l’empenta de les xarxes, sinó que viu una nova etapa de força com a obra perdurable, cuidada i amb valor cultural
En plena explosió de les vídeoreceptes a les xarxes socials i en un context dominat pels continguts ràpids i immediats, els llibres de cuina en paper no només no retrocedeixen, sinó que viuen una mena de segona joventut. La proximitat de Sant Jordi ho torna a confirmar: les taules de novetats s’omplen de receptaris que van des de la cuina quotidiana i assequible fins a volums signats pels grans xefs del moment.
Per als experts del món editorial i gastronòmic, aquesta resistència no és cap anomalia. Al contrari: respon al fet que el llibre continua oferint allò que les xarxes no poden garantir amb la mateixa força: prestigi, permanència, cura formal i autoritat. Per als cuiners, publicar un llibre és també una manera de fixar una obra, ordenar-la i deixar-ne constància més enllà de la volatilitat digital.
El paper com a prestigi i permanència
El catedràtic de literatura i especialista en edició Javier Aparicio Maydeu sosté que és del tot lògic que els grans cuiners vulguin tenir el seu llibre. El paper, defensa, encara conserva una fiabilitat, una resiliència i un prestigi que els suports digitals no han aconseguit igualar.
Segons la seva lectura, com més rellevant és un cuiner, més sentit té per a ell disposar d’una obra completa, amb bones fotografies, bon paper i una edició cuidada, gairebé com una bíblia de la seva cuina. Aquesta idea connecta el receptari amb altres llibres-objecte que no només serveixen per consultar, sinó també per conservar, regalar i exhibir.
Aparicio Maydeu remarca, de fet, que molts cuiners s’entenen a si mateixos també com a artistes, i que volen per a la seva obra un tractament editorial similar al que pot tenir un pintor o un escultor. El llibre es converteix així en una forma de llegat.
Receptaris com a objecte cultural
Aquest valor del llibre de cuina va més enllà de la seva utilitat pràctica. Molts d’aquests volums funcionen com a autèntics coffe table books: llibres de gran format, tapa dura, disseny atractiu i fotografies abundants, pensats per ocupar un lloc visible a la casa o en un negoci.
Són llibres que poden consultar-se, però també mirar-se, tocar-se i conservar-se. En aquest sentit, el receptari ja no és només un instrument per reproduir plats, sinó també una peça cultural que transmet una determinada mirada sobre la cuina, el gust i fins i tot la identitat d’un autor.
Una edat d’or del llibre gastronòmic
El director editorial de Planeta Gastro, David Figueras, va encara més enllà i assegura que els llibres de cuina viuen una autèntica edat d’or. Segons explica, fa una dècada que el mercat gastronòmic manté una etapa “absolutament esplendorosa”.
Atribueix aquest creixement a dos grans factors. D’una banda, l’augment general de lectors. De l’altra, el fet que la gastronomia hagi passat a ocupar un lloc molt més central en la cultura popular, gràcies als programes de televisió i a les xarxes socials. Si abans hi havia grans aficions com el futbol o la música, ara la cuina s’hi ha sumat amb força.
Per això, diu Figueras, els editors busquen llibres que no només siguin útils, sinó que siguin també bonics, desitjables i agradables de tenir. Aquesta dimensió material és una de les claus del seu èxit.
Xarxes i llibres: competència o convivència?
Tant els editors com els cuiners consultats coincideixen que les vídeoreceptes i els llibres tradicionals no viuen en una guerra oberta, sinó en una relació de convivència. Les xarxes ofereixen immediatesa, abast massiu i contacte directe amb el públic; el llibre, en canvi, aporta sediment, ordenació i permanència.
Figueras defensa que una recepta impresa, signada i editada amb cura transmet una sensació de verificació i confiança que no sempre tenen els continguts digitals, on qualsevol persona pot publicar sense filtres. El llibre, diu, dona la seguretat que allò ha estat cuinat, corregit i revisat.
Per això, lluny de desaparèixer, el receptari en paper manté una funció pròpia. No substitueix Instagram o TikTok, ni en queda substituït: juga en un altre terreny.
Jordi Roca i el llibre com a “testament en vida”
El cas de Jordi Roca exemplifica bé aquesta dualitat. El pastisser ha convertit les seves receptes a xarxes en una manera espontània i molt seguida de comunicar-se amb el públic, però alhora ha volgut recollir aquesta feina en el llibre Coses de casa.
Roca defineix el llibre com una mena de “testament en vida” davant la volatilitat de les xarxes. Allò que a internet passa de pressa i pot perdre’s en el flux constant de continguts, el paper ho fixa i ho preserva. Per això entén el llibre com una forma de donar cos i continuïtat a una feina que, en digital, sovint és fragmentària.
Tot i això, no veu una frontera clara entre els públics. Hi ha lectors que arriben al llibre pels vídeos, i d’altres que descobreixen els vídeos a partir del llibre. En el fons, diu, acostuma a ser la mateixa comunitat: persones interessades en la cuina i amb ganes d’aprendre.
L’espontaneïtat de les xarxes, l’especificitat del llibre
Roca defensa també que les xarxes li permeten treballar amb una naturalitat i una informalitat que encaixen amb la seva manera d’entendre la cuina, lluny d’un to excessivament solemne. Però reconeix que el llibre permet una altra cosa: ser més específic, més exhaustiu i més ordenat.
Un llibre pot dedicar-se només a receptes amb patata, per exemple, o aprofundir en un univers concret amb un nivell de detall que seria molt més difícil de sostenir en format vídeo curt. És aquí on el paper guanya en densitat i en capacitat d’arxiu.
Ada Parellada: Instagram com a transmissió i el llibre com a credibilitat
La cuinera Ada Parellada, amb una trentena de llibres publicats i una activitat diària a Instagram, és un altre exemple clar d’aquesta convivència entre formats. Des de fa tres anys publica cada dia una videorecepta, moltes amb desenes de milers de visualitzacions, i alhora continua traient llibres, com el recent Els plats del dia.
Parellada valora les xarxes com una eina molt poderosa de comunicació i, fins i tot, com una via de transmissió del patrimoni culinari. Per a ella, Instagram pot actuar com la “baula perduda” entre aquelles receptes que abans passaven de mares, àvies o padrines a fills i nets, i que avui sovint ja no circulen de la mateixa manera.
Però, al mateix temps, sosté que el llibre conserva una credibilitat i un prestigi que les xarxes no ofereixen igual. Quan publiques un llibre, diu, t’ho mires molt abans de fer-ho; en canvi, a les xarxes sempre hi ha més marge per penjar, corregir o esborrar.
Una cuina d’autor al paper, una cuina de tendències a les xarxes
Parellada diferencia clarament els usos de cada format. Als llibres, diu, s’hi troba una cuina més d’autor, més reflexiva i més completa, amb espai també per a pensaments sobre alimentació, sociologia del menjar i patrimoni gastronòmic. Les xarxes, en canvi, són més bones per detectar tendències, fer circular idees ràpides i acostar receptes populars a públics molt amplis.
És també una qüestió d’escala. Un llibre pot vendre uns milers d’exemplars; un vídeo pot arribar fàcilment a 100.000 persones. Però aquesta diferència quantitativa no anul·la el valor qualitatiu del paper.
Cuinar com a llibertat
En el tram final de la seva reflexió, Parellada introdueix una idea més de fons: la defensa de la sobirania alimentària. Al seu parer, una part de la societat està deixant de cuinar per manca de temps, per precarietat d’espai o per dependència del menjar preparat, i això comporta una pèrdua de llibertat.
Per a ella, saber cuinar no és una simple habilitat domèstica, sinó una forma d’autonomia. Si es perd la capacitat de tallar una ceba o de preparar plats bàsics, alerta, es perd també la possibilitat de decidir què es menja i com es menja. En aquest sentit, tant els llibres com les videoreceptes poden actuar com a eines de resistència davant una dependència creixent de la indústria alimentària.
El llibre de cuina, lluny de desaparèixer
La conclusió compartida pels experts és clara: els llibres de cuina no estan en retirada. Potser han canviat de funció, potser conviuen ara amb altres formats i altres ritmes, però continuen ocupant un lloc central en la cultura gastronòmica contemporània.
Les xarxes ofereixen abast, velocitat i presència quotidiana. El llibre ofereix forma, pes, memòria i prestigi. I és justament aquesta combinació la que explica per què, en plena era de la pantalla, els receptaris en paper continuen trobant lectors, compradors i cuiners disposats a convertir-los en part de la seva obra i de la seva vida.
