El cantant barceloní presenta el seu cinquè treball cinc anys després de Ho tenim tot, marcat per l’empremta dels grans concerts del 2024 i per una mirada més oberta, compartida i arriscada
Joan Dausà ha publicat aquest divendres Immortals, el seu cinquè disc, un treball que arriba cinc anys després de Ho tenim tot i que es presenta com una celebració dels moments que deixen petja i es queden per sempre. El cantant i compositor explica que el nou àlbum neix amb la voluntat de generar instants que acompanyin el públic més enllà de l’escolta immediata, com aquells records que, un cop viscuts, ja no desapareixen.
El disc arriba després d’un període especialment intens en la trajectòria de l’artista, marcat pels dos grans concerts que va oferir el 2024 al Palau Sant Jordi de Barcelona i a Vistalegre de Madrid. Aquelles actuacions, segons ell mateix admet, han condicionat profundament la manera com ha escrit i imaginat aquest nou repertori.
Un disc fet des d’un altre lloc
Dausà defineix Immortals com una mena de radiografia del seu moment vital. Assegura que continua sent reconeixible com a artista, però que el lloc des d’on parla ha canviat. Fer-se gran, diu, també implica mirar diferent, provar estructures noves, assumir riscos en les melodies, en les lletres i en la producció.
Aquest desplaçament no significa una ruptura amb la seva trajectòria anterior, sinó una evolució. El músic defensa que la seva manera d’entendre la música ha crescut amb ell, i que aquest disc reflecteix unes ganes més clares d’experimentar i de buscar nous relleus sonors sense perdre l’essència pròpia.
L’empremta del Sant Jordi i de Vistalegre
Si hi ha un element que defineix Immortals, és la petjada emocional i artística dels concerts multitudinaris que Dausà va oferir el 2024. El cantant els descriu com un abans i un després, sobretot perquè li van fer prendre consciència de la comunitat que s’ha construït al voltant de les seves cançons.
Aquesta experiència ha modificat la manera com compon. Si abans escrivia des d’una certa solitud, ara diu que quan fa cançons ja no està sol: hi veu sempre el públic. Això ha fet que moltes de les peces del nou disc tinguin una orientació més exterior, més compartida, més pensada per ser viscuda en directe i en comunitat.
Una pausa per no córrer massa
Després d’aquells grans recitals, l’equip de Dausà va decidir frenar. Fins i tot s’havia arribat a plantejar la possibilitat d’un Estadi Olímpic, però finalment van optar per aturar-se, mirar amb més calma el moment viscut i donar temps a les noves cançons perquè maduraren com calia.
La decisió respon a una idea de trajectòria a llarg termini. Dausà recorda que porta dotze anys de carrera musical i que encara espera tenir-ne molts més per davant. Per això, en lloc d’accelerar, ha preferit cuidar el material nou, passar moltes hores a l’estudi i treballar diferents versions de cada tema abans de donar-lo per tancat.
Més joc, més risc i nous sons
En l’àmbit sonor, Immortals mostra un artista amb més llibertat per jugar. Dausà explica que després dels concerts del Sant Jordi i de Vistalegre s’han permès arriscar més i explorar nous registres de producció. El treball manté el seu segell de pop d’autor, però incorpora textures i recursos que fins ara no havien tingut tant de protagonisme.
Entre els exemples que cita hi ha l’ús de l’autotune en alguna cançó per generar una capa més freda o robòtica, o la incorporació de sons provinents d’altres mons sonors, com els ritmes d’una haka maori a Welcome to my party. Al capdavant de la producció hi tornen a ser Santos & Fluren, de Blind Records, el seu equip de confiança.
La idea d’immortalitat
El títol del disc no remet tant a una idea abstracta o espiritual de la immortalitat com a aquells moments immortals que una persona guarda per sempre. Dausà parla d’instants viscuts que, un cop travessats, queden fixats dins nostre i ens continuen acompanyant fins al final.
És aquí on el disc troba la seva columna vertebral. Immortals vol ser, segons el cantant, un àlbum capaç d’acompanyar experiències que deixin rastre, de posar banda sonora a records que no s’esborren i de convertir la música en un espai de permanència emocional.
“Avui la vida és millor”
La cançó que obre el disc, Per una cançó, funciona gairebé com una declaració de principis. El vers “Avui la vida és millor, que calli la resta del món” resumeix bé el to general del treball i també l’actitud amb què Dausà afronta aquesta nova etapa.
Per al cantant, aquesta idea és alhora un homenatge a la música i una manera de reivindicar els espais on, malgrat les ferides i les motxilles que tothom porta, encara és possible trobar-se, compartir alguna cosa i sentir que durant una estona la vida pesa menys. La música hi apareix com a refugi, com a teràpia i com a vincle.
Una col·laboració amb Antonio Orozco
Un dels punts destacats del disc és la col·laboració amb Antonio Orozco a la cançó Immortals. Dausà explica que mentre treballava el tema va veure clar que Orozco hi podia encaixar molt bé per la intensitat emocional i la melodia.
La col·laboració té també un punt de repte, perquè uneix dos artistes que venen de llocs diferents. Tot i això, Dausà es mostra especialment satisfet del resultat i destaca el valor afegit que té el fet que Orozco canti en català en aquest tema.
Una gira per allargar l’experiència col·lectiva
La gira d’Immortals tindrà onze dates i arrencarà el 25 d’abril al Pavelló de Fontajau, dins el festival Strenes, amb les 6.000 entrades ja exhaurides. Després passarà per Vic, Lleida, Barcelona, Mallorca, la Bisbal d’Empordà, Santa Susanna, Cambrils i Puigcerdà, a més d’una data encara pendent d’anunciar.
Dausà explica que la idea dels concerts és fer una mena d’extensió del que es va viure al Sant Jordi i a Vistalegre, però adaptada a aforaments més reduïts, generalment d’entre 3.000 i 7.000 persones, excepte en el cas dels festivals. La voluntat és mantenir la intensitat i la dimensió compartida, però en formats més sostenibles per a una gira.
Un disc pensat per ser viscut amb la gent
En el fons, Immortals és un disc que neix amb una idea molt clara de comunitat. Les cançons no semblen pensades només per sonar, sinó per ser compartides, cantades i arxivades dins la memòria de qui les escolta.
Aquesta és probablement la gran novetat del nou treball de Joan Dausà: més que mirar cap endins, mira cap enfora. I ho fa sense deixar de ser ell, però assumint que les cançons, quan realment funcionen, deixen de pertànyer només a qui les escriu i passen a formar part de la vida dels altres.
