L’Institut Ramon Llull presenta a la Biennal de Venècia Paper Tears, de Claudia Pagès Rabal, una instal·lació que connecta les filigranes del paper amb les infraestructures històriques i contemporànies del poder, situant la cultura catalana en un dels principals aparadors internacionals de l’art contemporani.
L’Institut Ramon Llull inaugurarà el pròxim 7 de maig a Venècia l’exposició Paper Tears, de l’artista Claudia Pagès Rabal, dins la 61a Exposició Internacional d’Art de la Biennale di Venezia. La mostra, comissariada per Elise Lammer, es podrà visitar del 9 de maig al 22 de novembre als Docks Cantieri Cucchini de San Pietro di Castello i tornarà a situar la cultura catalana en un dels grans aparadors internacionals de l’art contemporani.
A l’acte inaugural hi assistiran la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i la directora de l’Institut Ramon Llull, Anna Guitart. La proposta s’inscriu en el programa Catalonia in Venice, amb què el Llull organitza des de fa anys la participació de Catalunya i les Illes Balears als esdeveniments col·laterals de la Biennal.
Una instal·lació sobre les filigranes i el poder
Paper Tears parteix d’una investigació artística sobre les filigranes del paper, enteses no només com una tècnica de fabricació, sinó com a dispositius simbòlics i polítics vinculats a l’origen, l’autenticitat i l’autoritat. A través de projeccions làser, una pantalla LED escultòrica i una banda sonora envoltant, la instal·lació proposa una reflexió sobre la manera com s’han construït al llarg del temps els sistemes institucionals de coneixement i poder.
La peça posa al centre aquestes marques d’aigua gairebé invisibles i les converteix en una via per pensar la persistència de certes lògiques històriques fins al present. L’obra no busca reconstruir el passat com una escena tancada, sinó confrontar-lo amb les formes contemporànies de control, circulació i legitimació.
De Capellades a Venècia
El nucli de l’exposició és un arxiu de filigranes de paper del segle XV conservades al Museu Molí Paperer de Capellades. Aquest conjunt reflecteix l’interès sostingut de Claudia Pagès Rabal per unes marques que només es fan visibles a contrallum i que, tanmateix, han estat essencials en la història dels documents, dels contractes i dels codis d’autoritat.
Aquestes filigranes pertanyen a un moment històric de gran transformació, quan les rutes comercials mediterrànies començaven a perdre centralitat i el comerç atlàntic s’expandia. En aquest context, tant Venècia com Catalunya ocupaven posicions importants dins nous circuits econòmics i polítics. La instal·lació suggereix que aquelles xarxes de circulació i poder no són només història, sinó estructures que encara condicionen el present.
Aigua, fluxos i memòries subterrànies
La proposta desplega aquest arxiu a través d’una organització espacial i conceptual inspirada en les xarxes d’aigua, tant subterrànies com superficials. Aqüífers històrics, fluxos d’aigua dolça i salada, marees i recorreguts estratègics per Catalunya funcionen com a marc topològic de l’obra.
Les filigranes es projecten sobre les parets de l’espai expositiu i són activades per un conjunt de personatges heterogenis que les comenten des de registres intuïtius, més pròxims a la percepció i a l’experiència que a la retòrica institucional. Aquestes formes inicials van mutant fins a esdevenir figures híbrides i inestables, en un moviment que enllaça passat i contemporaneïtat.
Una obra que llegeix el present des del passat
En aquesta instal·lació, l’expressió francesa en filigrane —allò que resta sota la superfície— es converteix en una clau de lectura. Paper Tears treballa precisament amb aquesta idea: tensions, emocions i estructures que no sempre s’expressen de manera directa, però que continuen operant.
L’obra arriba, a més, en un moment històric marcat per conflictes geopolítics, crisis migratòries i estats d’emergència, i planteja una continuïtat inquietant entre les infraestructures de poder del passat i les del present. No es tracta d’una peça historicista, sinó d’una proposta que utilitza materials i formes antigues per llegir les fractures del món actual.
Claudia Pagès Rabal, una de les veus més singulars de l’art català contemporani
Establerta a Barcelona, Claudia Pagès Rabal desenvolupa una pràctica que travessa les arts visuals, la performance i l’escriptura. El seu treball combina paraula, cos, música i moviment en dispositius visuals i lingüístics com instal·lacions de vídeo, llibres o obres en paper, amb influències que van de la lingüística a la psicoanàlisi i als estudis descolonials.
En els darrers anys, la seva obra ha estat present en institucions de referència a Viena, Londres, Estocolm, Nova York, València, Madrid, Barcelona, Donostia o Sharjah. També ha participat a cites internacionals com la Biennal d’Istanbul o Manifesta 15. Aquesta trajectòria reforça el sentit de la seva presència a Venècia com una aposta per una artista amb llenguatge propi i amb projecció internacional consolidada.
Elise Lammer, una mirada curatorial sobre l’espai i la identitat
La comissària Elise Lammer, actual directora d’Halle Nord de Ginebra, aporta al projecte una mirada centrada en el paper de l’espai, tant públic com domèstic, i en la construcció de la identitat. La seva pràctica, de caràcter transdisciplinari, treballa sovint amb perspectives transgeneracionals i interseccionals per qüestionar relats històrics massa tancats o monolítics.
Aquesta sensibilitat encaixa plenament amb Paper Tears, una obra que també desmunta formes unívoces de llegir la història i proposa una experiència feta de capes, de veus i de tensions simultànies.
Venècia com a aparador de la cultura catalana contemporània
La presència de Paper Tears a la Biennal confirma la continuïtat del treball de l’Institut Ramon Llull per situar la llengua i la cultura catalanes als grans circuits internacionals. El Llull participa a la Biennal d’Art des del 2009 i a la d’Arquitectura des del 2012, consolidant un espai propi dins d’un dels escenaris culturals més influents del món.
La tria del projecte, feta per un comitè d’experts que es renova cada any, reforça una línia que aposta per artistes contemporanis amb capacitat de dialogar amb els grans debats globals sense renunciar a una base arrelada en els materials, les històries i les tensions del país.
Una proposta que mira sota la superfície
Amb Paper Tears, Catalunya i les Illes Balears no presenten a Venècia una obra de lectura immediata o decorativa, sinó una proposta exigent, plena de capes, que interroga les estructures de poder des d’una combinació d’arxiu, cos, so i imatge.
És també una manera de projectar internacionalment una cultura contemporània que no es limita a exhibir-se, sinó que pensa críticament el passat i el present. I que ho fa, en aquest cas, a través d’allò que només es veu a contrallum.
