Una mirada crítica a un dels relats fundacionals de Mèxic qüestiona si la idea d’unitat nacional ha servit també per ocultar desigualtats històriques persistents
Per Míriam Aymamí
Durant l’època colonial, els territoris que avui conformen Mèxic es van convertir en un espai de trobada entre cultures molt diferents: pobles indígenes originaris, europeus conqueridors i poblacions africanes portades com a esclaves. Aquestes interaccions van donar lloc a barreges biològiques i culturals visibles en la llengua, la vestimenta, els costums i les tradicions quotidianes. Tanmateix, aquestes barreges es van produir dins d’un sistema jeràrquic molt marcat, en què els europeus ocupaven els nivells més alts de poder i privilegi, mentre que els pobles indígenes i afrodescendents quedaven subordinats.
En aquest context, el mestissatge era una realitat social concreta, però no constituïa encara un projecte ideològic orientat a unificar la població. No existia la idea d’una nació mestissa capaç d’harmonitzar les diferències racials. El mestissatge colonial va establir les bases de les relacions culturals i socials que influirien en la construcció posterior de la identitat mexicana, mostrant des del principi la tensió entre barreja cultural i jerarquia racial.
El mestissatge com a relat nacional
Parlar de mestissatge a Mèxic implica entrar en un dels relats més influents i també més debatuts en la configuració de la identitat nacional. Durant gran part del segle XX, el mestissatge es va promoure com a símbol d’unitat i com a suposada superació de les diferències ètniques. Aquesta narrativa presentava la barreja com a element cohesionador d’una societat diversa.
No obstant això, diverses perspectives crítiques assenyalen que el mestissatge funciona sovint com una ideologia més que no pas com una descripció objectiva de la realitat social, ja que pot contribuir a ocultar desigualtats històriques profundes.
L’antropòleg Guillermo Bonfil Batalla, a l’obra México profundo, defensa que el país no és homogeni, sinó que és resultat de la coexistència conflictiva entre el que anomena el Mèxic profund, d’arrel indígena, i el Mèxic imaginari, impulsat per elits que han intentat imposar models occidentals. Des d’aquesta perspectiva, el mestissatge no representaria una síntesi equilibrada, sinó una estratègia que ha contribuït a negar la continuïtat dels pobles indígenes i a legitimar la seva subordinació.
De la raça còsmica a la crítica contemporània
Després de la Revolució Mexicana, propostes com la teoria de la raça còsmica de José Vasconcelos van promoure la idea d’una civilització superior basada en la barreja de pobles. Tot i presentar-se com un projecte inclusiu, aquesta proposta va reforçar jerarquies culturals en què els referents europeus es mantenien com a ideals, mentre que les cultures indígenes quedaven subordinades o obligades a transformar-se.
El mestissatge es va consolidar així com un mecanisme d’homogeneïtzació cultural. L’historiador Federico Navarrete ha assenyalat que el mestissatge no elimina el racisme, sinó que el reorganitza, ja que promou una suposada igualtat que dificulta reconèixer l’existència de jerarquies racials persistents.
Aquesta idea pot contribuir a invisibilitzar desigualtats vinculades al color de la pell, la llengua o l’origen social, tot reforçant la percepció que el racisme no existeix, malgrat continuar influint en l’organització social.
Invisibilització i assimilació cultural
Diverses polítiques del segle XX van prioritzar la integració dels pobles indígenes dins d’una cultura nacional dominant. Segons l’historiador Rodolfo Stavenhagen, aquestes polítiques no buscaven tant reconèixer l’autonomia d’aquests pobles com integrar-los en un model cultural hegemònic.
Aquest procés va comportar, en molts casos, la pèrdua de llengües, territoris i formes pròpies d’organització. El paper de l’educació i dels mitjans de comunicació també va contribuir a difondre una imatge homogènia del mexicà, associada a una identitat mestissa, urbana i castellanoparlant, que deixava en un segon pla altres realitats culturals.
El relat del mestissatge també ha invisibilitzat històricament els pobles afrodescendents, el reconeixement institucional dels quals és relativament recent a Mèxic. Aquest fet evidencia que la narrativa nacional no només ha subordinat els pobles indígenes, sinó que també ha esborrat altres arrels fonamentals de la societat.
Els mecanismes de negació del racisme
La sociòloga Emiko Saldívar descriu conceptes com la innocència mestissa, que fa referència a la percepció d’una part de la població que es considera aliena al racisme i evita reconèixer el seu paper en la reproducció de desigualtats.
També identifica el que anomena fragilitat mestissa, que apareix quan aquestes dinàmiques són qüestionades i genera respostes defensives com la negació, la burla o la victimització, fet que dificulta abordar el problema.
Segons aquesta perspectiva, en el context polític contemporani emergeixen noves formes de discurs sobre el mestissatge que utilitzen elements simbòlics indígenes sense modificar estructures de desigualtat profundes. Això es pot observar en l’ús de referències culturals indígenes per legitimar projectes polítics sense alterar les condicions materials de desigualtat existents.
Aquestes dinàmiques s’han relacionat amb processos descrits com a desindigenització, que impliquen la dilució de la pertinença als pobles indígenes mitjançant narratives que presenten el mestissatge com una aspiració social.
Una identitat plural i en debat
Altres reflexions proposen entendre la realitat cultural com un conjunt d’espais diversos que qüestionen la idea d’un estat-nació homogeni. Aquestes mirades destaquen que les comunitats i territoris mantenen formes pròpies d’organització que resisteixen la uniformització cultural.
Malgrat les crítiques, el mestissatge també remet a processos reals d’intercanvi cultural i de creació col·lectiva. Moltes expressions de la vida quotidiana a Mèxic són resultat de trobades complexes entre diferents pobles i tradicions.
El debat actual planteja que el problema no és la barreja en si mateixa, sinó el seu ús com a discurs que pot limitar el reconeixement de la diversitat. Replantejar el mestissatge implica assumir que Mèxic és un país profundament pluricultural, on conviuen múltiples identitats.
En aquest sentit, el racisme no es pot entendre només com una actitud individual, sinó com part d’un sistema polític, econòmic i cultural que estructura la societat.
El mestissatge ha funcionat tant com a mite fundacional com com a instrument polític. Ha contribuït a construir una identitat nacional compartida, però també ha ocultat jerarquies i exclusions persistents.
El repte, segons aquesta mirada, no seria deixar de ser mestissos, sinó evitar utilitzar el mestissatge com a argument per no reconèixer desigualtats que continuen existint.
