L’Informe Social 2025 confirma una bretxa profunda entre condicions de vida i salut: als barris de Barcelona, l’esperança de vida pot variar en més d’11 anys segons el nivell de renda i l’entorn
La salut continua estant fortament condicionada per la renda, el lloc on es viu i les condicions materials de vida. A Catalunya, la meitat de les persones situades en el tram de renda més baix —el 40% amb menys recursos— tenen problemes de salut o malalties cròniques, mentre que en la resta de trams de renda aquest percentatge baixa fins a una quarta part. Les dades, recollides a l’Informe Social 2025 de la Generalitat, apunten a una realitat persistent: la desigualtat social també es tradueix en desigualtat en salut.
La radiografia no només parla de qui emmalalteix més, sinó també de qui viu menys. L’informe mostra que factors com la renda poden modificar de manera clara l’esperança de vida arreu del territori. Entre municipis catalans, la diferència arriba als 2,4 anys, però a Barcelona la bretxa entre barris supera els 11 anys, una xifra que resumeix de manera molt crua fins a quin punt el codi postal continua determinant les oportunitats de vida i de benestar.
La salut no depèn només del sistema sanitari
Les expertes consultades insisteixen que no es pot entendre la salut només com una qüestió mèdica o individual. El pes de les condicions de vida —l’educació, l’alimentació, la feina, l’habitatge o l’entorn social— és decisiu a l’hora d’explicar per què les persones amb menys recursos acumulen més malalties, més discapacitats i pitjors trajectòries vitals.
L’Informe Social ja apunta que aquestes desigualtats estan estretament vinculades a hàbits i comportaments de salut que no es poden separar dels condicionants socioeconòmics. Accedir a una dieta saludable, tenir temps per cuidar-se o disposar d’un entorn laboral menys precari no depèn només de decisions personals, sinó de les possibilitats reals que ofereix la vida quotidiana.
Més pobresa, més malalties cròniques
Aquesta relació es veu en múltiples indicadors. Entre els grups més pobres i els més afavorits hi ha diferències de més de deu punts en aspectes com la mobilitat limitada, la diabetis o la obesitat. La professora de la UPF Aïda Solé-Auró recorda que les persones amb més ingressos estan més protegides, també perquè el nivell educatiu condiciona els estils de vida, la prevenció i l’ús dels recursos sociosanitaris.
A l’altra banda, les persones amb menys recursos arriben sovint als serveis de salut amb més malalties acumulades i amb menys capacitat d’anticipació. Això no vol dir només pitjor salut en el present, sinó també una pitjor manera d’envellir i una major probabilitat d’arrossegar limitacions durant més anys.
La desigualtat comença abans de néixer
La metgessa de salut pública Cinta Daufí adverteix que cal abandonar la idea que la salut és una responsabilitat exclusivament individual. Les desigualtats, assenyala, comencen fins i tot abans de néixer, en funció de com es pot viure l’embaràs, dels recursos disponibles i de l’entorn familiar i social.
La seva crítica apunta a una mirada massa simplificadora sobre els hàbits saludables. Menjar millor, viure amb menys estrès o seguir tractaments no sempre són opcions lliures i igualment accessibles. Per a molta gent, aquestes decisions estan fortament limitades per la precarietat, la inestabilitat o la manca de recursos bàsics.
L’obesitat infantil, expressió de la pobresa
Un dels exemples més clars d’aquesta realitat és la obesitat infantil. Segons les dades del POICAT, la seva prevalença es duplica entre els infants dels grups socials menys afavorits respecte als més benestants. Per a Daufí, això no es pot llegir només com una qüestió d’hàbits familiars, sinó com un indicador directe de pobresa infantil.
La dada reforça la idea que les desigualtats de salut no apareixen només a l’edat adulta ni es limiten a les malalties cròniques de la vellesa. Comencen des de la infància i es van acumulant amb el temps, fins a generar itineraris de vida cada vegada més desiguals.
Barcelona, la ciutat dels 11 anys de diferència
Catalunya té una esperança de vida molt alta, de 84,2 anys, però aquesta mitjana amaga fractures internes molt profundes. A Barcelona, la diferència d’esperança de vida entre barris supera els 11 anys, una desigualtat que mostra fins a quin punt la salut està lligada al territori.
L’informe assenyala, de fet, que per cada 5.000 euros addicionals de renda disponible en un barri, es guanyen de mitjana 10 mesos de vida. Aquesta relació entre renda i longevitat fa visible que la desigualtat no és només una qüestió d’ingressos, sinó també de temps de vida i de qualitat dels anys viscuts.
No només viure més, sinó viure millor
Solé-Auró recorda que no n’hi ha prou amb mesurar quants anys viu la població. També cal preguntar-se com es viuen aquests anys, és a dir, en quines condicions de salut, autonomia i benestar. En aquest punt, la diferència entre qui envelleix en bones condicions socials i qui acumula desavantatges és especialment acusada.
Les desigualtats, de fet, tendeixen a eixamplar-se amb l’edat. Les persones que han tingut millors trajectòries socials, laborals i sanitàries acaben distanciant-se cada cop més, en termes d’anys de vida i de qualitat de vida, de les que arriben a la vellesa amb una càrrega sostinguda de precarietat i malaltia.
La part invisible de la història clínica
Una de les iniciatives que intenta abordar aquesta realitat des del sistema sanitari és la guia liderada per la infermera Berta Rodoreda per incorporar els determinants socials a la història clínica dels pacients. La proposta inclou aspectes com la feina, l’habitatge o l’entorn social, amb la idea que sense aquesta informació sovint només es veu “la punta de l’iceberg”.
La lògica és clara: si no s’entenen les condicions materials de vida del pacient, es poden prescriure proves o tractaments que no resolen el problema real. Rodoreda explica el cas d’un pacient amb una necrosi que no millorava perquè, senzillament, no es podia pagar l’antibiòtic. Saber això des del principi hauria canviat completament l’atenció.
Una eina per humanitzar l’atenció
La guia, desenvolupada el 2023 i ja incorporada al sistema informàtic de l’ICS, vol ajudar els professionals a integrar aquestes dimensions socials sense que això suposi una càrrega afegida incompatible amb la feina diària. Per a Rodoreda, la clau és aprofitar la longitudinalitat pròpia de l’atenció primària, és a dir, el coneixement acumulat que es construeix amb el temps entre professionals i pacients.
Segons explica, moltes persones usuàries han percebut aquesta mirada com una forma d’humanització de l’atenció, perquè deixa de veure-les només com un diagnòstic i les reconeix com a persones amb una història i unes condicions concretes al darrere.
Sense polítiques específiques, la bretxa no es tanca
Les expertes coincideixen que ni el sistema sanitari universal ni l’escola pública, per si sols, poden neutralitzar aquestes desigualtats. Calen polítiques específiques orientades a protegir més aquells grups que arriben amb menys recursos i més desavantatges acumulats.
La idea central és que tractar tothom exactament igual no sempre genera més equitat. Si les mesures són homogènies per definició, poden acabar reforçant les desigualtats preexistents. En salut, com en altres àmbits, l’equitat exigeix entendre que hi ha persones que necessiten més suport perquè parteixen de molt més enrere.
Quan la salut és també una qüestió de país
La fotografia que deixa l’Informe Social 2025 és contundent: a Catalunya, la salut continua estant profundament travessada per la desigualtat social. Qui té menys, emmalalteix més; qui viu en barris més pobres, sovint viu menys; i qui arrossega precarietat des de petit, acostuma a acumular desavantatges durant tota la vida.
Això obliga a mirar la salut més enllà dels hospitals i dels CAP. També en les escoles, en l’habitatge, en els salaris, en l’accés a aliments saludables i en les oportunitats reals de viure amb dignitat. Perquè, al capdavall, la salut no és només una qüestió mèdica: és també una qüestió social, política i de país.
