La nova novel·la de l’escriptora valenciana explora els equilibris fràgils d’una llar sostinguda per una figura femenina central i posa el focus en les dependències, els silencis i les renúncies que sovint sostenen la vida familiar
L’escriptora i periodista Emma Zafón aprofundeix en els vincles familiars, les estructures de dependència i el pes de les cures a la seva nova novel·la, La mare, publicada per Empúries. L’obra parteix d’una idea tan quotidiana com reveladora: què passa quan la dona que ho sosté tot dins de casa deixa de poder fer-ho.
Amb aquesta premissa, Zafón construeix una història sobre la càrrega de l’organització familiar, sobre les feines invisibles que durant dècades han assumit moltes dones i sobre la manera com aquest llegat es transmet de generació en generació. La novel·la retrata una llar que sembla funcionar amb normalitat fins que la seva peça central cau, i llavors emergeixen totes les dependències, els silencis i les renúncies que feien possible aquell equilibri aparent.
Una mare que ho aguanta tot fins que ja no pot
La protagonista és la Piedad, una dona que exerceix de veritable pilar familiar a través de totes aquelles tasques que sovint no es compten, però que ho ordenen tot: cuina, renta, consola, organitza i manté la casa dreta. El dia que pateix un accident i deixa de poder assumir aquest paper, els seus tres fills descobreixen fins a quin punt tota la lògica de la llar depenia d’ella.
A partir d’aquí, la novel·la s’endinsa en un sistema familiar que es descompon quan desapareix la mà que el feia funcionar. No és només una història sobre una absència temporal, sinó sobre la revelació d’una estructura sencera de desigualtats i hàbits assumits com si fossin naturals.
El repartiment desigual de les cures
Zafón posa especialment el focus en la manera com el pes de la nova situació recau sobre la filla, Lorena, que treballa fent menús al bar del poble. Al seu costat hi ha els seus dos germans: Roberto, empleat d’una oficina bancària, i Àlex, picapedrer amb una relació més immadura amb la responsabilitat adulta.
A través d’aquests tres personatges, l’autora retrata una dinàmica molt reconeixible: quan la mare ja no hi arriba, es dona per fet que serà una altra dona qui assumirà el buit. En aquest cas, la filla. El llibre assenyala així la naturalització d’aquest traspàs de feines i responsabilitats, i també la manca d’implicació dels homes en una esfera que sovint consideren aliena o automàtica.
Una història arrelada al País Valencià rural, però de ressò universal
Tot i estar situada en un paisatge molt concret —el País Valencià i la ruralitat que Zafón coneix de prop—, la novel·la apel·la a una experiència àmpliament compartida. La cura dels pares, dels avis o de familiars dependents travessa moltes cases i moltes generacions, i l’autora converteix aquest marc en una història amb una dimensió clarament universal.
Aquest arrelament territorial no és decoratiu. Al contrari, ajuda a donar cos social i econòmic als personatges i al món que habiten. Els perfils dels fills responen a una realitat molt recognoscible: el fill gran que arriba a la universitat, el jove que deixa els estudis per incorporar-se a una feina manual i la filla que acaba assumint una tasca de cures i de sosteniment.
El cercle de les cures i la dificultat de sortir-ne
Un dels fils de fons de La mare és la dificultat de trencar amb les dinàmiques familiars heredades. Zafón planteja que, fins i tot quan moltes dones han estat conscients de l’abús o de la desproporció en el repartiment de les cures, no sempre els ha estat possible sortir d’aquest cercle.
La novel·la apunta així cap a una reflexió més col·lectiva: la presa de consciència individual no sempre basta si les estructures materials, familiars i socials continuen recaient sobre les mateixes espatlles. En aquest sentit, el llibre no només descriu una situació, sinó que també interpel·la una realitat encara vigent.
De la família idealitzada a la família real
Si a Casada i callada Zafón s’ocupava del matrimoni, en aquesta nova obra el centre és la família, entesa com una estructura que travessa tothom. L’autora no en fa una lectura unívoca: la família pot ser espai d’amor i d’acollida, però també de dolor, d’abusos i de càrregues silencioses.
Aquesta mirada s’allunya del relat idealitzat de la família nuclear feliç i homogènia. Zafón se suma a una línia literària que busca destapar les realitats menys visibles de la vida domèstica i posar paraules a allò que durant molt de temps ha quedat tapat sota la normalitat.
Una escriptura lligada també a la paraula compartida
L’autora explica que, malgrat que l’escriptura no és la seva única feina, ocupa una part central de la seva vida. En el cas de La mare, una beca li va permetre disposar de temps i espai per treballar-hi de manera intensiva.
Zafón també reivindica tot allò que envolta la literatura més enllà del moment d’escriure: els clubs de lectura, les trobades amb dones i els espais on la paraula compartida genera una mena de catarsi. En aquest terreny, la seva obra sembla connectar amb una necessitat molt actual: fer emergir experiències que sovint han quedat tancades dins les cases i dins els cossos.
Una novel·la sobre allò que sosté la vida
Amb La mare, Emma Zafón ofereix una peça sobre les cures, el deute familiar i la fragilitat dels equilibris domèstics. Però sobretot escriu sobre una veritat que moltes llars coneixen bé: que allò que manté la vida quotidiana en marxa sovint descansa en una quantitat immensa de feina no reconeguda, feminitzada i heretada.
La novel·la converteix aquesta constatació en matèria literària i ho fa des d’una mirada que evita tant l’eslògan com l’abstracció. El resultat és una història íntima, però també profundament social, que llegeix la família no només com a refugi, sinó també com a espai on es transmeten les desigualtats i on es decideix, moltes vegades en silenci, qui aguanta el pes de tot plegat.
