Una mirada antropològica sobre desigualtats, violència i responsabilitats globals
Per Miriam Aymamí
Com afecten les polítiques frontereres a la vida dels migrants? Poden els països acollir sense excloure ni estigmatitzar? Aquestes preguntes són al centre del debat contemporani sobre migracions.
Des de l’antropologia, la migració no es pot entendre només com una crisi fronterera. És un fenomen estructural vinculat a desigualtats històriques, dinàmiques econòmiques globals, conflictes polítics i transformacions ambientals. No és un accident ni una anomalia del sistema internacional: és, en gran mesura, un producte d’aquest mateix sistema.
Diversos estudis antropològics mostren que la migració respon a factors interconnectats. Un dels més importants és la desigualtat econòmica global.
La mobilitat com a part del desenvolupament
Segons el sociòleg holandès Hein De Haas, la migració no sorgeix només de la pobresa extrema, sinó de processos de desenvolupament desigual que generen aspiracions i capacitats de mobilitat.
Les persones es desplacen quan hi ha grans desigualtats, però també quan disposen dels recursos mínims per poder moure’s. En aquest sentit, la mobilitat forma part del desenvolupament global i no es pot reduir a un fracàs individual.
Altres investigacions apunten que molts desplaçaments no són decisions planificades, sinó respostes a contextos d’inseguretat.
Antropòlegs com Philippe Bourgois, així com estudis etnogràfics a Centreamèrica, documenten com la violència criminal, el col·lapse institucional i la inseguretat quotidiana obliguen milers de persones a fugir. Migrar, en molts casos, no és una elecció estratègica, sinó una decisió de supervivència.
A tot això s’hi afegeixen els efectes del canvi climàtic. Les sequeres prolongades, la pèrdua de terres cultivables o els fenòmens climàtics extrems estan transformant economies rurals senceres i obligant moltes comunitats a desplaçar-se.
Encara que el dret internacional no reconegui formalment la figura dels refugiats climàtics, cada cop és més evident que el clima també és un factor de mobilitat humana.
Xarxes migratòries i responsabilitats globals
Les migracions tampoc es produeixen de manera aïllada. Sovint hi ha vincles familiars i comunitaris que connecten territoris d’origen i d’arribada, moltes vegades relacionats amb herències colonials o amb relacions econòmiques històriques.
Aquestes xarxes faciliten la mobilitat, però també poden reproduir desigualtats en els llocs d’arribada.
Reconèixer aquestes causes implica assumir una realitat incòmoda: molts països receptors es beneficien econòmicament dels fluxos migratoris, mentre contribueixen indirectament a les desigualtats que els generen.
La frontera com a mecanisme de control
Des de la mirada antropològica, la frontera no és només una línia geogràfica. És també un règim de control que classifica les persones segons el seu valor econòmic, polític o simbòlic.
L’antropòleg nord-americà Nicholas de Genova descriu la “il·legalitat” com una producció política. No és una característica inherent de les persones, sinó una construcció legal que criminalitza determinades formes de mobilitat.
Investigacions etnogràfiques a la frontera entre Mèxic i els Estats Units mostren com determinades polítiques de seguretat han tingut efectes inesperats. L’antropòleg Jason De León ha documentat com l’estratègia coneguda com a “prevenció per dissuasió” va empènyer molts migrants cap a rutes més perilloses, provocant un augment de morts i sofriment.
La frontera, per tant, no és neutra. És un espai on decisions polítiques concretes afecten directament la vida i la seguretat de les persones.
Rebuig social i estigmatització
La vulnerabilitat dels migrants no prové només de les polítiques estatals. També es construeix dins les societats d’acollida.
En molts contextos, la migració es vincula en el debat públic amb inseguretat, delinqüència o conflicte cultural. Aquestes narratives es tradueixen sovint en hostilitat social, discriminació laboral, exclusió escolar o dificultats d’accés a serveis bàsics com la salut o l’habitatge.
La manca d’empatia social genera un entorn on els migrants són percebuts com a “altres”, sovint perillosos o indesitjables, fins i tot quan contribueixen econòmicament i culturalment a les societats on viuen.
L’antropologia mostra que aquestes actituds tenen conseqüències reals: estrès psicològic, aïllament social i dificultats d’integració.
D’aquesta manera, la inclusió esdevé condicional. Els migrants poden ser acceptats per la seva utilitat econòmica, però simbòlicament rebutjats com a ciutadans de ple dret.
Migrar implica sovint fragmentació familiar, pèrdua de capital social, dol cultural, explotació laboral i experiències de racisme estructural. Els estudis etnogràfics evidencien que la integració és un procés complex, marcat per tensions culturals, limitacions institucionals i discriminació persistent.
Una qüestió de responsabilitat col·lectiva
Si les causes de la migració són estructurals —desigualtat global, violència, canvi climàtic, història colonial i dinàmiques econòmiques internacionals— la resposta no pot limitar-se a murs, vigilància o retòrica de por.
Les polítiques públiques haurien de contemplar vies legals i segures de mobilitat, cooperació internacional efectiva, protecció dels drets humans i polítiques d’inclusió social.
També caldrien narratives públiques basades en evidència i no en estigmatització.
Les fronteres són construccions polítiques. La mobilitat humana, en canvi, és una constant històrica.
Potser, per tant, la pregunta fonamental no és si hi haurà migració, sinó si les nostres societats estan realment preparades per acollir amb justícia, respecte i responsabilitat.
