Responsables de la UPF i l’ESCAC reivindiquen el paper dels perfils tècnics en l’èxit del cinema català, amb Sirât com a exemple d’un ecosistema formatiu que projecta talent al món
El cinema català continua guanyant projecció internacional i, rere aquest creixement, les escoles de formació audiovisual del país hi tenen un paper cada cop més determinant. La doble nominació de la coproducció catalana Sirât n’ha tornat a oferir una mostra: tant el director, Oliver Laxe, com diverses professionals de l’equip tècnic vinculades al so han passat per aules catalanes. Per a responsables de la Universitat Pompeu Fabra i de l’ESCAC, aquest recorregut confirma la maduresa d’un ecosistema que no només forma cineastes, sinó també els perfils tècnics que sostenen una indústria.
En el cas de Sirât, Oliver Laxe es va llicenciar en Comunicació Audiovisual a la UPF; Amanda Villavieja va cursar el Màster en Documental de Creació de la UPF-BSM i també va ser professora a la universitat; Laia Casanovas es va formar a l’ESCAC, i Yasmina Pradera, al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. També el productor del film, Oriol Maymó, ha passat per l’ESCAC. El recorregut dels noms associats a la pel·lícula dibuixa, així, una xarxa de centres que alimenta bona part del talent que avui participa en produccions amb recorregut internacional.
Un ecosistema creatiu que dona fruits
La directora dels estudis en Comunicació Audiovisual de la UPF, Mar Guerrero, atribueix part d’aquest èxit a la comunitat que es crea entre alumnat, professorat i exalumnes. Segons explica, aquest vincle ha afavorit una continuïtat creativa i professional que es tradueix en projectes amb solidesa artística i recorregut industrial. Oliver Laxe, de fet, va formar part d’una de les primeres promocions de la universitat i hi va teixir complicitats com la que manté amb Santiago Fillol, professor i guionista de Sirât.
Guerrero defensa que la facultat ha contribuït a crear un entorn que va més enllà de la formació estrictament tècnica. A banda de noms com Laxe, també cita cineastes com Clara Roquet, Elena Martín o Ariadna Dota per exemplificar una generació que ha ajudat a consolidar una escena pròpia. Segons la responsable acadèmica, la combinació entre mentoria professional, llibertat creativa i reflexió humanística ha estat clau perquè aquest model hagi començat a donar fruits visibles.
Més enllà del director: el pes decisiu dels tècnics
Tant des de la UPF com des de l’ESCAC, el missatge és coincident: el prestigi d’una cinematografia no depèn només dels directors. També el determinen els muntadors, els directors de fotografia, els directors d’art, els responsables de producció o els equips de so. En el cas de Sirât, Guerrero subratlla que el treball sonor és fonamental per construir l’atmosfera del film i recorda que una pel·lícula no s’explica només amb un bon guió o amb bons enquadraments.
Aquesta idea també la defensa el director de l’ESCAC, Sergi Casamitjana, que sosté que “la indústria s’estructura i s’enforteix amb els tècnics, no només amb els directors”. Segons ell, els directors aporten visibilitat, idees i prestigi, però una indústria sòlida necessita una base tècnica capaç de convertir aquestes idees en obres competitives a escala internacional. En aquest sentit, remarca que les pel·lícules es fan grans quan darrere hi ha equips preparats per resoldre reptes tècnics complexos i portar-los a un nivell industrial homologable al dels grans centres de producció.
Del talent d’autor a una indústria amb múscul
Casamitjana considera que el cinema català i l’espanyol han arrossegat durant anys una tradició més vinculada a grans noms individuals que no pas a una estructura estable de sector. Evoca figures com Bigas Luna, Pedro Almodóvar o Carlos Saura com a exemples de creadors de gran talent, però també d’un model en què el geni sovint treballava sense una xarxa tan robusta al darrere.
Ara, en canvi, defensa que hi ha “un teixit increïble” de professionals capaç d’enfortir la indústria des de dins. Amb els 30 anys de trajectòria de l’ESCAC, assegura que el sector ha passat de ser “petit i local” a formar part d’una dimensió “massiva i mundial”, amb produccions que arriben a plataformes, circulen per festivals de categoria A i projecten el talent format a Catalunya en circuits globals.
Tot i aquest avenç, Casamitjana també adverteix que el cinema català encara té pendent reforçar la seva dimensió més industrial i econòmica. Considera que hi ha un cinema de gran qualitat artística i molt present en festivals i plataformes, però que encara falta convertir aquest prestigi en una indústria més rendible i consolidada. El moment, amb tot, el defineix com a “molt dolç”, en part gràcies a l’impacte que han tingut les plataformes en l’accés massiu a l’audiovisual.
Formació tècnica, pensament i nous llenguatges
Des de la UPF, Guerrero insisteix que el valor de la formació no rau només a ensenyar eines audiovisuals, sinó també a proporcionar referents i pensament. Aquesta base, diu, ajuda a construir un cinema amb personalitat, encara que no respongui a un estil únic. Segons apunta, moltes vegades el segell dels projectes neix també de les condicions materials en què es fan: quan hi ha pocs recursos, els creadors es veuen obligats a arriscar, a innovar i a trobar solucions pròpies.
La responsable universitària també destaca que les noves generacions arriben sense complexos, amb voluntat d’experimentar i amb una mirada més oberta, també ideològicament. En paral·lel, la universitat ha reforçat àmbits com el so amb assignatures específiques com el Taller de so, en sintonia amb una evolució del sector que demana especialitzacions cada cop més definides.
Una xarxa de centres que vertebra el país
Catalunya disposa avui d’una oferta formativa àmplia i diversa en l’àmbit cinematogràfic i audiovisual. L’ESCAC matricula més de 300 alumnes i ha format més de 5.500 estudiants des del seu naixement. El màster de cinema de la UPF acumula més de 120 graduats només en els darrers cinc cursos. A això s’hi afegeixen centres de formació professional com l’EMAV de Barcelona i altres equipaments similars repartits pel país, que sumen més de 2.500 alumnes matriculats cada curs en estudis vinculats al cinema i l’audiovisual.
Aquesta xarxa es completa amb centres privats i formació no reglada, com ara l’ECIB, que en els darrers quatre anys ha registrat 1.170 alumnes en especialitats diverses, una xifra que supera els 1.500 matriculats si s’hi inclou l’àmbit de l’animació. El mapa formatiu català mostra així una capil·laritat remarcable, amb una capacitat creixent per generar professionals en molts perfils diferents.
El repte de l’accés i les beques
Al costat d’aquesta consolidació, també emergeix la qüestió de l’accessibilitat econòmica. Casamitjana assenyala que la matrícula de l’ESCAC és de 15.000 euros, una xifra elevada, encara que inferior a la d’escoles nord-americanes equivalents, on pot arribar als 60.000. El director del centre no la qualifica ni d’econòmica ni de barata, sinó de costosa, i admet que el model actual es basa en el finançament a través de les matrícules perquè es tracta d’una fundació sense ànim de lucre i sense subvencions.
En aquest punt, reclama un sistema de beques que permeti ampliar l’accés als estudis i evitar que la formació audiovisual d’alt nivell quedi restringida a qui la pot pagar. De fet, reconeix que l’escola és vista sovint com un espai elitista i admet, fins i tot, que ell mateix no hi hauria pogut estudiar com a alumne. La reflexió apunta a una de les tensions de fons del sector: la consolidació internacional del cinema català conviu encara amb obstacles estructurals perquè el talent pugui accedir en igualtat de condicions als espais on es forma la indústria del futur.
