Si ERC manté l’esmena a la totalitat, el Parlament tombarà per tercera vegada uns comptes de la Generalitat i el país superarà el període més llarg sense pressupostos nous des de la restauració de la cambra
Catalunya arribarà aquest dimarts 10 de març a una fita poc habitual però políticament molt significativa: farà tres anys exactes que el Parlament va aprovar els últims pressupostos de la Generalitat, els corresponents al 2023. Des d’aleshores, el país ha viscut amb comptes prorrogats, negociacions fallides i una successió de dificultats per bastir majories sòlides al voltant d’un dels instruments centrals de qualsevol govern. La situació, més enllà de la xifra, retrata una tendència de fons: la creixent dificultat de la política catalana per transformar les investidures en estabilitat parlamentària efectiva.
Els últims comptes aprovats van tirar endavant sota la presidència de Pere Aragonès, en un executiu en minoria que va aconseguir tancar un acord amb el PSC i els Comuns després de la sortida de Junts del Govern. Aquella aprovació va arribar gairebé mig any després de l’inici de l’exercici i, vista amb perspectiva, va ser l’últim punt d’estabilitat pressupostària abans d’un nou cicle de bloqueig.
Ara, amb Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, el desenllaç immediat torna a dependre d’ERC. Si els republicans no retiren l’esmena a la totalitat, els pressupostos quedaran rebutjats i serien els tercers comptes consecutius tombats o frustrats en aquest període recent de màxima fragilitat. Si, en canvi, hi ha acord de darrera hora i els republicans permeten que la tramitació continuï, els comptes es podrien aprovar el 24 d’abril. En qualsevol cas, el país ja superarà el rècord històric recent de temps sense pressupostos nous, fixat fins ara en tres anys i un mes.
Un bloqueig que frega el màxim històric recent
El precedent més llarg sense nous pressupostos des de la primera legislatura del Parlament restaurat és el que va separar els comptes aprovats el març del 2017 dels que es van validar l’abril del 2020. Aquell interval, de poc més de tres anys, va quedar marcat per una etapa excepcional: els últims pressupostos del govern de Carles Puigdemont, l’aplicació del 155, la presidència de Quim Torra i, finalment, els comptes aprovats en plena pandèmia.
La situació actual no és idèntica, però sí igualment eloqüent. El bloqueig no respon només a una dificultat tècnica o a discrepàncies puntuals sobre partides concretes, sinó a una realitat política més profunda: la fragmentació de la cambra i la incapacitat dels governs per assegurar aliances duradores. La negociació pressupostària, que sovint actua com a termòmetre de l’estabilitat institucional, s’ha convertit en una prova d’estrès gairebé anual.
En el seu primer any com a president, Salvador Illa no va reunir prou suports per aprovar els comptes del 2025. Davant aquesta manca de majoria, ni tan sols els va portar al Parlament i va optar per pactar amb ERC i els Comuns tres suplements de crèdit per injectar 4.000 milions d’euros als pressupostos prorrogats del 2023. La fórmula va permetre sostenir l’acció del Govern, però també va visualitzar el límit del marge polític de l’executiu.
Aquest any, en canvi, Illa ha decidit aprovar els pressupostos al Consell Executiu i enviar-los a la cambra malgrat no tenir garantits els suports d’ERC. És un moviment que busca forçar la negociació i traslladar la pressió als grups parlamentaris, però que també pot acabar en una derrota si no hi ha acord abans del debat de totalitat.
Sis pressupostos aprovats en tretze anys
La dada de fons és contundent. Des del 2013, el Parlament només ha aprovat sis pressupostos i en set anys no n’hi ha hagut de nous. En alguns casos, els governs ni tan sols van presentar el projecte de llei a la cambra; en d’altres, els comptes van ser directament rebutjats.
Els anys 2013, 2018, 2019, 2021 i 2025 no es van arribar a presentar pressupostos al Parlament. A això s’hi afegeixen els projectes fallits del 2016 i del 2024, tots dos tombats en el debat a la totalitat. La combinació d’aquests episodis ha consolidat una anomalia que, amb el pas del temps, ha deixat de ser excepcional per convertir-se en gairebé estructural.
Durant el mandat de Quim Torra, per exemple, només es van aprovar uns pressupostos, els del 2020, i ho van fer després d’una pròrroga prèvia. La resta d’anys, 2018, 2019 i 2021, ni tan sols es va culminar la presentació parlamentària dels comptes. Aquell mandat va estar travessat per la excepcionalitat política posterior al 155 i va acabar, a més, amb la inhabilitació del president el setembre del 2020.
També en l’etapa d’Artur Mas la pròrroga va ser recurrent. El Parlament va aprovar els pressupostos del 2011, 2012, 2014 i 2015, tots ells després d’una pròrroga inicial, i només el 2013 no es van portar a la cambra. Això contrasta amb la llarga etapa anterior de Jordi Pujol, durant la qual hi va haver pressupostos cada any entre el 1980 i el 2003, tant en les legislatures amb majoria absoluta com en aquelles en què va haver de cercar suports externs.
De l’excepció a la rutina de les pròrrogues
Si s’observa la sèrie històrica de les darreres dècades, es veu amb claredat un canvi de cicle. Entre el 2000 i el 2010, és a dir, en l’última etapa de Jordi Pujol i durant els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, la norma general era aprovar els pressupostos dins del termini perquè entressin en vigor l’1 de gener. Només hi va haver tres pròrrogues en tota aquella dècada: el 2000, el 2004 i el 2007.
Aquesta normalitat institucional s’ha anat erosionant amb el temps. En els últims quinze anys, només una vegada s’han aprovat uns pressupostos dins del calendari ordinari: el 23 de desembre del 2021, quan el Parlament va donar llum verda als comptes del 2022 del govern presidit per Pere Aragonès, amb Jaume Giró al capdavant del Departament d’Economia.
La resta de casos s’han mogut entre les aprovacions tardanes, les pròrrogues i els intents frustrats. De fet, des del 2000 només tres pressupostos s’han aprovat a l’estiu, als mesos de juny o juliol. Va passar el juliol del 2004, després de la investidura de Pasqual Maragall el desembre anterior; el juny del 2007, amb José Montilla ja a Palau des de feia set mesos; i el juliol del 2011, quan Artur Mas tot just havia iniciat el seu primer mandat.
Això explica per què ERC defensa ara que, fins i tot si els comptes són rebutjats el 20 de març, el Govern encara podria tornar-los a presentar més endavant amb la perspectiva d’una eventual aprovació al juny. L’argument és que hi ha precedents d’aprovacions tardanes, però també és cert que aquests casos s’han produït habitualment després de canvis de govern o d’inicis de mandat.
Dos rebutjos amb conseqüències polítiques, i un tercer a l’horitzó
El rebuig d’uns pressupostos no és mai un episodi menor, i a Catalunya els precedents més recents ho demostren. El 13 de març del 2024, el Parlament va tombar els comptes del govern en minoria de Pere Aragonès en el debat a la totalitat. Aquella derrota va precipitar la convocatòria d’eleccions anticipades per al 12 de maig i va certificar la inviabilitat de la legislatura.
Abans d’això, només hi havia un precedent similar: el del 2016, quan el Parlament va rebutjar els pressupostos del govern de Carles Puigdemont. En aquell cas, el president va reaccionar anunciant una qüestió de confiança, que finalment va superar. L’any següent, el 2017, l’executiu sí que va poder aprovar els comptes.
En tots dos casos, el fracàs pressupostari va tenir conseqüències polítiques immediates. I això és el que dona rellevància al moment actual. Si els comptes d’Illa no superen el primer filtre parlamentari, no serà només una nova pròrroga: serà també una demostració que la governabilitat continua pendent d’equilibris fràgils i d’acords que, avui per avui, encara no estan garantits.
Per a Catalunya, que acumula tres anys sense pressupostos nous, la qüestió ja no és només comptable. És també una prova de fins a quin punt el sistema polític és capaç —o no— de dotar-se d’eines estables per governar.
