La mort d’“El Mencho” reobre el debat sobre la dependència estructural de Mèxic dels Estats Units i els límits reals del projecte polític de Claudia Sheinbaum
En un moment de reconfiguració dels equilibris globals, Mèxic afronta una pregunta incòmoda però inevitable: fins a quin punt pot exercir una sobirania plena quan comparteix la frontera més extensa amb els Estats Units? A la secció Context de RAB Ràdio, Leonardo Alvarado analitza el dilema geopolític del país, la mort del líder del Cártel Jalisco Nueva Generación, i els reptes de la nova etapa de govern de la presidenta Claudia Sheinbaum.
La mort d’“El Mencho”: molt més que un cop policial
La captura i abatiment de Nemesio Oseguera Cervantes, conegut com a “El Mencho”, líder del Cártel Jalisco Nueva Generación (CJNG), el 22 de febrer, no és —segons Alvarado— un simple episodi policial. És un esdeveniment amb implicacions directes en la seguretat nacional i en la relació amb Washington.
El CJNG és avui un dels actors més poderosos del mapa criminal global. La seva caiguda arriba després d’altres episodis que han sacsejat l’escenari del narcotràfic: la detenció d’“El Chapo” Guzmán i, més recentment, el segrest d’Ismael “El Mayo” Zambada, que va desencadenar una nova onada de violència a Sinaloa.
Però en aquest cas, subratlla Alvarado, hi ha un element diferencial: la percepció que l’Estratègia Nacional de Seguretat està donant resultats.
Sheinbaum i la continuïtat amb López Obrador
Leonardo Alvarado defensa que la presidenta Claudia Sheinbaum ha assumit el lideratge en matèria de seguretat amb una coordinació més eficaç que en l’etapa anterior. Segons recorda, només en els primers mesos de mandat s’han superat els 40.000 detinguts, s’han confiscat prop de 30.000 armes i s’han decomissat tones de droga.
La clau, segons el seu anàlisi, no és un gir radical sinó la continuïtat de l’estratègia iniciada per Andrés Manuel López Obrador, però amb millors instruments de coordinació judicial i operativa. El paper del secretari de Seguretat, Omar García Harfuch, i la implicació de l’Exèrcit i la Força Aèria han estat determinants. Curiosament —assenyala— la Marina no ha aparegut destacada en els comunicats oficials, un detall que considera significatiu.
Alvarado insisteix que el plantejament original era evitar la militarització extrema i el retorn a l’estratègia de guerra frontal de l’etapa de Felipe Calderón, que va convertir àmplies zones del país en escenaris quasi bèl·lics.
Una guerra que no és només mexicana
El narcotràfic, recorda, no és un fenomen exclusivament mexicà ni d’origen estrictament local. Té arrels històriques que es remunten als anys vint i trenta i està profundament connectat amb la demanda internacional.
Aquí apareix una de les crítiques centrals del seu discurs: els Estats Units exigeixen resultats a Mèxic, però fan poc en àmbits clau com la prevenció del consum intern, el control del tràfic d’armes o la persecució financera dels fluxos econòmics del narcotràfic.
Mèxic combat una guerra que no és només seva. I ho fa perquè necessita estabilitat i governabilitat per garantir el creixement econòmic i sostenir els programes socials que han ampliat la classe mitjana i reduït la pobresa en els darrers anys.
El Plan México i la renegociació del T-MEC
En paral·lel, el govern impulsa el denominat Plan México, un projecte d’industrialització que es connecta directament amb la propera renegociació del T-MEC amb els Estats Units i el Canadà, prevista per al juny.
Alvarado observa una intensa activitat econòmica: reunions amb empresaris canadencs al Palacio Nacional, trobades del secretari d’Economia amb el teixit productiu del Bajío —especialment a Querétaro—, una regió clau en l’exportació aeroespacial.
La pregunta, però, és si aquesta empenta industrial es traduirà en una redistribució real de la riquesa.
La distribució pendent
Malgrat els avenços socials, la concentració de contractes i beneficis continua en mans d’actors empresarials habituals. El repte és integrar les cadenes productives de manera que generin ocupació de qualitat i distribució efectiva de renda.
El camp mexicà, els pobles comunitaris i les lluites per la terra i l’aigua continuen sent assignatures pendents. Els tractats comercials no han integrat plenament aquests sectors.
Dependència inevitable o diversificació estratègica?
El diagnòstic és clar: Mèxic no pot separar-se econòmicament dels Estats Units. La interdependència és estructural. Però sí que pot equilibrar la seva balança comercial.
Aquí entra en joc el Canadà com a possible porta cap a altres mercats del sud global. El país nord-americà ja manté acords amb la Xina i l’Índia, i podria facilitar una obertura més àmplia cap a economies emergents, incloent-hi el Brasil.
Diversificar no és opcional si Mèxic vol reforçar el seu exercici sobirà i reduir la dependència de decisions unilaterals de Washington.
El cas de Cuba: un exemple de límit sobirà
Alvarado posa un exemple concret: la suspensió dels enviaments de petroli a Cuba. Tot i la relació històrica entre ambdós països, Mèxic es veu condicionat per l’entorn geopolític i energètic.
És el símbol d’un límit real de sobirania.
El dilema de fons
El debat no és només sobre seguretat o comerç. És sobre el marge real de decisió d’un país profundament interconnectat amb la primera potència mundial.
En paraules de Leonardo Alvarado, la negociació del T-MEC és indispensable a curt termini. Però a llarg termini, Mèxic ha d’equilibrar la seva dependència, obrir-se al sud global i construir una sobirania no només retòrica, sinó efectiva.
I aquesta és la veritable qüestió geopolítica que s’obre després de la mort d’“El Mencho”.
