Als micròfons de RAB Ràdio, el candidat dels Comuns per a les eleccions de 2027 a Barcelona defensa el municipalisme com a mur contra l’extrema dreta, reivindica el català com a “pont de ciutadania” i situa les oligarquies al centre del conflicte polític.
Gerardo Pisarello, el candidat de Barcelona en Comú a les municipals del 2027 va visitar els estudis de RAB Ràdio al Poblenou de la capital, per desplegar un relat que combina biografia, identitat i projecte de ciutat, amb una idea força que travessa tota la conversa: la política municipal com a espai real de resistència democràtica en un moment d’ofensiva global de l’extrema dreta.
La seva tornada de Madrid, assegura, no és només un moviment tàctic. Després de sis anys al Congrés, reivindica l’experiència com a etapa de “pedagogia política”, però admet que el centre de gravetat és Barcelona. Quan descriu el retorn en tren, ho fa en termes gairebé físics: “canvia la llum, canvien els colors… per fi a casa’”, diu en conversa amb Germà Capdevila. No és una postal sentimental; és la manera de situar la ciutat com a espai on vol tornar a fer política de proximitat.
Una biografia travessada per la dictadura
Pisarello no eludeix l’origen. Nascut a Tucumán, Argentina, fill d’una docent i d’un advocat de presos polítics segrestat i assassinat durant la dictadura militar argentina, explica la seva arribada a Catalunya com el resultat d’una trajectòria marcada per la violència política i la necessitat de reconstrucció. Va sortir formalment per fer un doctorat, però amb el temps ha entès aquell pas com una fugida d’un escenari vital insostenible.
Amb perspectiva, ho formula amb una frase que sintetitza aquesta lectura retrospectiva: “Crec que… he acabat a Catalunya i a Barcelona com una mena d’exiliat polític, buscant la terra de la llibertat”. Aquesta idea, lluny de ser retòrica, articula la seva manera d’entendre la ciutat: un espai que històricament ha resistit l’arbitrarietat i el “mal govern”, i que ha construït identitat a partir de la persistència.
Catalunya com a nació adoptiva
En aquest punt, Pisarello defensa una concepció inclusiva de la catalanitat. No com a origen, sinó com a voluntat i compromís. “Tu pots ser català. Si vols ser català, pots ser català”, afirma, lligant la identitat a la participació en una comunitat política concreta.
La llengua hi ocupa un lloc central. “La llengua és un pont de ciutadania”, sosté. El candidat explica que el català és la llengua que utilitza amb els seus fills i la defineix com la seva “llengua d’amor”. Aquest element personal reforça una tesi política clara: la cohesió no és espontània, requereix polítiques públiques, recursos i exigència institucional.
En aquest sentit, defensa reforçar els serveis de normalització lingüística i reclama que es compleixi la normativa vigent. “Em fa ràbia que a Barcelona ara no s’exigeixi la rotulació en català, que no es faci complir la llei”, apunta, situant el debat en el terreny de la responsabilitat pública i no en la culpabilització de sectors vulnerables.
Migracions i cohesió: disputar el relat
Pisarello assumeix que la migració serà un dels eixos centrals de la campanya del 2027 i decideix no esquivar-lo. Al contrari, el converteix en definició política pròpia: “Vull ser el primer alcalde d’origen migrant”. La frase, però, va acompanyada d’un matís que considera imprescindible: “el primer alcalde d’origen migrant profundament catalanista”.
El missatge és doble. D’una banda, rebutja frontalment el relat que associa migració amb inseguretat o degradació. De l’altra, reivindica que l’adhesió a la llengua i a la cultura popular catalana és perfectament compatible amb orígens diversos. Per ell, el conflicte real no és entre veïns, sinó entre la majoria social i una minoria econòmica que concentra poder i recursos.
“El problema és l’1% que està a dalt que ha concentrat una gran quantitat de riquesa”, assegura, desplaçant el focus cap a les oligarquies. En aquest marc, critica també la doble vara de mesurar: mentre es qüestiona el petit comerç migrant, es tolera —diu— la pressió del turisme de luxe i la transformació accelerada dels barris.
L’“anti-humanisme” global
En clau internacional, Pisarello interpreta l’avenç de l’extrema dreta a Amèrica Llatina, als Estats Units i a Europa com la reacció d’unes elits que volen blindar privilegis en un context de crisi energètica i disputa de recursos. Parla de “tecnooligarques”, de desinformació i de discursos d’odi, i ho sintetitza amb una expressió contundent: “És una mena d’anti-humanisme”.
Des de la seva experiència personal amb la dictadura argentina, adverteix que el que està en joc no és només una alternança electoral, sinó l’erosió de drets bàsics i la normalització de la crueltat política. Tanmateix, també detecta reaccions municipals i moviments socials que planten cara a aquesta deriva.
Municipalisme com a espai de resistència
Aquí és on Pisarello situa el nucli del seu projecte. Davant un Congrés que descriu com a “distant i encapsulat”, defensa la política local com a àmbit on la democràcia es concreta. “La democràcia, en un sentit estricte, només és possible en l’àmbit local. És proximitat”, argumenta.
Per això sosté que el millor antídot contra l’extrema dreta no és l’alarmisme, sinó el reforç del teixit comunitari: entitats, cultura popular, barris cohesionats. “El principal antídot contra l’ultradreta no és la por… sinó enfortir el teixit comunitari”, afirma, connectant municipalisme i resistència democràtica.
Estat espanyol i oligarquies
En el tram final de l’entrevista, Pisarello ofereix una lectura històrica crítica de l’Estat espanyol, que defineix com una estructura marcada per la continuïtat d’elits que han limitat la democratització plena. Reividica diferenciar “Estat” i “elits” dels pobles diferents de la península, que defineix com a “solidaris i companys de lluites”. Considera que la transició va comportar avenços, però també va consolidar determinats poders, i alerta de la reacció d’aquests sectors davant governs que depenen de forces republicanes o independentistes.
Davant aquest escenari, defensa la necessitat d’un “front ampli” que vagi més enllà de les sigles concretes i que articuli una resposta comuna a l’extrema dreta. Ho formula en termes ambiciosos: un “front humanista universal” capaç de defensar drets, cohesió i planeta en un context global de regressió.
