La sobirania a l’Àrtic ja no es decideix només als despatxos. El precedent canadenc demostra que integrar els drets inuits pot reforçar, i no debilitar, l’Estat.
Per Miriam Aymamí
La disputa silenciosa sobre l’Àrtic no es lliura únicament entre capitals com Washington i Copenhaguen. També es juga en l’espai polític que ocupen els pobles inuits, que han passat de ser actors perifèrics a convertir-se en una peça central en la governança àrtica contemporània.
L’experiència del Canadà ofereix un precedent que obliga a replantejar els esquemes clàssics de sobirania.
El precedent canadenc: cooperació estructural amb els inuits
La relació entre l’Inuit Tapiriit Kanatami (ITK) i el govern federal canadenc ha estat determinant en la definició del marc polític per a l’Àrtic i el nord del Canadà aprovat el 2019. Aquest document reconeix explícitament la necessitat d’una cooperació estructurada amb els pobles indígenes àrtics, no com a gest simbòlic, sinó com a principi operatiu.
Des d’aquest marc, l’ITK va redactar un capítol específic dedicat a l’Inuit Nunangat —el territori ancestral inuit— amb una perspectiva clarament centrada en les prioritats de les comunitats. El text identifica bretxes estructurals en habitatge, salut, educació i seguretat alimentària, però va més enllà del diagnòstic: proposa línies d’acció concretes i sistematitza iniciatives ja en marxa.
No era un moviment improvisat. Ja el 2007 s’havia impulsat el pla d’acció Building Inuit Nunavut, fruit d’un acord de col·laboració del 2005 entre el govern federal i representants inuits. Aquell document establia àrees prioritàries i compromisos específics per respondre a necessitats definides per les pròpies comunitats.
La lògica és clara: no es tracta d’integrar els inuits en un projecte estatal predefinit, sinó de co-dissenyar-lo.
Recerca, coneixement tradicional i canvi climàtic
L’ITK també ha exercit un paper rellevant en la mediació entre comunitats i investigadors al nord del Canadà, especialment en estudis sobre l’impacte del canvi climàtic. Aquesta funció ha facilitat la incorporació del coneixement tradicional inuit en la producció científica contemporània.
En un context on l’Àrtic s’escalfa gairebé quatre vegades més ràpid que la mitjana global, aquest coneixement no és accessori: és essencial per entendre transformacions en els ecosistemes marins, la fauna i la viabilitat de les pràctiques de subsistència tradicionals.
Aquí emergeix una idea clau: la governança àrtica ja no pot basar-se exclusivament en criteris estratègics o militars. Ha d’integrar dimensions socials, culturals i ambientals.
Nunavut: sobirania compartida, legitimitat reforçada
La creació de Nunavut a finals del segle XX va representar un punt d’inflexió. Aquest territori, el menys poblat però un dels més extensos del Canadà, va néixer del reconeixement de drets territorials indígenes dins del marc estatal.
Lluny de fragmentar l’Estat, aquesta afirmació institucional de la presència inuit va reforçar la posició canadenca a l’Àrtic. La sobirania es fonamentava així no només en mapes o declaracions jurídiques, sinó en l’ocupació històrica i l’ús continuat del territori per part dels seus pobles.
El model canadenc suggereix que sobirania estatal i sobirania indígena no són necessàriament excloents. Poden ser complementàries si s’articulen sobre bases de reconeixement mutu i participació efectiva.
Groenlàndia: entre el desglaç i la geopolítica
El desglaç incrementa el valor estratègic de Groenlàndia i, alhora, altera profundament les condicions de vida de les seves comunitats. Els canvis en els patrons de caça, en l’estabilitat del gel i en els ecosistemes marins afecten pràctiques culturals i econòmiques tradicionals.
Allò que per a alguns estats representa una oportunitat geopolítica —noves rutes marítimes, accés a recursos minerals, posicionament militar— constitueix per als inuits un repte existencial.
Aquesta tensió revela una contradicció estructural: l’Àrtic esdevé més cobejat a mesura que esdevé més vulnerable.
En aquest escenari, el debat sobre el futur de Groenlàndia no pot reduir-se a una qüestió de seguretat nord-americana ni a l’equilibri diplomàtic amb Dinamarca. Tampoc és només un capítol més en la competència estratègica de Estats Units a l’Àrtic.
És, sobretot, una prova de coherència del sistema internacional davant dels principis que diu defensar, especialment el dret dels pobles inuits a l’autodeterminació.
Una prova per a l’ordre internacional
Si l’ordre àrtic contemporani ha evolucionat cap a fórmules de governança que reconeixen la participació inuit, qualsevol discussió sobre Groenlàndia hauria de reflectir aquest avenç.
El precedent canadenc mostra que integrar aspiracions indígenes dins del marc estatal no debilita la sobirania. Al contrari, pot enfortir-la dotant-la de legitimitat històrica i social.
Ignorar aquesta dimensió implicaria tornar a concepcions tradicionals en què el territori és únicament un objecte d’interès estratègic. Reconèixer la centralitat inuit, en canvi, suposa assumir que l’Àrtic no és només un tauler de competència entre potències, sinó un espai ancestral.
Entre Washington i Copenhaguen, la clau no és només geopolítica. És també —i sobretot— inuit.
