Toni Montserrat analitza des de Luxemburg els moviments diplomàtics al voltant de la guerra d’Ucraïna i el col·lapse cubà, amb els Estats Units com a actor omnipresent. Hi ha avenços reals o només gestos de cara a la galeria?
En un escenari internacional marcat per la guerra, la pressió econòmica i la diplomàcia d’urgència, les negociacions tornen a escena. Però són processos sòlids o simples operacions d’imatge? Des de Luxemburg, el politòleg Toni Montserrat ho ha analitzat a l’espai El Context de RAB Ràdio, posant el focus en dos punts calents: Ucraïna i Cuba.
Negociacions amb Europa a la sala… però sense la UE
Les converses entre Rússia i Ucraïna van començar fa aproximadament un mes a Abu Dhabi i han continuat a Ginebra. La darrera trobada, celebrada a l’hotel Intercontinental de la ciutat suïssa, va reunir delegacions russes i ucraïneses amb la presència dels Estats Units i quatre consellers europeus representant França, el Regne Unit, Alemanya i Itàlia.
La novetat no és menor: Europa feia temps que reclamava un paper en aquestes negociacions. Tanmateix, la Unió Europea com a institució no hi és formalment representada. Hi participen estats membres influents, però amb una funció difusa de “consellers” que no queda clar fins a quin punt incideix en el contingut real de les converses.
Els comunicats oficials parlen de diàlegs “francs i constructius”. Una fórmula habitual que, en diplomàcia, sovint indica que no hi ha hagut avenços substancials.
Flexibilització tàctica sense cap renúncia estratègica
Segons Montserrat, hi ha una certa flexibilització per part de les dues parts, però sense renúncies fonamentals.
Rússia manté intacte el seu objectiu central: que Ucraïna abandoni les posicions que encara controla al Donbass i altres zones disputades. No obstant això, Moscou ha mostrat una actitud més oberta pel que fa a les garanties de seguretat futures i, fins i tot, respecte a una eventual adhesió ucraïnesa a la Unió Europea.
Per la seva banda, Kíiv sembla assumir que la recuperació militar de Crimea i de totes les províncies ocupades és, avui, pràcticament inviable. La proposta ucraïnesa passa per congelar les línies actuals i negociar a partir del mapa militar existent.
El factor climàtic també ha jugat un paper clau. L’hivern ha limitat els avenços al front i ha reduït l’ofensiva russa, especialment en el camp dels bombardejos amb drons contra infraestructures energètiques.
La variable tecnològica: comunicacions tallades i guerra del relat
Un element inesperat ha afectat l’operativa russa: la interrupció de sistemes de comunicació com Starlink i altres plataformes digitals. Segons s’ha explicat al programa, aquesta situació ha generat problemes d’incomunicació a l’exèrcit rus, obligat a recórrer a canals alternatius com Telegram o fins i tot a comunicacions per ràdio més convencionals.
Això ha coincidit amb una guerra psicològica intensa en l’àmbit informatiu. Mitjans i portals russos presenten el conflicte com pràcticament resolt a favor de Moscou, mentre que la realitat sobre el terreny continua sent d’estancament.
La conclusió de Montserrat és clara: les negociacions existeixen i continuaran, però probablement cap de les parts farà concessions decisives fins que passi l’hivern i es comprovi quina capacitat militar real conserva cadascuna.
Cuba: negociacions sobre una transició enmig del col·lapse
Mentre el focus mediàtic se centra en Ucraïna, hi ha un altre escenari en ebullició: Cuba.
El bloqueig comercial que arrossega l’illa des de la Revolució de 1959 s’ha intensificat fins a límits que Montserrat qualifica d’inhumans per a la població. Les dificultats d’accés a combustible, medicaments i recursos bàsics han agreujat una situació ja crítica.
En aquest context, segons informacions publicades pel digital nord-americà Axios, el secretari d’Estat Marco Rubio estaria mantenint contactes directes amb figures clau del règim cubà per explorar una possible transició.
L’objectiu seria negociar una obertura controlada que permetés reformes legals, retorn d’empreses nord-americanes i compensacions per expropiacions històriques, sense repetir errors com els comesos a l’Iraq, on la dissolució total de l’administració anterior va desembocar en el caos.
Una transició possible… o una pressió calculada?
La gran pregunta és si aquestes negociacions són reals o formen part d’una estratègia de pressió.
El govern nord-americà considera que la seva aproximació a Veneçuela ha estat un èxit relatiu i podria voler aplicar un model similar a Cuba: mantenir una part de l’estructura administrativa per evitar el buit de poder, però forçant reformes profundes.
Mentrestant, la població cubana continua patint una situació límit. Manifestacions d’exiliats a Europa denuncien morts en hospitals per manca de medicació i expressen el temor que qualsevol “canvi” imposat des de fora no resolgui el drama social.
Diplomàcia omnipresent, resultats incerts
Tant a Ucraïna com a Cuba —i amb el Marroc i el Front Polisario com a dossier pendent— els Estats Units apareixen com a actor central en totes les taules de negociació.
La diplomàcia es mou. Les reunions existeixen. Els canals estan oberts. Però, de moment, els conflictes continuen.
La primavera, amb un possible darrer intent militar a Ucraïna i amb la pressió creixent sobre Cuba, pot ser determinant per saber si aquestes converses són el preludi d’acords reals o només una pausa estratègica en un món que no deixa de tensionar-se.
