Més enllà de la temptació de titllar-los d’ignorants, cal entendre com funcionen l’hegemonia cultural i la violència simbòlica
Article d’opinió de Míriam Aymamí
Per què amplis sectors socials aparentment desfavorits voten en contra dels seus interessos econòmics immediats? La pregunta reapareix en diferents països i moments històrics. Persones sense terra que donen suport a grans terratinents, treballadors precaritzats que admiren milionaris, sectors populars que voten projectes polítics que, en principi, semblen afavorir les elits econòmiques.
La temptació immediata és recórrer a una explicació ràpida i tranquil·litzadora: són ximples, han estat enganyats, no saben què els convé. Però aquesta lectura és superficial i, en el fons, poc rigorosa. Si volem comprendre aquesta aparent paradoxa, cal examinar com opera el poder més enllà de la coacció directa.
L’hegemonia cultural: quan el poder esdevé sentit comú
El pensador italià Antonio Gramsci va oferir una clau fonamental amb el concepte d’hegemonia cultural. Als seus Quaderns de la presó, sostenia que el domini més eficaç no és el que s’imposa únicament per la força, sinó aquell que aconsegueix que la visió del món dels grups dominants sigui assumida com a sentit comú per tota la societat. L’hegemonia no actua principalment a través de la por, sinó mitjançant la construcció de consens.
Quan idees com la meritocràcia entesa de manera estrictament individual, la sacralització de l’esforç personal o la creença que l’èxit econòmic és prova automàtica de virtut es presenten com a naturals i inqüestionables, l’ordre social que les produeix deixa de semblar històric i contingent per convertir-se en alguna cosa òbvia i legítima. En aquest marc, no es tracta simplement que els pobres votin pels rics, sinó que determinades narratives configuren l’horitzó del que és desitjable.
La promesa de mobilitat individual pot substituir la demanda de redistribució col·lectiva. L’aspiració reemplaça la igualtat estructural. Si s’instal·la la convicció que qualsevol pot arribar a ser milionari amb prou esforç, la desigualtat deixa de percebre’s com un problema sistèmic i passa a interpretar-se com el resultat natural de talents, sacrificis o decisions personals desiguals. El vot, en aquest context, no expressa necessàriament un càlcul econòmic immediat, sinó una identificació aspiracional amb el lloc que s’espera ocupar en el futur.
La violència simbòlica: dominar sense força visible
Dècades més tard, el sociòleg francès Pierre Bourdieu va aprofundir aquesta línia amb el concepte de violència simbòlica. Segons Bourdieu, la dominació pot exercir-se sense necessitat de violència física explícita, sempre que els esquemes de percepció del món social siguin interioritzats per aquells que ocupen posicions subordinades. La violència simbòlica opera quan les jerarquies s’accepten com a legítimes i naturals.
En les seves investigacions sobre educació, cultura i treball, va mostrar com el capital cultural —formes de parlar, gustos, credencials acadèmiques, disposicions apreses— funciona com a mecanisme de diferenciació i reproducció social. Tanmateix, aquells que queden en posicions subordinades tendeixen sovint a atribuir la seva situació a mancances individuals més que no pas a estructures històriques de desigualtat.
Això ajuda a entendre situacions en què treballadors explotats defensen els seus ocupadors sense que hi hagi una amenaça directa. No és necessàriament por: és la interiorització d’una lògica jeràrquica percebuda com a justa. L’èxit del patró pot interpretar-se com a progrés col·lectiu, encara que la distribució real de beneficis no ho confirmi. La dominació ja no necessita imposar-se perquè ha aconseguit instal·lar-se en les categories mateixes amb què s’interpreta la realitat.
El mite del “self-made man” i la identitat aspiracional
El mite del milionari fet a si mateix ocupa un lloc central en aquesta configuració simbòlica. La narrativa del self-made man reforça la idea que l’èxit és exclusivament fruit del mèrit individual i invisibilitza les condicions estructurals que faciliten o dificulten aquest ascens: herències materials, xarxes de contactes, accés desigual a l’educació i al capital cultural.
Quan un treballador precaritzat admira un multimilionari, no actua necessàriament en contra del seu interès. Pot estar projectant en aquella figura una possibilitat imaginada de mobilitat. El suport polític a projectes que no beneficien materialment les classes populars pot articular-se més amb una identitat aspiracional que amb una avaluació estrictament distributiva.
Reduir aquest entramat a estupidesa és desconèixer la complexitat dels processos socials. Les decisions polítiques no s’expliquen únicament pel nivell d’ingressos o la posició laboral. Hi intervenen valors morals, sentiments de reconeixement o humiliació, pertinences culturals, percepcions d’ordre i estabilitat.
Qui defineix què és l’interès propi?
L’interès propi no és una categoria transparent ni exclusivament econòmica. Pot incloure aspiracions simbòliques, expectatives de mobilitat futura o adhesions identitàries que pesen tant com el càlcul material immediat. La qüestió inquietant no és només per què alguns voten d’una determinada manera, sinó fins a quin punt les nostres pròpies conviccions estan modelades per estructures simbòliques que rarament interroguem.
Quantes vegades hem pensat que qui no prospera és perquè no s’ha esforçat prou? Quantes vegades hem admirat la riquesa sense preguntar-nos per les condicions que la van fer possible? Quantes opinions polítiques que considerem autònomes reprodueixen, sense saber-ho, la lògica que legitima l’ordre existent i que sovint amplifiquen els mitjans segons els seus interessos econòmics?
Des d’una perspectiva gramsciana, la lluita política és també una lluita pel sentit comú. Des de la mirada de Bourdieu, la dominació més eficaç és aquella que s’exerceix amb la complicitat inconscient dels qui la pateixen. Allò que apareix com una elecció individual pot estar profundament condicionat per disposicions i marcs interpretatius sedimentats històricament.
No es tracta de masoquisme col·lectiu ni de simple manipulació, sinó de la força silenciosa de les estructures simbòliques que configuren allò que considerem natural, just i possible. La veritable paradoxa potser no és que alguns votin en contra dels seus interessos, sinó la dificultat mateixa de definir què és exactament un interès i qui té el poder de fixar-ne el significat.
