Va arribar pensant que aquí només es parlava castellà. Quatre dècades després, no s’imagina la vida sense el català. La història de John Bates és la d’un anglès que va fer arrels a Tarragona i va convertir la llengua del país en la pedra angular de la seva vida.
Hi ha trajectòries que expliquen millor que cap discurs què vol dir integrar-se en una societat. La de John Bates n’és una. Nascut a Hawley, un petit poble a uns 50 quilòmetres al sud de Londres, fa més de quaranta anys que viu a Tarragona. Traductor i professor d’anglès durant dècades al Servei Lingüístic i de Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Bates no només ha treballat amb llengües: ha viscut el català des de dins, fins a fer-lo seu.
A Tocats pel català, el programa de RAB Ràdio conduït per Mercè Porqueres, Bates repassa un itinerari vital que comença amb la ignorància i acaba amb la identificació profunda amb una llengua i un país.
L’arribada: “Ni tan sols sabia que es parlava català”
Bates va arribar per primera vegada el 1979, amb 18 anys. Havia estudiat castellà com a llengua estrangera i cursava filologia hispànica a la Universitat de Sheffield. Com a assignatura optativa, va triar català. Una decisió pràctica, gairebé intuïtiva: havia viatjat per Barcelona i Tarragona i pensava que, si tornava a la península Ibèrica, seria per aquella zona.
Però el primer xoc va ser lingüístic. “La meva ignorància era profunda”, admet. Pensava que venia a Espanya i que, per tant, aquí es parlava espanyol. La descoberta que existia una altra llengua, amb presència real al carrer, el va sorprendre des del primer moment. En aquell context de finals dels setanta, amb una societat encara marcada per dècades de repressió lingüística, el català no tenia projecció exterior.
Aquella sorpresa es va convertir en estímul. Primer va millorar el castellà, com era el seu objectiu inicial. Però en adonar-se que els seus amics catalans canviaven de llengua entre ells, va decidir fer el pas: estudiar català de manera sistemàtica i integrar-lo a la seva vida.
Aprendre una llengua és equivocar-se
El procés no va ser immediat ni màgic. Bates el descriu com “complex” i “feixuc”. Aprendre una llengua implica hores, errors constants i perseverança. El fet de dominar el castellà li va facilitar el camí: són llengües romàniques i ja tenia una base. Però insisteix que el factor decisiu no van ser només les classes o les gramàtiques, sinó el contacte quotidià.
“Jo no em puc imaginar arribar a un bon nivell d’una llengua si estàs envoltat d’una societat que en parla una altra”, afirma. Viure a Tarragona, relacionar-se amb la gent, llegir novel·les, anar al cinema o fer una cervesa amb els amics van ser espais d’aprenentatge tan importants com la universitat.
També l’esport va jugar un paper clau. Es va apuntar al rugbi —“un esport molt anglès”, recorda— i va formar part de l’equip de Tarragona des de la seva fundació el 1986. Compartir entrenaments, vestidor i vida social amb una trentena de persones va accelerar la seva integració lingüística i social.
El català, llengua pròpia en un espai plurilingüe
Des del 1994, Bates va treballar a la Universitat Rovira i Virgili. Una de les funcions del Servei Lingüístic era vetllar pel bon ús del català i reforçar-ne el paper com a llengua pròpia de la universitat. “Aquest missatge s’ha entès”, assegura. El català ocupa l’espai que li correspon, tot i que —admet— sempre hi ha millores a fer.
Alhora, la universitat és un entorn plurilingüe. El castellà hi és present com a llengua cooficial i l’anglès hi té un pes creixent en el context de la internacionalització. De fet, Bates va ser contractat perquè molts investigadors necessitaven suport en la redacció de treballs en anglès. El seu dia a dia oscil·lava entre l’anglès i el català: amb els companys, català; en la recerca, anglès.
Aquesta doble mirada li ha permès entendre la llengua no només com a eina comunicativa, sinó com a eix identitari i institucional.
Una llengua agraïda i una societat marcada per la història
Què el va atreure més del català? Bates parla de la fonètica —la vocal neutra o la essa sonora, que per a ell no suposen tanta dificultat com per a un castellanoparlant—, però sobretot destaca la dimensió sociolingüística.
El català, recorda, és una llengua que ha patit repressió durant molts anys. Això ha generat una forta identificació entre els parlants i la llengua. Quan ell va arribar, el 1984, no era gens habitual que un estranger parlés català. Fer-ho li va donar, diu, “un valor afegit”. La gent reconeixia l’esforç i l’acollia amb complicitat.
Amb el temps, el català ha deixat de ser una llengua apresa per convertir-se en llengua viscuda. La seva dona és catalana, els seus fills són catalans, i el català és present en la seva vida quotidiana des de fa dècades. “No em puc imaginar la vida sense parlar la llengua”, afirma.
La història de John Bates no és només la d’un anglès que parla català. És la d’algú que va entendre que no es pot viure plenament en una societat sense parlar la seva llengua. I que, en fer-ho, no només va aprendre paraules, sinó que va fer arrels.
Déu n’hi do! una expressió sense traducció
Com és habitual, cada setmana preguntem al convidat quina és la seva paraula preferida en català, i el nostre protagonista té molt clar que la riquesa d’una llengua es troba en els seus matisos impossibles de calcar. Per a ell, més que una paraula preferida, hi ha una expressió que defineix la nostra capacitat de sorpresa i mesura alhora: “Deu n’hi do!”. És aquesta crossa tan nostra que, sense traducció directa al castellà, serveix tant per elogiar una fita impressionant com per subratllar una situació inesperada amb aquell punt d’ironia o admiració que només el català sap condensar en tres paraules.
