El Connexió Mèxic va dedicar una conversa amb el col·laborador Luís Rius a reivindicar la figura de Gerardo Estrada, un dels grans promotors culturals del Mèxic contemporani.
Més enllà dels creadors, Luís Rius va voler posar el focus en aquelles persones que fan possible que la cultura existeixi públicament: els gestors que construeixen institucions, generen espais i defineixen polítiques culturals.
Segons va explicar, cada país té aquestes figures sovint invisibles. Persones que no busquen protagonisme però que acaben determinant el rumb cultural d’una societat. En el cas mexicà, Estrada forma part d’aquesta tradició de promotors que han permès el desenvolupament artístic del segle XX i XXI.
El 1968: quan la cultura esdevé una trinxera
El punt d’inflexió vital d’Estrada es troba en els fets del 2 d’octubre de 1968, la repressió del moviment estudiantil mexicà. Aquell episodi no només va marcar una generació, sinó també la seva manera d’entendre la política i la cultura. Davant la violència de l’Estat, va descartar el camí de la confrontació i va optar per una altra via: transformar les institucions des de dins.
Tal com va recordar Rius, Estrada va assumir que existien altres trinxeres, i que la universitat i la cultura podien ser espais de canvi social real. A partir d’aleshores es va dedicar a crear estructures que garantissin la llibertat d’expressió i la participació ciutadana, amb la convicció que la cultura era també una forma d’acció política.
Construir institucions, no només activitats
Durant dècades va ocupar responsabilitats centrals dins l’estructura cultural mexicana, dirigint projectes de radiodifusió pública, programes culturals territorials i organismes de cooperació internacional, a més de participar en el servei exterior. Tot i això, el seu principal camp d’acció seria la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on va exercir més de mig segle com a professor i on va dirigir en dues etapes la difusió cultural.
La seva manera de treballar no consistia a programar esdeveniments puntuals, sinó a detectar mancances socials i respondre-hi institucionalment. Allà on faltava un espai cultural, ell intentava crear-lo; allà on no existia un públic, intentava formar-lo. La cultura esdevenia així una política pública continuada, no una successió d’actes aïllats.
El Museu Universitari d’Art Contemporani
Una de les seves aportacions més decisives va ser la consolidació del Museu Universitari d’Art Contemporani. A finals del segle XX, Mèxic disposava de museus dedicats a l’art modern, però no d’una institució central que assumís el debat sobre l’art contemporani emergent. Estrada va reunir equips, recursos i voluntats per crear un espai que no només exposés obres, sinó que generés pensament.
El museu es convertiria en referent internacional i en plataforma per a noves pràctiques artístiques, sovint polèmiques i orientades al debat social. L’objectiu no era fer un contenidor cultural, sinó incorporar la cultura contemporània a la discussió pública, introduint qüestions de diversitat, identitat i crítica institucional dins l’esfera universitària i ciutadana.
Memòria, universitat i societat
El seu treball també es va estendre a la memòria democràtica amb projectes com el Memorial del 68 i Moviments Socials, així com a iniciatives audiovisuals universitàries destinades a ampliar l’accés al coneixement. En tots els casos mantenia la mateixa idea: la cultura havia de ser un espai d’educació cívica i pensament crític, no només d’entreteniment.
Aquesta concepció va contribuir a situar la cultura al centre del debat públic durant diversos períodes i va reforçar el paper del gestor cultural com a figura intel·lectual amb responsabilitat política.
La importància del promotor cultural
Rius va advertir que en les darreres dècades la figura del promotor cultural ha perdut presència davant perfils més visibles com el del comissari o el gestor mediàtic. Aquesta desaparició de referents personals, segons va apuntar, pot afavorir decisions sense responsabilitat cultural clara i convertir la cultura en un àmbit subordinat a criteris conjunturals.
Reivindicar figures com Estrada permet recuperar models per pensar polítiques culturals a llarg termini i recordar que la cultura necessita també estructures, continuïtat i compromís públic.
Un llegat que continua vigent
L’homenatge recent pels seus 80 anys al Museu Universitari d’Art Contemporani va servir per recordar la seva influència en diverses generacions de gestors i institucions. El seu llegat no es limita a equipaments concrets, sinó a una manera d’entendre la cultura com a servei públic i espai de llibertat.
La conversa a Connexió Mèxic va acabar amb una idea clara: els artistes creen obres, però són figures com Gerardo Estrada les que construeixen el marc on aquestes poden existir. Sense aquesta arquitectura invisible, la cultura difícilment pot convertir-se en societat.
