El 21 de febrer no és una celebració folklòrica ni una efemèride amable. El Dia Internacional de la Llengua Materna, impulsat per la UNESCO, és un toc d’alerta que posa el focus en una pèrdua sostinguda: la desaparició de llengües arreu del planeta.
Segons dades recollides per la mateixa UNESCO i per investigacions recents, aproximadament una llengua deixa de ser parlada cada dues setmanes. Dit d’una altra manera: cada quinze dies el món perd una manera d’anomenar la realitat, una memòria col·lectiva, una cosmovisió.
I això no és una evolució neutral ni inevitable.
La llengua materna: el primer mapa del món
La llengua materna és la primera que adquirim en la socialització inicial. És la llengua que escoltem abans d’entendre-la, la que ens ensenya a posar nom a les coses, a les relacions, a les emocions. Diversos estudis en neurociència apunten que les llengües apreses en la primera infantesa modifiquen les estructures cerebrals. No són només instruments de comunicació: configuren la percepció.
Quan aprenem a parlar, aprenem a existir simbòlicament. La llengua materna garanteix una coincidència fonamental entre paraula i realitat. És el primer espai de confiança. Per això, quan una llengua desapareix, no desapareixen només mots: desapareix un sistema simbòlic complet.
El bilingüisme total, en sentit estricte, només es produeix quan una persona adquireix més d’una llengua com a materna. Les altres llengües apreses posteriorment, per molt dominades que estiguin, se superposen a aquesta base inicial.
Les llengües no moren soles
La idea que les llengües desapareixen “per evolució natural” és còmoda, però enganyosa. Les llengües no moren perquè sí. Moren quan són desplaçades sistemàticament per llengües dominants en l’escola, l’administració, els tribunals o els mitjans de comunicació. Quan parlar-les deixa de ser útil, prestigiós o possible.
En aquest context, el Dia Internacional de la Llengua Materna és una crida a la responsabilitat política i social.
L’antropòloga i periodista Miriam Aymamí ho expressa amb claredat:
El Dia Internacional de la Llengua Materna, que es commemora el 21 de febrer, no és una celebració festiva, sinó una alerta sobre una crisi tangible de la nostra època. Milers de llengües estan desapareixent. Segons dades de la Unesco i d’investigacions recents, aproximadament una llengua deixa de ser parlada cada dues setmanes.
És a dir, hi ha almenys una llengua que mor al món cada 15 dies, si no hi ha parlants actius que la transmetin a les noves generacions. Aquest fenomen no ocorre per atzar ni per evolució natural. És el resultat de processos històrics, polítics i socials en què les llengües minoritàries s’han vist sistemàticament desplaçades per llengües oficials o dominants en l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació.
Recordar el Dia Internacional de la Llengua Materna és, doncs, reconèixer que la diversitat lingüística està en perill real i que la mera existència d’una llengua no està garantida si no s’implementen polítiques públiques i socials que respectin i reforcin aquest dret lingüístic.
El seu diagnòstic és inequívoc: sense transmissió intergeneracional i sense polítiques actives, la diversitat lingüística no es manté sola.
El cas català: fragilitat i persistència
La història del català il·lustra bé aquesta tensió entre ús i reconeixement. Durant segles, el llatí va continuar essent llengua escrita mentre la població ja parlava llengües romàniques. El Concili de Tours (813) va recomanar predicar en llengua romànica perquè la gent no entenia el llatí. Era la constatació que la llengua materna real havia canviat.
Entre els segles X i XI apareixen paraules i frases en català dins textos llatins. Més endavant, documents com els Greuges de Guitard Isern o les Homilies d’Organyà consoliden el pas a l’escriptura. El salt de llengua parlada a llengua escrita sempre és delicat, i mai no està garantit.
Cap llengua no és eterna per si mateixa. Només ho és si es parla, si es transmet i si té espais reals d’ús.
La transmissió, clau de tot
Per als catalans que viuen fora del territori, la llengua materna no és només herència: és decisió. Transmetre-la fora del seu entorn natural exigeix voluntat, comunitat i, sovint, resistència.
El missatge que deixa el 21 de febrer és incòmode però clar: la mera existència d’una llengua no la protegeix. La protegeixen els parlants. La protegeixen les famílies. La protegeixen polítiques públiques coherents.
Perquè una llengua no mor quan deixa d’escriure’s. Mor quan deixa de parlar-se a casa.
I això, estadísticament, passa cada quinze dies en algun lloc del món.
