Una vida de redacció, compromís polític i fidelitat a Catalunya, marcada per la Guerra de 1936-1939 i reconstruïda des de Mèxic
La trajectòria de Lluís Aymamí i Baudina (Barcelona, 1899 – Ciutat de Mèxic, 1979) és la d’un periodista que va viure totes les sacsejades del segle XX català: la dictadura de Primo de Rivera, la República, el 6 d’Octubre, la Guerra de 1936-1939, l’exili i la reconstrucció professional a l’altra banda de l’Atlàntic. Cronista esportiu, director de diaris, redactor polític i referent del periodisme esportiu a Mèxic, la seva vida resumeix també la capacitat de resistència i reinvenció de l’exili català.
En aquesta nova entrega de Connexió Mèxic, Alonso Leal conversa amb Míriam Aymamí sobre la figura del seu avi, reconstruint-ne la trajectòria amb detall històric i testimonis personals.
Els inicis: del futbol a la redacció
Nascut l’1 de maig de 1899 a Barcelona, Aymamí va començar la seva carrera periodística molt jove. El 1917 ja escrivia a la revista Fútbol de Barcelona. El 1921 va cobrir el primer partit de la selecció espanyola contra Bèlgica, disputat a San Mamés i guanyat per 2-0.
En una època sense ràdio —les primeres emissions regulars no arribarien fins al 1924—, li va correspondre enviar el telegrama amb el resultat. Recordava, amb humor, com després del partit va ser confós amb l’entrenador i passejat a coll per uns aficionats eufòrics que celebraven la victòria. “Com em vaig enrojolar”, explicava anys més tard.
Després de passar per Mundo Deportivo i el diari Las Noticias, va començar a ampliar el seu camp d’interès. El 1929 s’incorpora a La Rambla, publicació que evolucionaria cap a un posicionament clarament catalanista. Hi escriu les columnes Esport i Ciutadania i Esport i Cultura, on ja transcendeix l’àmbit esportiu per abordar qüestions socials.
República, compromís polític i 6 d’Octubre
Amb la proclamació de la República el 1931, Aymamí intensifica el seu compromís polític. Vinculat inicialment a Aliança Catalana i després a Esquerra Republicana, col·labora amb capçaleres com La Publicitat, L’Opinió, La Humanitat i La Rambla, de la qual arribaria a ser director. A La Humanitat, òrgan oficial d’ERC fundat per Lluís Companys, n’esdevé cap de redacció.
El 6 d’octubre de 1934, quan Companys proclama l’Estat Català dins una República Federal, és detingut juntament amb altres dirigents i periodistes. Davant la manca de presons, molts són confinats en un vaixell.
Aprofitant un permís nocturn per avisar la família, Aymamí es dirigeix als tallers de La Humanitat i, en només dues hores, publica una edició extraordinària amb un gravat de Companys. Aquell número, inesperat i políticament contundent, tindria un impacte notable. Posteriorment publicaria el llibre 6 d’octubre tal com jo l’he vist, testimoni personal dels fets.
Guerra, divisió interna i exili
Després del cop d’estat del juliol de 1936, assumeix la direcció de Treball, òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fins a la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939. Aquells anys també estan marcats per les tensions internes entre forces d’esquerra, incloent-hi els enfrontaments amb el POUM i els Fets de Maig del 1937.
El febrer de 1939 inicia el camí de l’exili. Passa pel camp d’Argelers, mentre la seva família —la seva esposa Carmen i els fills Jordi i Montserrat— aconsegueix evitar l’internament. El 18 d’agost de 1939 reben la documentació del consolat mexicà. El 30 de novembre arriben a Veracruz, després d’un periple que els porta primer a Nova York.
Reinventar-se a Mèxic
A Mèxic, com tants altres exiliats, Aymamí ha de refer la seva vida. Entre 1939 i 1946 col·labora en diverses publicacions catalanes de l’exili. El 1940 és expulsat del PSUC i impulsa el Moviment Social d’Emancipació Catalana (MSEC), del qual dirigeix el butlletí Informació de Catalunya.
També participa activament en la comunitat catalana de Mèxic: és vocal, dirigeix El Poble Català i col·labora en la refundació de l’Orfeó Català el 1940. N’és soci, secretari de la secció coral i membre del patronat dels Jocs Florals de la llengua catalana.
Però el gir més sorprenent arriba el 1947. Després de set anys estudiant el futbol mexicà —equips, jugadors, dinàmiques— envia uns comentaris al diari deportivo Esto. El director el cita i l’incorpora com a cronista. Neix la columna Mientras rueda la bola.
Mestre del periodisme esportiu mexicà
Aymamí no només recupera la seva vocació original, sinó que es converteix en una referència del periodisme esportiu mexicà. Escriu també a El Fígaro i Diario de la Tarde. El 1962 forma part de l’equip fundador del diari El Día. Entre 1965 i 1968 resideix a Cuba, on publica Mirador Deportivo a Juventud Rebelde. De retorn a Mèxic, manté la columna Mirador fins al 1979.
El seu estil destaca per la integració natural dels modismes mexicans i per una mirada que va més enllà del futbol. Analitza qüestions sociològiques —com les dificultats d’accés a l’Estadi Olímpic de la Ciutat Universitària— i contextualitza sempre l’esport dins la realitat social.
Va ser mestre de diversos cronistes i mantingué una activitat ininterrompuda fins al final. El 1979, amb 80 anys, encara escrivia. “No tinc por de la mort, tinc por de la decadència”, deia.
Catalanista fins al final
Aymamí va viure “la meitat de la vida” a Mèxic, però mai no va deixar de sentir-se profundament català. “Cada vegada que passa una crisi, la meva llengua, el català, es reforça”, afirmava. Entre els seus darrers retalls conservava una crònica de la manifestació de l’11 de setembre de 1979 a Barcelona, amb més de mig milió de persones reclamant l’Estatut.
La seva vida és també la història d’un exili que no va renunciar a la llengua ni al compromís. Un periodista que va saber reinventar-se sense trair les seves conviccions. I un home que, com recorda la seva néta, Míriam Aymamí, va defensar Catalunya des de l’altra banda de l’oceà amb la mateixa passió amb què havia defensat la República a la redacció.
