Alfredo Castro conversa amb Míriam Aymamí sobre la vigència literària i política de Montserrat Roig i la nova edició en castellà de la seva trilogia barcelonina.
La literatura com a memòria i com a resistència. Al programa Connexió Mèxic de RAB Ràdio, Alfredo Castro ha conversat amb Míriam Aymamí sobre la figura de Montserrat Roig i, en especial, sobre El temps de les cireres, considerada per la crítica una de les seves obres més reeixides. La conversa recorre la biografia de l’autora, el seu compromís polític i feminista, el retrat de la Barcelona dels anys seixanta i setanta i la importància de la recuperació editorial recent de la seva obra.
Una autora formada en la resistència cultural
Alfredo Castro inicia la seva intervenció situant Montserrat Roig —Montserrat Puig Francitorra— en el context de la Barcelona de postguerra. Nascuda el 1946 en una família profundament arrelada a la cultura catalana, Roig va créixer en un entorn que, malgrat la repressió del règim franquista, li va proporcionar llengua, consciència i eines per construir una identitat pròpia.
El seu pas per la Universitat de Barcelona, a partir de 1963, marca un punt d’inflexió. Allà entra en contacte amb figures que seran determinants en la seva trajectòria personal i professional, i viu en primera persona la repressió estudiantil. Aquelles experiències, segons subratlla Castro, acabaran filtrant-se a la seva obra literària. A El temps de les cireres hi apareix una seqüència que recrea precisament aquesta repressió universitària.
Roig es defineix també per un compromís polític clar. Feminista i vinculada a l’esquerra, s’afilia al PSUC, amb qui manté una relació intensa tot i que posteriorment se’n distanciï. Fruit d’aquesta etapa és L’aventura de la revolució, una entrevista extensa a un dels seus líders històrics, Rafael Vidiella, on revisita la guerra i el paper del partit.
Periodisme, memòria i rigor
Castro recorda que, per als seus contemporanis, Montserrat Roig va ser tan o més coneguda com a periodista que com a novel·lista. El seu treball als mitjans li va donar prestigi i projecció, i moltes de les seves peces acabarien recollides en llibres.
Entre aquests, en destaca dos. Els catalans als camps nazis (1977), una investigació rigorosa sobre la deportació de milers de catalans als camps de concentració alemanys. Un treball metòdic, documentat i dur, que responia a una voluntat central en l’obra de Roig: rescatar la memòria històrica perquè no caigués en l’oblit.
El segon és L’agulla daurada (1985), resultat d’un viatge a la Unió Soviètica, especialment a Leningrad, on entrevista supervivents de la Segona Guerra Mundial. Per aquesta obra rep el Premi Nacional de Literatura Catalana el 1986. Castro estableix un paral·lelisme amb Svetlana Aleksiévitx pel seu mètode de recollir veus i testimonis, convertint el periodisme en una forma de literatura.
La trilogia de Barcelona
Roig publica tres novel·les que comparteixen personatges i escenari: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980). Tot i que poden llegir-se de manera independent, formen una mena de trilogia amb Barcelona com a eix vertebrador.
Per Castro, gairebé podríem parlar de “la trilogia de Barcelona”. La ciutat no és només un decorat, sinó un personatge. Les places, les Rambles, el barri Gòtic, Santa Maria, les llums canviants al llarg del dia, els aromes i l’arquitectura construeixen una geografia emocional que travessa les obres.
El retorn de Natàlia i la brutalitat persistent
El temps de les cireres narra el retorn de Natàlia, fotògrafa que torna a Barcelona després de dotze anys fora. La novel·la transcorre durant la seva primera setmana de retorn, però el relat juga constantment amb altres temps: els anys seixanta que expliquen la seva fugida, la història familiar, el conflicte amb el pare i les arrels d’una repressió que travessa generacions.
És també la història de les dones dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, marcades per una repressió social, sexual i cultural profunda. Roig ho descriu amb una prosa clara, lleugera i en molts moments poètica.
Un dels elements centrals és la constatació que, malgrat el pas del temps, hi ha coses que no canvien. Quan Natàlia marxa, el règim acaba d’executar Julián Grimau; quan torna, el franquisme acaba d’executar Salvador Puig Antich. La brutalitat, encara que agònica, continua present. “Era molt difícil fer l’amor a Barcelona”, diu la protagonista. Però no només era difícil trobar un lloc: era difícil parlar català, expressar-se, respirar amb llibertat.
El títol prové de la cançó francesa Le Temps des Cerises, vinculada a la Comuna de París. En un moment especialment fosc de la novel·la, un personatge empresonat la xiula com a gest de complicitat i resistència. Un símbol que connecta memòria, lluita i esperança.
Una nova edició per a noves generacions
Castro subratlla la importància de la nova edició en castellà publicada el 2024, amb una traducció renovada de la trilogia. L’anterior versió, de 1980, feia anys que era inlocalitzable. Aquesta recuperació permet que nous lectors accedeixin a una autora fonamental de la segona meitat del segle XX.
Per a Castro, la recuperació respon a dos factors. Primer, la qualitat literària indiscutible de les obres. Segon, la necessitat col·lectiva de rescatar figures essencials de la cultura. Les noves generacions, adverteix, poden perdre referents si no es reactiven aquestes veus.
Una veu necessària en temps incerts
Míriam Aymamí tanca la conversa destacant que Montserrat Roig no va ser només una escriptora, sinó una veu valenta i compromesa amb el seu temps. Recuperar-la avui no és un exercici de nostàlgia, sinó una necessitat per entendre el present i continuar construint una societat crítica i conscient.
En paraules d’Alfredo Castro, “en aquests temps foscos que vivim, veus i lletres com les de Montserrat Roig són molt necessàries”. Una afirmació que resumeix l’esperit de la conversa: la literatura com a memòria viva, com a denúncia i com a eina per no oblidar.
