Un país petit, Uruguai, que va convertir la necessitat en estratègia d’Estat i avui és un exemple global de transició energètica exitosa.
El 2008, l’Uruguai estava contra les cordes. Dependència del petroli importat superior al 50%, sequeres recurrents que feien fallar l’energia hidroelèctrica i una vulnerabilitat estructural que amenaçava l’estabilitat econòmica del país. Sense petroli, sense grans reserves naturals i sense una indústria pesada que actués de motor, el país sud-americà es va veure obligat a prendre una decisió de país: canviar completament el model energètic.
Avui, gairebé dues dècades després, l’Uruguai és un dels referents mundials en transició energètica. El 99% de la seva electricitat prové de fonts renovables. I el més rellevant no és només la xifra, sinó com s’hi ha arribat.
De la dependència al consens polític
El punt d’inflexió va ser la crisi energètica de 2008. Amb un mix basat en petroli importat i hidràulica vulnerable a la sequera, el país patia inestabilitat en preus i subministrament. El govern va impulsar un gir estructural cap a les renovables: eòlica, solar, biomassa i hidràulica modernitzada.
La primera clau va ser el consens polític. Governés qui governés, la transició es va mantenir com una política d’Estat. No es va convertir en arma partidista. Això va donar seguretat jurídica i estabilitat reguladora, elements imprescindibles per atraure inversió i garantir continuïtat.
La segona clau va ser el lideratge públic. Hi va haver inversió privada, però sota direcció estratègica de l’Estat. No va ser el mercat qui va marcar el rumb, sinó una planificació energètica nacional amb objectius clars i calendaris definits.
La tercera clau va ser la reforma de les regles del joc. Es van eliminar els avantatges històrics dels hidrocarburs i es va permetre que les renovables competissin en igualtat de condicions. Sense privilegis estructurals per als combustibles fòssils, la nova matriu energètica va poder consolidar-se.
Una inversió massiva amb retorn estructural
La transició no va ser barata. L’Uruguai va invertir aproximadament un 12% del seu PIB en el nou model energètic. Traslladat a escala catalana, seria l’equivalent a invertir uns 36.000 milions d’euros en un canvi estructural del sistema energètic.
Però els retorns han estat tangibles. En primer lloc, reducció de costos energètics i menor exposició a la volatilitat internacional del petroli. En segon lloc, creació de llocs de treball: unes 50.000 ocupacions vinculades a les renovables i les indústries associades.
A més, el país ha passat de ser importador net d’energia a exportador. Actualment exporta electricitat per valor aproximat de l’1% del PIB, generant ingressos en divises i millorant la seva balança comercial.
Hi ha un element encara més singular: l’Uruguai va mantenir la càrrega impositiva sobre l’energia. Tot i que els costos de producció van baixar, els preus finals no es van reduir en la mateixa proporció. La diferència es va destinar a finançar polítiques públiques com sanitat, educació, transport i habitatge. La transició energètica es va convertir així en una palanca de reforç de l’Estat del benestar.
Un model acabat? Encara no
Malgrat l’èxit elèctric, el procés no està complet. El transport continua depenent majoritàriament del petroli. L’electrificació del parc de vehicles i del transport públic avança, però encara és incipient. Autobusos, logística i mobilitat urbana són el següent gran repte.
Això evidencia una realitat sovint oblidada en el debat europeu: produir electricitat renovable és una condició necessària, però no suficient. La descarbonització real exigeix transformar mobilitat, indústria i hàbits de consum.
Una lliçó per a Europa
El cas uruguaià desmunta dos arguments habituals: que la transició energètica és inviable en països petits i que només és possible amb grans reserves naturals o grans potències industrials. L’Uruguai no tenia petroli ni un mercat interior massiu. Tenia vulnerabilitat energètica i necessitat.
La diferència no va ser ideològica, sinó estratègica. Planificació, consens i lideratge públic. En un moment en què Europa debat sobre sobirania energètica, dependència exterior i reindustrialització verda, l’experiència de l’Uruguai ofereix un precedent real.
La pregunta no és si la transició és possible. La pregunta és si hi ha voluntat política per assumir el cost inicial i mantenir el rumb durant dues dècades.
L’Uruguai demostra que sí. Però també recorda que la transició energètica no és un eslògan, sinó una decisió de país sostinguda en el temps.
