La cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, planta cara a la “Junta de Pau” impulsada pel president dels Estats Units i reivindica un sistema internacional on cap potència estigui per sobre de la llei.
La Conferència de Seguretat de Munic ha escenificat un xoc ideològic i estratègic de primer nivell entre Brussel·les i Washington. L’alta representant de la Unió Europea per a la política exterior, Kaja Kallas, ha criticat obertament la “Junta de Pau” promoguda pel president nord-americà Donald Trump i ha defensat una resolució de conflictes basada en normes comunes i en la igualtat jurídica entre estats.
Personalització del poder contra multilateralisme
La proposta de Trump planteja una estructura liderada directament pel president dels Estats Units, amb l’objectiu declarat d’accelerar la resolució de conflictes internacionals davant la paràlisi d’organismes com el Consell de Seguretat de l’ONU. Diverses democràcies occidentals, però, han optat per no sumar-s’hi, advertint del risc d’una diplomàcia excessivament personalista.
En aquest context, Kallas va ser taxativa durant la seva intervenció: “Una sola persona no pot prendre les decisions”. Sense esmentar-lo de manera reiterada, el missatge anava clarament dirigit a Trump i a la seva manera d’entendre el lideratge internacional.
Segons la dirigent estoniana, el principi d’igualtat entre estats és essencial per reduir el risc de conflictes. “Si els països són tractats de la mateixa manera, hi ha menys possibilitats que esclati una guerra o neixin tiranies”, va sostenir.
Rendició de comptes i límits al poder
El debat de fons no és només institucional, sinó estructural. Trump ha iniciat una retirada progressiva dels Estats Units de diversos acords i organismes multilaterals, argumentant que no responen als interessos nord-americans o que funcionen de manera ineficient.
Kallas, en canvi, no nega les disfuncions del sistema actual. Va admetre que el Consell de Seguretat de l’ONU “no funciona de la manera que esperàvem”, però va defensar la necessitat d’aprofitar aquesta crisi per reforçar els mecanismes de rendició de comptes, no per substituir-los per estructures dependents del lideratge d’una sola potència.
“Què passa quan algú viola aquests principis?”, es va preguntar. La seva resposta va ser clara: si hi ha regles internacionals acordades, qui les trenca ha de rendir comptes, “és igual qui siguis”. La frase apunta directament a les grans potències i reforça la idea que cap estat hauria d’estar per sobre de la llei internacional.
El paper dels aliats europeus
Un dels moments més destacats del debat es va produir quan Kallas va replicar arguments de la delegació nord-americana sobre la càrrega financera dels Estats Units dins del sistema de Nacions Unides. La diplomàtica europea va recordar que els estats membres de la UE són els principals contribuents en matèria de desenvolupament dins de l’ONU.
“És per això que no compro aquest argument que no estem fent res”, va afirmar, rebutjant la narrativa que presenta Europa com un actor secundari o dependent.
Kallas també va subratllar que la fortalesa dels Estats Units no es pot entendre sense la seva xarxa d’aliats. Va recordar que, davant conflictes armats, molts països europeus han acompanyat Washington. La diferència entre els EUA i altres superpotències emergents, va suggerir, és precisament aquesta arquitectura d’aliances.
Una redefinició de l’ordre global
La confrontació a Munic reflecteix una transformació més profunda del sistema internacional. La proposta nord-americana aposta per mecanismes més flexibles i centrats en el lideratge polític directe. La posició europea insisteix en el multilateralisme i en l’existència de normes comunes aplicables a tothom.
El desacord no és merament tècnic, sinó ideològic. Es tracta de decidir si l’ordre global del segle XXI es basarà en regles compartides o en una lògica de poder on les grans potències determinen unilateralment les solucions.
Per a Kallas, la resposta és inequívoca: només un sistema on els estats són tractats per igual pot garantir estabilitat i evitar l’arbitrarietat. La qüestió oberta és si els Estats Units estan disposats a mantenir aquest marc o a substituir-lo per un model més personalista.
