El caos ferroviari a Catalunya ha deixat de ser una anècdota recurrent per convertir-se en una crisi sistèmica. El mal funcionament de Rodalies, la manca d’inversió acumulada i una governança confusa han fet aflorar un debat de fons: es pot sostenir el país amb una xarxa ferroviària fallida?
El debat sobre el col·lapse ferroviari va centrar el darrer programa Connexió de RAB Ràdio, conduït per Germà Capdevila, amb una conversa extensa entre la periodista Carme Rocamora, cap de redacció d’El Jardí, i Marc Janeras, portaveu de la plataforma Perquè no ens fotin el tren. El diagnòstic és compartit i contundent: el que està passant a Rodalies no és fruit d’un episodi puntual, sinó el resultat de dècades de desinversió, manca de manteniment i decisions polítiques erràtiques.
Una crisi estructural que ve de lluny
Tal com va assenyalar Rocamora, el deteriorament de les infraestructures ferroviàries és el reflex d’un problema crònic. “No parlem d’un error recent ni d’una mala ratxa”, va explicar, “sinó d’una crisi sistèmica cultivada durant molts anys”. Vies en mal estat, túnels insegurs, material obsolet i una xarxa que no s’ha adaptat al creixement demogràfic ni a les necessitats actuals del país.
La priorització de l’alta velocitat en detriment de la xarxa convencional ha estat clau en aquest procés. El resultat és un servei de Rodalies incapaç de garantir puntualitat, fiabilitat i, ara ja de manera explícita, seguretat. El descarrilament mortal que va actuar com a detonant només va fer visible una realitat que els usuaris fa temps que denuncien.
Governança confusa i manca de responsabilitats clares
Un dels punts centrals del debat va ser la governança del sistema. Formalment, la Generalitat és titular del servei, però no controla ni l’operadora, Renfe, ni el gestor de les infraestructures. Aquesta fragmentació ha derivat en missatges contradictoris, decisions descoordinades i una sensació generalitzada de desordre.
Janeras ho va resumir amb una idea clara: “La seguretat ferroviària depèn de protocols clars i traçabilitat en les decisions. I això s’ha trencat”. La deslleialtat entre operadors, tots ells sota l’òrbita del Ministeri, ha deixat la Generalitat en una posició feble, sovint obligada a donar la cara sense tenir capacitat real de decisió.
La prova més evident de la importància de la proximitat en la gestió va arribar amb la instal·lació temporal a Barcelona del secretari d’Estat d’Infraestructures. Un gest que, segons els participants, admet implícitament que governar a 600 quilòmetres del problema no funciona.
Impacte social i mirada de classe
El col·lapse de Rodalies no afecta tothom igual. Rocamora va insistir en la necessitat d’incorporar una mirada de classe al debat. Els principals perjudicats són els usuaris sense alternatives: persones amb feines precàries, sense opció de teletreball i amb recursos limitats per assumir retards constants o canvis de mitjà de transport.
El servei substitutori d’autobusos en línies com la R3 ha evidenciat encara més el problema. Molts usuaris prefereixen l’autobús, més fiable, al tren. Però aquest canvi genera un efecte cascada: autopistes col·lapsades, més vehicles privats i una mobilitat metropolitana encara més tensionada.
A tot plegat s’hi afegeix un impacte psicològic notable. Estudis recents apunten a un augment de la frustració, l’estrès i les dificultats de conciliació entre els usuaris habituals del servei. El problema ferroviari ja no és només de mobilitat, sinó de qualitat de vida.
Mobilització social i futur incert
Davant aquest escenari, les plataformes d’usuaris reclamen una resposta col·lectiva. La manifestació convocada el dia 7 es planteja com un punt d’inflexió social per evitar que la crisi quedi, un cop més, diluïda amb el pas del temps. “Si no mantenim la pressió”, va advertir Genéres, “tot acabarà en quatre pedaços”.
El debat també va entrar en el terreny polític. Malgrat el reconeixement explícit del mal funcionament del servei per part del ministre competent, el risc és que Rodalies deixi de ser una prioritat fora de Catalunya. La desaparició del tema de les portades estatals és un senyal d’alerta.
Rocamora va concloure amb una idea clara: sense objectius mesurables, calendari d’inversions i mecanismes de control reals, el país es condemna a repetir el mateix cicle. El col·lapse actual pot ser un punt d’inflexió… o només un nou capítol d’una història que Catalunya ja coneix massa bé.
