Descendent de quatre avis catalans, Stella Maris Ginesta va deixar de parlar català de petita per integrar-se a l’escola. Tres dècades després, la llengua va tornar a ella amb força, fins a convertir-se en motor vital i col·lectiu al Casal Català de San Pedro.
Una infantesa en català… i un silenci imposat
Nascuda i resident a San Pedro, a la província de Buenos Aires, Stella Maris Ginesta Marí explica que el català va formar part natural de la seva infantesa. A casa, la llengua hi era present perquè tots quatre avis eren catalans. Però quan va començar l’escola, la seva mare li va demanar que no parlés català fora de casa. La decisió responia a una voluntat d’integració: que no fos diferent, que no tingués problemes per fer-se entendre.
Aquell gest va marcar un abans i un després. El català va quedar reclòs a l’àmbit domèstic i, amb el temps, es va anar diluint fins a convertir-se en paraules soltes, expressions barrejades i records.
Parlar sense saber llegir ni escriure
Tot i haver-lo sentit i parlat de petita, Stella Maris explica que de gran no sabia llegir ni escriure en català. El parlava, però sense domini formal. Aquesta mancança va ser clau perquè, ja adulta, decidís fer un pas endavant i estudiar la llengua de manera estructurada.
La primera vegada que va fer classes de català va ser a la Universitat de les Illes Balears. Aquella experiència va significar una reconnexió profunda amb la llengua i amb una part d’ella mateixa que havia quedat en suspens durant anys.
El punt d’inflexió: als 30 anys
El retorn definitiu al català va arribar als 30 anys. Coincidint amb aquest moment vital, Stella Maris va iniciar també una recerca sobre la seva genealogia familiar. Amb l’ajuda d’un ordinador que el seu pare li va animar a explorar, va començar a construir l’arbre familiar i a investigar els seus orígens.
Aquest procés li va obrir una porta inesperada: la llengua va tornar a aparèixer com a fil conductor entre passat i present. També va iniciar tràmits relacionats amb la nacionalitat, però sobretot va prendre consciència que el català no era només una herència, sinó una part viva de la seva identitat.
El català en el dia a dia
Actualment, Stella Maris utilitza el català sempre que pot. Viu sola, però manté el contacte amb la seva germana, que ara també està aprenent la llengua. El català és la llengua de relació natural al Casal Català de San Pedro, un espai on no tothom el parla, però on s’intenta fomentar-ne l’ús constant.
Per a ella, parlar català no és un exercici acadèmic ni una obligació: és una manera de ser.
El Casal Català de San Pedro, un projecte en creixement
El Casal Català de San Pedro és una entitat molt jove, però amb una evolució fulgurant. En només dos anys han passat de 25 o 30 socis a arribar al centenar. Un creixement que Stella Maris explica amb orgull i sorpresa.
Actualment, el casal ofereix classes de català dos dies a la setmana amb una professora formada dins la mateixa entitat. Aquest ja és el tercer any d’activitat docent. A més, s’hi ha creat un grup de danses que va començar amb sardanes i que s’ha anat ampliant amb altres balls tradicionals. El grup està format majoritàriament per dones, amb la incorporació d’un jove dansaire, i també hi participen nenes petites que ja parlen català.
Recuperar la memòria catalana a San Pedro
Un dels projectes que més il·lusió li fa és la creació d’un arxiu històric sobre l’arribada dels catalans a San Pedro. Juntament amb la seva cosina, impulsen un treball d’investigació per documentar la presència d’immigrants d’arreu dels Països Catalans.
El casal ja ha presentat documentació al departament d’Unió Europea i Acció Exterior, i confien poder consolidar el projecte. El gran repte pendent és aconseguir una seu pròpia, una reivindicació que ja han començat a treballar amb el municipi.
“Llampega”, una paraula que ho resumeix tot
Quan se li pregunta què és el que més li agrada del català, Stella Maris no sap donar una resposta concreta. Explica que quan es troba envoltada de catalans o descendents, alguna cosa dins seu es transforma. Parlar català la commou i l’apassiona.
Entre totes les paraules, n’hi ha una que associa directament a la seva mare i als records d’infantesa: “llampega”, la paraula que sentia quan s’il·luminaven les tempestes. Una paraula que, com la llengua mateixa, ha resistit el pas del temps.
Una llengua que sempre pot tornar
La història de Stella Maris Ginesta demostra que el català es pot deixar de parlar, però no es perd del tot. Pot quedar adormit durant anys i tornar amb més força quan troba el moment. En el seu cas, el català s’ha convertit en eina de comunitat, en motor cultural i en una manera conscient d’entendre’s a si mateixa des de l’Argentina, amb mirada catalana.
