Les fronteres no expliquen el món: l’ordenen a conveniència. A Connexió, Míriam Aymamí reflexiona sobre com el passat colonial i estatal continua marcant el present mexicà, molt més enllà de qualsevol línia al mapa.
Una opinió des de Connexió
A Connexió, el programa de RAB Ràdio dedicat a mirar el món amb perspectiva i context, Míriam Aymamí posa el focus en un dels grans malentesos de la política contemporània: la creença que les fronteres són realitats naturals i definitives. Parlar de Mèxic és una manera especialment clara de demostrar que no ho són. Les fronteres, diu implícitament aquesta reflexió, són decisions històriques que es disfressen de veritats eternes.
Ens han educat a entendre el món com un mosaic d’estats tancats, cadascun amb una identitat clara i una sobirania incontestable. Però aquesta manera de mirar el mapa és relativament recent i profundament ideològica. Les fronteres polítiques no neixen de la cultura ni de les persones, sinó de pactes, guerres i equilibris de poder.
Westfàlia i el pecat original
Una bona part d’aquesta lògica arrenca amb la Pau de Westfàlia de 1648, que va establir les bases de l’estat modern: territori delimitat, poder exclusiu i sobirania interna. Aquell model va ser útil per posar fi a guerres europees, però va introduir un error de base que encara arrosseguem: assumir que la identitat, la llengua i la cultura encaixen perfectament dins d’un perímetre administratiu.
Mai no ha estat així. Ni a Europa ni, encara menys, a territoris com Mèxic, marcats per processos colonials, migracions forçades i fronteres imposades des de fora. El mapa va quedar ordenat, però la vida no.
Cultures que no entenen de murs
Abans de l’estat-nació, les persones es movien, comerciaven i es barrejaven sense demanar permís a cap frontera. Les cultures creixien per contacte, no per separació. Com va explicar l’antropòleg Fredrik Barth, les cultures no es defineixen per límits fixos, sinó per relacions i interaccions constants.
Les llengües en són la prova més evident. Cap idioma s’atura davant d’un control fronterer. El que passa a Mèxic i al sud dels Estats Units és paradigmàtic: tradicions, formes de parlar, memòries i vincles familiars travessen una frontera que pretén separar realitats que continuen profundament connectades.
La frontera Mèxic–Estats Units, tan central en el debat polític actual, no explica la vida quotidiana de milions de persones. Explica, en canvi, les pors i les obsessions dels estats.
Quan la identitat es força
Míriam Aymamí apunta un element clau: molts conflictes contemporanis neixen quan un poder polític intenta imposar una identitat única dins d’un espai culturalment divers. El segle XX va estar ple d’aquests intents, sovint amb conseqüències devastadores: assimilacions forçades, expulsions, violència estructural.
El pensador Benedict Anderson ho va sintetitzar amb una idea incòmoda: les nacions són comunitats imaginades. El problema no és imaginar-les, sinó imposar una imaginació concreta com si fos l’única possible, anul·lant totes les altres.
A Mèxic, aquesta tensió continua viva. Les polítiques migratòries, els discursos sobre seguretat i les fronteres militaritzades no resolen el conflicte de fons: la distància entre un mapa polític rígid i una realitat social híbrida.
La frontera com a ferida i com a espai creatiu
La reflexió d’Aymamí connecta amb una altra idea fonamental: la frontera no és només un lloc de ruptura, sinó també de creació. La pensadora chicana Gloria Anzaldúa descrivia la frontera com una ferida oberta, però també com un espai on neixen identitats noves, mestisses, difícils de classificar.
En un món globalitzat, aquesta experiència és cada cop més comuna. Les diàspores multipliquen els vincles, les llengües conviuen, les identitats se superposen. Una persona pot sentir-se de molts llocs alhora, i totes aquestes pertinences poden ser reals.
Més enllà del mapa
Potser, com suggereix aquesta opinió de Connexió, el problema no són les fronteres, sinó la fe cega que hi dipositem. Necessitem mapes per administrar, però no per entendre-ho tot. Quan confonem identitat amb burocràcia, memòria amb passaport i cultura amb control territorial, repetim errors que la història ja ens ha advertit.
Pensar les fronteres de manera crítica no és negar-les, sinó desactivar el seu poder simbòlic absolut. I entendre que, a llocs com Mèxic, el passat no és una ombra llunyana: és una clau imprescindible per llegir el present.
