Del temporal Harry a la polèmica dels macroparcs eòlics a la Costa Brava, passant pel col·lapse d’infraestructures i el debat sobre les energies “verdes”. A Món Verd, el vulcanòleg Ivan Sunyé analitza un hivern excepcional que obliga Catalunya a replantejar territori, infraestructures i model energètic.
Catalunya ha viscut un dels episodis meteorològics més intensos dels darrers anys. La borrasca Harry ha deixat dues víctimes mortals, rius al límit del desbordament —especialment a les comarques de Girona—, camps negats i una sensació compartida que el país ha entrat en una nova fase climàtica. A Món Verd, el programa dedicat al medi ambient i la sostenibilitat, l’anàlisi va més enllà del temporal puntual: el que s’ha viscut és, segons els experts, un avançament del futur.
Un temporal curt, però extrem
Harry ha descarregat fins a 200 litres per metre quadrat en 24 hores en alguns punts de Girona. Una quantitat d’aigua concentrada en poques hores que ha fet evident la vulnerabilitat del territori: rieres sense ponts, zones inundables ocupades i infraestructures al límit. Tot plegat, després d’anys parlant de sequera, mostra un escenari cada cop més habitual: extrems climàtics encadenats.
Tot i les comparacions inevitables amb el temporal Gloria, aquest episodi ha estat més breu però no menys violent. És una llevantada clàssica d’hivern, però en un context alterat, amb sols saturats i embassaments que han hagut d’obrir comportes per evitar riscos estructurals.
Infraestructures al límit i un país aturat
Un dels efectes més visibles ha estat la paràlisi de Rodalies durant gairebé una setmana. El col·lapse del transport públic no és només una incidència tècnica: té conseqüències socials, econòmiques i psicològiques. Segons Sunyé, el problema no és només l’emergència puntual, sinó dècades de manca d’inversió i manteniment.
Amb el canvi climàtic, aquests episodis deixaran de ser excepcionals. Això obliga a replantejar el model: invertir abans que reparar, adaptar infraestructures i assumir que el cost de no fer-ho serà molt superior.
Ordenar el territori per sobreviure
El temporal també ha reobert el debat sobre l’ordenament territorial. Construccions en barrancs, rieres urbanitzades i nuclis habitats en zones inundables són herències d’un model que pressuposava estabilitat climàtica. Avui, aquest supòsit ja no és vàlid.
A les Terres de l’Ebre, però també a zones de Girona o del litoral, ja s’estan prenent decisions dràstiques: retirar habitatges construïts fa només dues dècades perquè posen en risc vides humanes. Adaptar-se no serà fàcil, però és inevitable.
El litoral, la gran línia vermella
El litoral concentra algunes de les principals infraestructures del país, incloses línies ferroviàries clau. Amb llevantades cada cop més agressives, el debat és inevitable: té sentit mantenir vies de tren pràcticament tocant al mar? El que fins ara era una solució funcional, avui és una font constant de problemes.
El Delta de l’Ebre és l’exemple més clar d’un territori en retrocés accelerat, amb activitats econòmiques —com l’arròs o les salines— en risc estructural. El Mediterrani ja no és el que era.
Macroparcs eòlics: energia verda o especulació?
El programa també ha posat el focus en la controvèrsia del macroparc eòlic marí projectat entre el cap de Creus i la Costa Brava. Les mobilitzacions de veïns i municipis de les comarques gironines resumeixen el conflicte amb un lema clar: sostenibilitat sí, especulació no.
La crítica no és a les renovables, sinó al model de macroinfraestructura: concentració d’impactes, afectació al medi marí, a la pesca, al turisme i al paisatge en una zona d’alt valor ambiental. Segons Sunyé, una transició energètica realment verda hauria de ser descentralitzada, basada en autoconsum, cooperatives locals i una millor distribució territorial.
Biodièsel i el miratge del “bio”
Un altre punt clau és el debat sobre els biodièsels. El prefix “bio” no garanteix sostenibilitat. Si el combustible prové d’olis reciclats, pot tenir sentit ambiental. Però quan es basa en oli de palma, el balanç és negatiu: desforestació, monocultius intensius i impacte social als països productors.
El futur, apunta Sunyé, passa probablement per altres vies, però sempre amb una condició: energia renovable sí, però amb criteri, estudis d’impacte rigorosos i decisions valentes.
Canviar el xip abans que sigui tard
Catalunya i molts altres llocs no poden afrontar el nou context climàtic amb receptes del passat. Cal invertir, planificar i acceptar canvis estructurals. No fer-ho significa assumir que el país es paralitzarà cada cop que arribi un nou temporal.
El debat continua obert, i a Món Verd ja anuncien que tornarà aviat amb un nou tema sobre la taula: Groenlàndia, un altre símbol d’un planeta que canvia més ràpid del que voldríem.
