La Unió Europea ha creuat un llindar històric: per primera vegada, l’energia eòlica i la solar han generat més electricitat que els combustibles fòssils. Un canvi estructural que redefineix el model energètic europeu, redueix dependències geopolítiques i situa el sud d’Europa com una peça clau del nou mapa elèctric.
La Unió Europea ha viscut el 2025 un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Per primer cop, la suma de l’energia eòlica i la solar ha superat els combustibles fòssils en la generació d’electricitat del conjunt dels vint-i-set. No és un titular puntual, és la confirmació que el sistema elèctric europeu està entrant en una nova fase estructural.
Segons l’informe anual European Electricity Review, elaborat pel think tank britànic Ember, el vent i el sol van aportar el 30% de l’electricitat de la UE durant el 2025, mentre que totes les fonts fòssils juntes —gas, carbó i derivats— van quedar-se en el 29%. Un sorpasso simbòlic, però sobretot polític, econòmic i estratègic.
Un canvi que ve de lluny, però que ja és irreversible
Fa només cinc anys, el 2020, l’eòlica i la solar representaven el 20% del mix elèctric europeu. En paral·lel, els combustibles fòssils n’aportaven el 37%. El 2025, aquest equilibri s’ha capgirat: les renovables no només creixen, sinó que consoliden una trajectòria sostinguda, mentre que el pes dels fòssils retrocedeix fins a mínims històrics.
El carbó, la font més contaminant, ha caigut fins al 9,2% de la generació, amb més del 70% concentrat en només dos països, Alemanya i Polònia. El gas, tot i un repunt puntual, continua immers en una tendència descendent a llarg termini, molt lluny del seu màxim del 2019.
Les renovables, sumant solar, eòlica i hidràulica, ja generen gairebé el 48% de tota l’electricitat de la UE. I això, paradoxalment, en un any meteorològicament advers, amb una forta caiguda de la producció hidroelèctrica.
L’Estat, al nucli del nou mapa energètic
Dins d’aquest gir continental, l’Estat espanyol emergeix com un dels casos més rellevants. El 2025, l’eòlica i la solar van aportar conjuntament el 42% de l’electricitat, amb una quota solar rècord del 22%. Només quatre altres estats membres superen el 20% solar: Hongria, Xipre, Grècia i els Països Baixos.
Aquest lideratge, però, també posa sobre la taula els límits del sistema actual. La caiguda de la producció hidroelèctrica i les exigències tècniques de la xarxa van provocar un augment del 19% en l’ús del gas, especialment després del gran apagó ibèric de l’abril. Un increment que Ember qualifica de circumstancial i que hauria de corregir-se amb els canvis regulatoris recents, que permetran a les renovables i a les bateries assumir serveis de xarxa fins ara reservats a les centrals fòssils.
El preu del gas i la factura geopolítica
El repunt del gas té conseqüències immediates. La factura d’importacions gasístiques per a la generació elèctrica va escalar fins als 32.000 milions d’euros, un 16% més que l’any anterior. A més, les hores amb més ús de gas van empènyer els preus de l’electricitat a l’alça, amb increments mitjans de l’11%.
Aquest factor econòmic enllaça directament amb la dimensió geopolítica. La UE ha acordat prohibir les importacions de gas rus a partir del 2027, però Ember alerta que aquesta desvinculació ha incrementat la dependència del gas natural liquat procedent dels Estats Units. Un escenari delicat en un context internacional cada cop més volàtil.
Les crítiques del president nord-americà Donald Trump a les polítiques climàtiques europees —i el seu discurs favorable a la reobertura de mines de carbó— il·lustren fins a quin punt l’energia s’adreça de nou cap al centre del conflicte geopolític global.
La clau del futur: emmagatzemar el sol i el vent
L’informe d’Ember és clar: el gran coll d’ampolla ja no és generar electricitat renovable, sinó gestionar-la. El desplegament de bateries a gran escala, la modernització de la xarxa i la flexibilitat de la demanda són les peces que han de permetre consolidar el canvi.
A l’Estat espanyol, la capacitat instal·lada de bateries encara és limitada, però la cartera de projectes s’ha disparat fins a nivells rècord. A escala europea, Itàlia i Alemanya concentren bona part de l’emmagatzematge, però gairebé tots els estats membres han activat nous projectes.
El missatge de fons és inequívoc: invertir en renovables pròpies no és només una decisió climàtica, sinó una estratègia de seguretat, estabilitat de preus i sobirania energètica. El 2025 no ha estat l’any del final dels combustibles fòssils, però sí el moment en què Europa ha demostrat que pot començar a prescindir-ne.
