La Torre Avenir, integrada al complex Muñoz Ramonet de Sant Gervasi, es convertirà a finals del 2027 en la nova seu de l’Acadèmia del Cinema Català. El projecte culmina dècades de litigis judicials nascut d’una fortuna fosca, vinculada a l’estraperlo i a les clavegueres del franquisme, transformant-lo en un espai públic de creació i cultura.
La Torre Avenir, amb entrada pròpia pel carrer Avenir però integrada dins la finca del carrer de Muntaner 282, serà la futura casa institucional del cinema català. L’anunci s’ha fet amb una imatge de fort simbolisme: l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar, i la presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, posant data i horitzó a una operació que va molt més enllà d’un simple trasllat d’oficines.
Un edifici annex, un canvi de relat
La Torre Avenir forma part del conjunt patrimonial Muñoz Ramonet, però ha viscut fins ara a l’ombra del palau principal i dels jardins. Construïda originalment per a l’ús d’Inés Fabra, filla del marquès d’Alella, l’industrial Ferran Fabra i Puig, primer propietari de la finca, va quedar integrada al complex quan Julio Muñoz Ramonet el va adquirir l’any 1945.
Ara, aquest edifici secundari esdevé clau en la nova etapa del conjunt. La seva rehabilitació, amb una inversió d’uns tres milions d’euros finançats conjuntament per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Fundació Muñoz Ramonet, començarà previsiblement al setembre i s’allargarà fins a finals del 2027.
De quarter privat a espai públic
La planta superior de la Torre Avenir, de 131 metres quadrats, acollirà la seu de l’Acadèmia del Cinema Català, que fins ara ocupava espais a la seu de la SGAE, al passeig de Colom. Però el projecte no es limita a allotjar l’acadèmia: inclou sales d’exposicions, un petit auditori i un bar, amb la voluntat explícita d’obrir l’edifici a la ciutadania.
“No volem que sigui només el quarter general de l’acadèmia, sinó un espai dinamitzable on passin coses”, ha remarcat Collboni, insistint que la presència del cinema català servirà per “ressignificar l’espai” i activar-lo culturalment, també aprofitant el potencial dels jardins com a escenari d’activitats.
Qui era realment Julio Muñoz Ramonet
Parlar de la Torre Avenir implica, inevitablement, parlar del seu propietari. Julio Muñoz Ramonet (Barcelona, 1916 – Coira, 1991) representa com pocs la figura del nou ric del franquisme. Sense una ideologia política definida però amb excel·lents relacions amb les autoritats del règim, va bastir amb el seu germà Álvaro un imperi empresarial colossal basat en l’estraperlo, l’especulació i el control de quotes en plena autarquia.
Durant la postguerra, les seves empreses tèxtils van arribar a ocupar fins a 45.000 treballadors. Va adquirir fàbriques, grans magatzems i immobiliàries, va presidir múltiples societats i va fer de l’ostentació —i d’una vida personal marcada per l’escàndol— una marca de la casa. Amb el pas dels anys i el canvi de model econòmic, el seu imperi va entrar en decadència, però la fortuna acumulada continuava sent considerable.
El testament i el “regal enverinat”
Muñoz Ramonet va morir a Chur, a Suïssa, el 9 de maig de 1991. En el seu últim testament, de l’abril del 1988, disposava que la finca del carrer de Muntaner —amb els jardins, la Torre Avenir i tot el seu contingut, inclosa una extensa col·lecció d’art— fos llegada a una fundació sota el patronat de la ciutat de Barcelona, amb l’objectiu de garantir-ne un ús públic.
La realitat va ser molt menys noble. Quan es va formalitzar l’acceptació de l’herència, els marmessors no van informar de l’abast del llegat. L’Ajuntament de Barcelona no en va tenir coneixement fins al 1994, quan va constituir la Fundació Julio Muñoz Ramonet i va iniciar un llarg procés judicial contra les filles de l’empresari.
No va ser fins al 2012 que el Tribunal Suprem va posar fi al litigi, declarant la fundació propietària legítima de la finca, els jardins i la Torre Avenir. Quan la ciutat va rebre finalment les claus, la sorpresa va ser amarga: les obres d’art més rellevants del llegat havien desaparegut.
Un llegat artístic espoliat
Muñoz Ramonet havia reunit una col·lecció d’art extraordinària, que anava del romànic a l’art modern, amb peces d’El Greco, Goya, Fortuny, Anglada Camarasa, Zurbarán, Monet, Tizià o Rembrandt, entre molts altres. Bona part d’aquest fons provenia del controvertit llegat Bosch Catarineu, adquirit en circumstàncies més que discutibles durant la postguerra.
Segons diverses investigacions i sentències, l’hivern de 1991 es va produir un espoli sistemàtic del palau del carrer de Muntaner, amb camions carregant obres d’art abans que la ciutat pogués prendre’n possessió efectiva. Un episodi que reforça la idea del llegat Muñoz Ramonet com un autèntic regal enverinat.
El cinema com a reparació simbòlica
Que la Torre Avenir esdevingui la seu de l’Acadèmia del Cinema Català no és un detall menor. El cinema, un art col·lectiu i públic per definició, s’instal·la en un espai que durant dècades va simbolitzar l’opacitat, l’acumulació privada i la impunitat.
La transformació del complex Muñoz Ramonet no esborra el passat, però el contextualitza. I converteix una herència marcada per la foscor en una eina de projecció cultural. Un final que, si més no, introdueix una mica de justícia poètica en una de les històries patrimonials més tèrboles de Barcelona.
Un comentari