Entrevistem a Connexió Mèxic de RAB Ràdio, el dirigent camperol José Socorro Jacobo Fermat analitza amb detall per què la norma no resol el problema de fons: la privatització de l’aigua, l’acumulació massiva de concessions i la manca de control real per part de l’Estat.
La nova Llei General d’Aigües de Mèxic, aprovada més d’una dècada després que la Constitució reconegués l’aigua com a dret humà, arriba envoltada de polèmica.
Un dret reconegut tard i de manera incompleta
L’any 2013, la Constitució mexicana va incorporar a l’article 4t el reconeixement de l’aigua com a dret humà fonamental. El Congrés disposava de sis mesos per aprovar la legislació secundària que havia de desenvolupar aquest principi i garantir-lo de manera efectiva. Tanmateix, aquesta llei no s’ha publicat fins al desembre de 2025, amb un retard de més d’una dècada.
Segons explica Jacobo Fermat, la nova Llei General d’Aigües estableix, sobre el paper, que qualsevol ciutadà té dret a disposar de l’aigua necessària per a la vida, fins i tot en situacions d’impagament. També introdueix mecanismes administratius de control i orientacions generals per assegurar aquest dret. Però, al seu parer, la reforma es queda en la superfície.
De bé comú a mercaderia
El problema central, diu, és que la llei no qüestiona el model de concessions que s’ha consolidat des de la reforma de l’article 27 de la Constitució el 1992. Abans d’aquell any, a Mèxic hi havia al voltant de 6.000 concessions d’aigua, majoritàriament en mans de petits agricultors, ejidataris o comunitats rurals. Avui, aquesta xifra supera les 500.000 concessions.
Aquest increment exponencial ha permès que grans empreses, terratinents i corporacions mineres acumulin centenars o milers de concessions, mentre l’aigua s’ha anat convertint en un negoci. A les ciutats, la gestió del subministrament sovint està en mans d’empreses privades que fixen tarifes i condicions. Al camp, els anomenats mòduls de reg —també de caràcter privat— administren l’aigua assignada a comunitats agrícoles i, en molts casos, la venen a municipis o a empreses.
Per a Jacobo Fermat, aquesta dinàmica ha desposseït el dret col·lectiu a l’aigua i ha generat conflictes socials arreu del país, especialment al nord, on agricultors privats es mobilitzen perquè veuen perillar concessions que no estan regularitzades al seu nom.
Conflictes al nord i anul·lació de concessions
La nova llei estableix que l’aigua s’ha d’utilitzar estrictament per als fins per als quals es va concedir. Si una concessió agrícola s’utilitza per vendre a municipis o empreses, pot ser anul·lada. És precisament aquest punt el que ha encès les protestes.
Segons el dirigent camperol, no es tracta de petits pagesos, sinó de grans propietaris que han convertit l’aigua en un negoci paral·lel. “És un dret de la nació, no un benefici privat”, insisteix. La norma, diu, posa límits a pràctiques abusives que s’han tolerat durant anys, però ho fa sense tocar els fonaments legals que permeten aquesta concentració de concessions.
Una llei administrativa, no estructural
Des del punt de vista tècnic, Jacobo Fermat és clar: la llei és “somera i superficial”. Regula aspectes administratius, però no altera els drets adquirits pels concessionaris ni retorna a l’Estat la rectoria plena sobre l’aigua. El govern, recorda, ja no administra directament el recurs: ho fan empreses privades, mòduls de reg i operadors locals.
Aquesta realitat, segons ell, fa impossible garantir de manera efectiva el dret humà a l’aigua. Les “fugues” del sistema són evidents: perforacions il·legals de pous profunds en zones amb vedes, extraccions massives sense control real i sancions que no dissuadeixen les grans empreses. Mentrestant, petits productors veuen com se’ls nega l’accés a l’aigua o se’ls assequen els pous artesanals.
Sense consulta als pobles originaris
Una altra de les grans crítiques és la manca de consulta prèvia. Malgrat que la Constitució reconeix el dret dels pobles indígenes a ser consultats sobre projectes que afectin els seus territoris, la nova llei s’ha aprovat sense un procés de participació real i informada.
Jacobo Fermat posa com a exemple la zona del Nevado de Toluca, on una trentena de comunitats otomís custodien boscos i fonts d’aigua que abasteixen grans ciutats. En els darrers anys, explica, aquestes comunitats han patit retallades del 20, 30 i fins al 50% de les concessions d’aigua, que posteriorment s’han transferit a particulars. Un procés que qualifica de despossessió i que atribueix a pràctiques arrelades del període neoliberal.
Límits ecològics i drets de la natura
Més enllà de l’aspecte legal, Jacobo Fermat alerta dels límits físics del recurs. La llei, diu, ignora els drets de la Mare Terra i legisla com si l’aigua fos infinita. En regions com la Comarca Lagunera, amb precipitacions anuals inferiors als 500 mil·límetres, l’extracció d’aigua supera àmpliament la capacitat de recàrrega dels aqüífers. El resultat són pous de fins a 700 metres de profunditat i problemes de salut associats a la presència de metalls pesants.
Aquesta situació, afegeix, no és excepcional, sinó que es repeteix a altres zones del nord del país. Sense una visió ecològica i de llarg termini, adverteix, qualsevol reforma està condemnada al fracàs.
Cap a una reforma constitucional de fons
Per tot plegat, el dirigent camperol defensa que l’única sortida passa per reformar l’article 27 de la Constitució i retornar a la nació la rectoria sobre els recursos naturals, inclosa l’aigua. Aquesta proposta ja s’ha presentat al Congrés i s’ha traslladat a la presidència, però fins ara no ha prosperat.
Jacobo Fermat reconeix que una reforma d’aquesta magnitud afectaria interessos econòmics poderosos, tant nacionals com estrangers, però recorda que representen una minoria. Al seu parer, no afrontar el problema de fons perpetua un model que empobreix el camp, afavoreix l’envelliment dels productors i posa en risc la sobirania alimentària de Mèxic.
L’entrevista a Connexió Mèxic deixa clar que la nova Llei General d’Aigües és, com a molt, un primer pas. Però també evidencia que, sense canvis estructurals, consulta ciutadana real i una visió ecològica integral, el dret humà a l’aigua continuarà sent, per a molts mexicans, una promesa pendent.
