Als 110 anys, Joan Escudé continua cuinant, caminant pel bosc i recordant amb una lucidesa excepcional un segle llarg de transformacions. De jugar a futbol al mig de la Gran Via a combatre com a soldat republicà, la seva vida és un recorregut viu per la història contemporània de Catalunya.
Joan Escudé va néixer el 6 de gener del 1916 a Capellades, en un món que encara no coneixia ni l’aigua corrent a les llars ni l’electricitat generalitzada. La mort prematura del pare va marcar una infantesa de precarietat extrema: farinetes, roba prestada i espardenyes que gairebé mai no eren noves. “Estrenar unes sabates era un luxe”, recorda. La mudança a Barcelona, el 1927, va suposar un punt d’inflexió: la seva mare va trobar feina com a portera i ell va poder escolaritzar-se amb una certa normalitat.
Quan la Gran Via era un camp de joc
Un dels records que millor resumeixen el pas del temps és gairebé simbòlic. A finals dels anys vint, Escudé jugava a futbol al mig de la Gran Via de Barcelona. Passava un cotxe cada quinze o vint minuts. Avui, hi circulen milers de vehicles cada hora. Aquesta imatge, aparentment anecdòtica, explica millor que qualsevol gràfic el canvi d’escala de la ciutat i del país.
La República i l’esperança
Amb quinze anys, Escudé va viure la proclamació de la Segona República. La recorda com un moment d’alegria col·lectiva i d’esperança real. “No hi va haver trets, la gent estava contenta”, explica. Treballava fent figures religioses de guix, però l’ambient anticlerical del moment el va deixar sense feina. Va acabar reparant plomes estilogràfiques, fins que la història, un altre cop, va irrompre amb força.
Soldat republicà al front
El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, Escudé es va allistar voluntàriament al Regiment Pirinenc, la primera unitat militar pròpia de la Generalitat des del 1714. Va combatre al front aragonès i va viure episodis clau com la bossa de Bielsa. “No teníem gairebé res: fusells i bombes de mà”, recorda. Després de resistir mesos encerclats, va travessar la frontera francesa i va tornar a combatre a la batalla de l’Ebre, on va fer tasques de suport i informació.
Exili, retorn i silencis
La retirada republicana el va portar als camps del Rosselló. França li va oferir allistar-se, però ho va rebutjar. Va tornar a Catalunya sabent que el seu passat republicà seria una llosa. I ho va ser. La feina no arribava, els antecedents pesaven. Finalment, va trobar sortida en el sector del paper, es va casar, va tenir dos fills i va construir una estabilitat guanyada pam a pam.
Viure 110 anys amb autonomia
Avui, amb 110 anys, Joan Escudé encara es fa l’esmorzar i el dinar, va a buscar bolets quan la temporada ho permet i manté una rutina activa. Fa mots encreuats, llegeix el diari cada dia i segueix l’actualitat internacional amb esperit crític. La seva única preocupació, diu, és “tenir la nevera plena”.
Mirada crítica sobre el present
Escudé no defuig cap tema. Parla sense embuts de Veneçuela, dels Estats Units, de la llengua catalana i dels joves. Creu que avui es parla menys català que fa un segle i observa amb preocupació l’atracció d’alguns joves cap a discursos fàcils. “Han patit poc”, diu, amb la perspectiva de qui ha viscut una guerra, una dictadura i una postguerra.
La fórmula d’una vida llarga
No atribueix la seva longevitat a cap secret miraculós. “He estat tranquil, no he estat ambiciós i he sabut fins on podia arribar”, resumeix. Potser aquesta és la lliçó més sòlida d’una vida que ja forma part del patrimoni moral del país: viure amb consciència del límit, però sense renunciar mai a la dignitat.
