Barcelona afirma que ha arribat al límit del seu creixement turístic després de 25 anys d’expansió accelerada que han portat Catalunya de 13 a gairebé 28 milions de visitants anuals. La capital aposta per la contenció i la gestió del model, mentre el conjunt del país continua registrant xifres rècord.
El turisme ha estat una de les grans forces de transformació de Catalunya en el primer quart del segle XXI. En només 25 anys, el país ha duplicat el nombre de visitants: dels 13,4 milions de l’any 2001 als 27,5 milions del 2024, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Barcelona ha liderat aquest salt d’escala i n’ha concentrat gairebé la meitat, amb 12,7 milions de visitants l’últim any.
Aquest creixement accelerat, molt més intens que el d’altres ciutats europees, explica bona part de les tensions socials i urbanes associades al turisme. El comissionat de Turisme de l’Ajuntament, José Antonio Donaire, defensa que la ciutat ha “tocat sostre” i que existeix un consens ampli —institucional, ciutadà i també dins del sector— per no continuar augmentant ni places ni visitants.
Donaire situa el gran salt entre els anys 2000 i 2015, quan Barcelona passa de poc més de 4 milions de visitants anuals a prop de 9 milions. El màxim s’assoleix el 2019, amb gairebé 14 milions de turistes, una xifra que no s’ha tornat a repetir després de la pandèmia. El nou paradigma, insisteix, ja no és créixer, sinó gestionar.
Aquest canvi de rumb també respon a una lectura política i social del moment. El debat sobre el turisme ha deixat de ser només econòmic per convertir-se en una qüestió de cohesió urbana, accés a l’habitatge i qualitat de vida. A Barcelona, el turisme ja no es mesura únicament en ingressos o ocupació, sinó en impacte sobre els barris, la mobilitat quotidiana i els serveis públics. Aquesta mirada explica per què el consens sobre el límit no és només institucional, sinó que s’ha anat consolidant entre amplis sectors de la ciutadania.
Mobilitat al límit i pressió estructural
L’explosió turística ha anat acompanyada de xifres rècord en infraestructures clau. L’Aeroport del Prat va assolir el 2024 el seu màxim teòric, amb 55 milions de passatgers, gairebé el triple que a principis de segle. El Port de Barcelona també va marcar un nou rècord amb 3,65 milions de creueristes i gairebé 800 escales anuals.
Aquestes magnituds expliquen per què la ciutat va decidir ja el 2017, amb l’aprovació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), posar límits estrictes al creixement de l’allotjament turístic. Una decisió que l’actual govern municipal manté i que situa Barcelona en una fase de contenció, a diferència del que passa al conjunt del país.
Catalunya continua creixent
Fora de la capital, el turisme a Catalunya no s’ha aturat. Els més de 27 milions de visitants dels últims dos anys superen ja el sostre prepandèmic i confirmen una tendència de creixement sostingut, impulsada sobretot pel turisme internacional. Gairebé el 65% dels visitants allotjats en hotels catalans són estrangers, quan fa 25 anys eren poc més de la meitat.
Aquesta asimetria entre Barcelona i la resta del territori planteja un repte de país: fins a quin punt el creixement turístic és sostenible sense una estratègia global compartida. Mentre la capital ha optat per fixar límits clars, altres zones continuen absorbint demanda sense que sempre hi hagi eines de planificació equivalents. Experts del sector alerten que, sense una governança coordinada, el risc és desplaçar les tensions —habitatge, saturació, impacte ambiental— d’un territori a un altre, en lloc d’afrontar-les de manera estructural.
L’àrea de Barcelona, la Costa Brava i la Costa Daurada concentren bona part d’aquest augment. A la demarcació de Girona, el creixement s’ha basat més en la millora de la qualitat i la diversificació —turisme esportiu, de luxe o desestacionalitzat— que no pas en l’expansió massiva de places. A Tarragona, l’increment ha estat especialment intens al litoral.
Sostenibilitat, feina i límits
Les comarques gironines exemplifiquen bé els nous equilibris que haurà d’afrontar el sector en els pròxims anys. La millora de la qualitat de l’oferta, la diversificació de públics i l’aposta per la desestacionalització han permès créixer sense una expansió massiva de places, però també han obert nous debats sobre l’impacte real d’alguns esdeveniments, la pressió sobre el territori i les condicions laborals. La sostenibilitat i la dignificació del treball turístic ja no són discursos complementaris, sinó eixos centrals del futur del sector.
Amb Barcelona assumint explícitament que no pot ni vol créixer més, el focus es desplaça cap a una pregunta incòmoda però inevitable: quin model turístic vol Catalunya com a país. El repte ja no és atreure més visitants, sinó decidir com, on i amb quin retorn social es distribueix aquesta activitat. Sense una estratègia compartida i amb criteris clars de límit, el risc no és només la saturació, sinó la pèrdua de control sobre un dels principals motors econòmics del país.
També t’interessarà:
- Turisme al límit: creix l’ocupació hotelera mentre el país es degrada
- Els museus de Barcelona tanquen el 2025 amb 3,8 milions de visitants
- Bloquegen l’entrada del Park Güell en plena jornada mundial del turisme
