Entre tòpics i simplificacions, la cuina catalana i la mexicana comparteixen molt més del que sembla.
La comparació gastronòmica entre Mèxic i Catalunya revela un potencial creatiu d’una profunditat cultural enorme i inesperada. Els tacos, símbol indiscutible de la cuina mexicana, encarnen la flexibilitat i la riquesa multisensorial d’un país on el menjar és també identitat i relat. En aquesta peça d’opinió de Miriam Aymamí, explora, des de l’experiència i la reflexió, com dues tradicions aparentment llunyanes dialoguen a través del producte, la tècnica i la memòria, i com la fusió pot esdevenir una conversa cultural amb sentit.
La cuina catalana, aparentment senzilla, és en realitat profunda en la seva filosofia. Representa l’essència mediterrània: proximitat del producte, respecte pel sabor i una tècnica que no busca protagonisme, sinó equilibri. Aquesta diferència no separa, sinó que obre una conversa entre dues maneres d’entendre la cuina, una conversa que ha trobat recorregut en la fusió contemporània.
Quan dues tradicions entren en conversa
La fusió culinària, en aquest cas, no és un gest superficial, sinó l’encontre entre dos universos gastronòmics. Un xef català que entra en contacte amb sabors mexicans construeix un pont entre Mèxic i Catalunya a partir de productes locals, tècniques apreses a l’altra banda de l’Atlàntic i una intuïció refinada.
El resultat són plats que són alhora mexicans i catalans, però que resulten familiars i domèstics. Tradicions amb lògiques diferents que comparteixen un treball profund del sabor. Paisatges gustatius que evolucionen, es transformen i, en algun punt, s’intervenen de manera natural i inevitable. És aquí on apareix la tensió creativa.
Mole i romesco: tècnica, ritual i identitat
El mole mexicà, profundament ritualitzat, esdevé el contrapunt perfecte del romesco català, vibrant i mediterrani. Tots dos funcionen com a santuaris de tècniques ancestrals que continuen inspirant la creativitat dels cuiners. El mole s’eleva a símbol narratiu de la cuina mexicana, mentre que el romesco demostra que amb pocs ingredients i una tècnica curosa es pot construir un sabor intens i poderós.
La cuina mexicana contemporània funciona sovint com una narrativa complexa, mentre que el romesco sintetitza una filosofia de precisió. Aquest diàleg s’estén també a les begudes.
Mescal i ratafia: el diàleg líquid
El mescal estableix una conversa directa amb la ratafia catalana, amb la seva complexitat herbal i la tradició de maceració domèstica. Sabors d’orígens molt diferents que troben un punt comú en la profunditat aromàtica i en la idea d’una beguda amb identitat pròpia, vinculada al territori i al temps.
El foc com a llenguatge compartit
La fusió no implica manipulació gratuïta de tècniques, sinó una aplicació conscient de criteris compartits. La cuina mexicana destaca per l’ús del foc i de la fusta, amb tècniques tradicionals de cocció lenta, sovint amb brasa freda i fum suau. Els ingredients es treballen sota la cendra i el foc apagat per aconseguir sabors persistents.
Aplicar aquesta precisió en un context català permet integrar-la sense destruir la identitat del plat. Catalunya, en canvi, aporta una altra manera de treballar el foc, més centrada en el control de la temperatura, però compatible amb el caràcter de la cuina mexicana. Dues maneres diferents d’entendre el foc que, juntes, generen contrastos sense perdre autenticitat.
Visibilitat i contrastos culturals
A la Ciutat de Mèxic hi ha una presència consolidada de la cuina de l’Estat espanyol, però la cuina catalana continua sent minoritària. Tot i això, durant festivals gastronòmics dedicats a aquesta cuina, molts assistents celebren la presència catalana i l’oportunitat de descobrir-la. Paral·lelament, els productes catalans es poden trobar en espais especialitzats i, cada cop més, en supermercats.
Un exemple clar de contrast cultural és el concepte de l’entrepà. A Mèxic, la torta és un plat complet, elaborat i contundent; a Catalunya, l’entrepà és més simple i funcional. Aquesta diferència simbòlica mostra com cada cultura construeix la seva pròpia lògica gastronòmica.
Ampliar el coneixement de tècniques, ingredients i perspectives fomenta una mirada més curiosa i oberta. La fusió catalana-mexicana no és una coincidència, sinó el resultat d’un interès genuí per explorar identitats i construir noves narratives culinàries. En aquest espai, la intensitat mexicana i l’elegància mediterrània dialoguen. Mole i romesco, mescal i ratafia, tacos i producte local conviuen per recordar que la cuina és, sobretot, un espai de trobada i una manera d’explicar històries.
