Catalunya recorda Francesc Macià en l’aniversari de la seva mort amb un homenatge institucional que reivindica el seu projecte de país i posa el focus en una ferida encara oberta: l’exili polític, ahir i avui.
Aquest 25 de desembre es compleixen 92 anys de la mort de Francesc Macià, una de les figures més determinants de la història política contemporània de Catalunya. Conegut com l’Avi, Macià va encarnar el pas definitiu cap a un catalanisme republicà i sobiranista que va culminar amb la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 i la posterior recuperació de la Generalitat de Catalunya com a institució d’autogovern.
Macià no va ser només el president d’un moment excepcional, sinó el dirigent que va saber traduir una aspiració col·lectiva en acció política. El seu projecte anava molt més enllà del gest simbòlic: volia construir una Catalunya amb institucions pròpies, mirada social i capacitat de pensar-se en clau de futur.
La commemoració de la seva mort coincideix, un any més, amb el dia de Nadal, una circumstància que ha reforçat amb el temps el caràcter simbòlic de la seva figura. El dol multitudinari que va acompanyar el seu enterrament el 1933 va marcar un punt d’inflexió en la consciència col·lectiva del país i va consolidar la imatge de l’Avi com a president proper, arrelat al poble i identificat amb les aspiracions populars d’autogovern i dignitat nacional.
Un govern amb ambició social i institucional
Durant el seu mandat, el govern de Macià va desplegar una agenda clarament modernitzadora, amb una producció legislativa intensa. En poc temps, el Parlament va aprovar 122 lleis, moltes d’elles orientades a dotar el país d’estructures socials, administratives i polítiques sòlides. Aquell impuls legislatiu no només responia a una necessitat de normalització institucional, sinó a una voluntat clara de situar Catalunya al nivell de les democràcies avançades del moment.
Aquest llegat és el que, gairebé un segle després, continua sent reivindicat com un punt de referència polític i moral.
L’exili, una constant incòmoda de la història catalana
L’homenatge institucional d’enguany ha volgut anar més enllà del record històric. El president del Parlament, Josep Rull, ha subratllat que Macià va conèixer l’exili de primera mà i ha traçat un paral·lelisme directe amb el present. Rull ha advertit que el Parlament encara no ha recuperat “la plena normalitat democràtica”, recordant que dos dels seus 135 diputats continuen a l’exili, en referència a Carles Puigdemont i Lluís Puig.
Després de l’ofrena floral a la tomba de Macià, al cementiri de Montjuïc, Rull ha insistit que el país no pot assumir aquesta situació com a normal i ha assegurat que la Cambra no deixarà de reclamar el retorn a la plena normalitat institucional.
El record de l’exili de Macià té una ressonància especial per als catalans de l’exterior, que van tenir un paper clau en el sosteniment polític i econòmic del seu projecte. Durant els anys vint, l’independentisme liderat per Macià va trobar a Amèrica una xarxa activa de suport, amb aportacions econòmiques, complicitats polítiques i una militància que va mantenir viva la causa catalana fora del país. Una dimensió internacional que connecta directament amb la realitat actual de la Catalunya global.
Pensar Catalunya en gran
En el seu discurs, el president del Parlament ha reivindicat la vigència del pensament de Macià, resumit en els quatre grans pilars del catalanisme polític: una Catalunya políticament lliure, econòmicament pròspera, socialment justa i espiritualment ambiciosa. Un missatge que Rull ha vinculat també al record de Pompeu Fabra, de qui avui també se’n commemora l’aniversari de la mort.
“Quan Catalunya s’ha abraçat a l’esperança, ha estat imparable”, ha afirmat Rull. Una frase que resumeix l’esperit de l’Avi Macià i que connecta directament el seu llegat amb els debats polítics del present.
En aquest context, el record de Francesc Macià no és només un exercici de memòria històrica, sinó una eina de lectura del present. El seu llegat interpel·la una Catalunya que continua debatent-se entre la institucionalitat i el conflicte polític, entre l’esperança i el bloqueig. Més enllà de les efemèrides, l’Avi continua sent un mirall incòmode però necessari per mesurar fins a quin punt el país és capaç —o no— d’estar a l’altura del seu propi projecte.
