L’últim programa de l’any d’El Gra i la Palla, amb Germà Capdevila i Robert González, fa balanç d’un 2025 marcat per la consolidació de l’autoritarisme global, la continuïtat de les guerres, la fragilitat dels serveis essencials i un escenari polític tens tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.
El balanç del 2025 que fan El Gra i la Palla no parteix d’un any d’esclats sobtats ni de girs inesperats, sinó d’una sensació més inquietant: la de la normalització de dinàmiques que fa pocs anys haurien semblat excepcionals. Autoritarisme, guerres cronificades, fragilitat dels serveis bàsics i bloqueig polític conviuen en un mateix escenari global on gairebé res no sorprèn, però tot preocupa.
Germà Capdevila i Robert González coincideixen en una idea central: el 2025 és un any de continuïtats, en què els processos iniciats a finals del 2024 no només s’han mantingut, sinó que s’han consolidat. Aquest fil conductor permet entendre tant el gir de la política internacional com les tensions a l’Estat espanyol i a Catalunya, amb actors que ja no dissimulen objectius ni estratègies.
És en aquest context que el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca esdevé el primer gran eix d’anàlisi. No com una anècdota ni com una sorpresa, sinó com la confirmació d’un nou ordre polític que marca el ritme del món.
Trump ja no sorprèn: consolida un gir autoritari global
El 2025 no ha estat un any d’esclats sobtats, sinó de continuïtats que fan por. La presa de possessió de Donald Trump el 20 de gener, amb canons disparant immediatament després del jurament, és llegida al programa com un símbol premonitori. No hi ha sorpresa: hi ha aplicació estricta del programa.
Es consolida una dreta autoritària amb trets clars: repressió de col·lectius vulnerables, negacionisme climàtic, antifeminisme, hostilitat envers el col·lectiu LGTBI, polítiques antiimmigració i un nacionalisme econòmic amb pulsió neoimperial. Aquest gir ha “obert la veda” perquè altres lideratges de dreta i extrema dreta perdin qualsevol contenció: Milei a l’Argentina, Meloni a Itàlia, Orbán a Hongria, Netanyahu a Israel o la victòria de l’extrema dreta hereva del pinochetisme a Xile.
El balanç és clar: som només al primer any de quatre i el clima bèl·lic global s’ha intensificat, amb una Europa desubicada i sovint genuflexa.
Ucraïna i Gaza: guerres estructurals, patiment civil
El segon gran eix del 2025 és la persistència de les guerres. Quart any del conflicte a Ucraïna i segon any del que González defineix sense embuts com a genocidi a Gaza. No dues forces equivalents, sinó un Estat —Israel— amb suport explícit dels Estats Units i la passivitat d’Occident, intentant fer desaparèixer una població sencera.
Les imatges de pobles arrasats a Ucraïna i de la devastació absoluta a Gaza —més del 90% dels edificis destruïts, hospitals inexistents, fam estructural— són l’expressió d’un mateix patró: conflictes volguts pels agressors, lligats a interessos geopolítics i de recursos, amb la població civil com a víctima principal.
Europa també en paga el preu: inflació, crisi energètica, augment de la despesa militar i una política exterior seguidista. L’increment del pressupost en defensa conviu amb discursos suposadament crítics que, en la pràctica, no alteren el rumb.
Tot i això, El Gra i la Palla rescata un element clau: la resposta social. Mobilitzacions massives a Catalunya, vaga general el 4 d’octubre, boicots esportius i culturals, la flotilla solidària amb Gaza i fins i tot la pressió sobre Eurovisió mostren que, sense escenari revolucionari, els moviments socials encara poden incidir en l’opinió pública.
La gran apagada: quan el sistema falla
El 28 d’abril del 2025 quedarà com el dia de la gran apagada a l’Estat espanyol i Portugal. Un fet impensable al segle XXI que va deixar al descobert la dependència absoluta de l’electricitat i d’internet. Van tornar els transistors, es van buidar les botigues i es va fer evident la fragilitat del model.
Això, no és un accident puntual: és conseqüència d’un model econòmic orientat al benefici a curt termini, amb sectors estratègics privatitzats que no garanteixen drets bàsics. La crisi climàtica, lluny de ser futur, ja és present, com ho mostren aiguats, inundacions i l’efecte acumulat de la DANA.
La manca d’explicacions clares sobre les causes reals de l’apagada i la resposta institucional com els kits d’emergència o els discursos de resignació, reforcen una idea inquietant: ens demanen adaptar-nos al col·lapse en lloc d’evitar-lo.
L’Estat espanyol: corrupció, resistència i càlcul
En clau política, el programa posa el focus en un govern del PSOE contra les cordes, amb una acumulació de casos de corrupció que difícilment pot ser casual. Les disculpes públiques de Pedro Sánchez sintetitzen una estratègia coneguda: admetre errors, alertar del “mal major” de la dreta i resistir.
L’anàlisi apunta a una doble realitat: corrupció endèmica dels partits del sistema i, alhora, una ofensiva judicial i mediàtica selectiva, coneguda a Catalunya des de l’etapa del Procés. El desgast, però, impacta més l’esquerra, perquè el seu electorat és més exigent èticament.
Tot i això, Sánchez pot aguantar fins al 2027. No hi ha alternativa viable: una moció de censura és impossible i un pacte de Junts amb PP i Vox tindria un cost polític insostenible. El càlcul del president podria passar per esperar una fragmentació encara més gran de la dreta.
Catalunya: bloqueig, incompliments i extrema dreta
El trencament de Junts amb el PSOE, anunciat per Carles Puigdemont, certifica el fracàs del pacte de Brussel·les. Incompliments en l’amnistia, el català a Europa, les balances fiscals, el traspàs real de Rodalies, l’habitatge o el finançament singular alimenten la desconfiança.
La paradoxa és clara: el trencament no té efectes pràctics immediats. Sánchez continua governant i Puigdemont segueix a l’exili, fet que evidencia —segons González— que el PSOE governa però no controla l’Estat profund.
Mentrestant, el malestar social nodreix el creixement de Vox i d’Aliança Catalana. Els partits independentistes apareixen desorientats: la CUP en procés de refundació, ERC amb bicefàlia, Junts pressionat per la competència ultra.
En paral·lel, el govern de la Generalitat, amb només 33 diputats, es mostra sorprenentment sòlid. Salvador Illa governa amb habilitat parlamentària, teixint acords amb ERC i Comuns i projectant una imatge d’estabilitat superior fins i tot a l’últim executiu d’Aragonès.
Un fil d’esperança per al 2026
Tot i el balanç dur, El Gra i la Palla tanca l’any amb un missatge d’esperança. La solidaritat ciutadana durant l’apagada, el suport a les víctimes del canvi climàtic i algunes victòries progressistes —com el triomf de candidatures pels drets civils a Nova York— recorden que el 2025 no ha estat només foscor.
El 2026 es presenta incert, però la conversa entre Germà Capdevila i Robert González deixa clar que res no està escrit del tot. La història continua oberta.
