El doctor i professor d’història Saúl Luís Casas, investigador de la Universitat Nacional de La Plata i soci del Casal dels Països Catalans, repassa en una conversa amb RAB Ràdio el seu treball sobre la comunitat catalana a la ciutat.
Connexió, el programa de RAB Ràdio dedicat als vincles entre l’Argentina i Catalunya, conversa avui amb una de les veus més autoritzades sobre aquesta relació: el doctor Saúl Casas, professor d’història, investigador i docent de la Universitat Nacional de La Plata (UNLP). Format a la mateixa institució i vinculat a la docència des de fa quatre dècades, Casas és també soci actiu del Casal dels Països Catalans de La Plata i un referent local en estudis sobre catalanitat, antifeixisme i moviments culturals transnacionals.
L’entrevista neix arran d’una xerrada recent, organitzada per la UNLP i el Casal, titulada La comunitat catalana de La Plata des dels seus orígens fins a l’actualitat. La sessió, basada en un treball de recerca del mateix Casas, analitza l’evolució històrica del catalanisme a la ciutat i el rol fonamental que hi han jugat —i encara hi juguen— moltes dones.
El primers casal: el catalanisme militant dels anys vint
Casas recorda que la presència organitzada del catalanisme a La Plata és molt anterior al Casal refundat el 1996. “En 1923 es crea el primer Centre Català, impulsat per activistes vinculats al nacionalisme catalanista i, fins i tot, a l’independentisme de Francesc Macià”, explica. El seu primer president, Baldomer Rabassa, era fotògraf i simpatitzant actiu de les idees que Macià promovia arreu d’Amèrica.
Aquesta etapa es troba estretament lligada a l’efervescència política catalana a l’Argentina durant les dècades de 1910 i 1920. Publicacions com Ressorgiment, fundada a Buenos Aires el 1916, van convertir-se en plataformes essencials per difondre el pensament nacionalista i independentista. Aquella xarxa cultural i política, que connectava Buenos Aires, La Plata i Catalunya, va adoptar un paper destacat en la resistència a la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment en la lluita antifranquista.
Casas explica que fins i tot Francesc Macià va visitar La Plata i es va reunir amb Rabassa i altres dirigents. Tot aquest moviment, però, perd rastre a partir de la Guerra Civil. “No sabem exactament quan va tancar aquell primer casal, però sí que tenim clar quan va néixer”, resumeix.
La recerca: dones, catalanitat i vida associativa
El treball presentat per Casas porta per títol Catalanes i catalanitat a La Plata i posa el focus en les dones que sostenen, literalment, la vida del Casal actual. Malgrat no ser un estudi de gènere pròpiament dit, l’autor explica que la realitat l’ha portat a observar una dada incontestable: la major part de l’activitat, gestió i dinamització de l’entitat recau en mans femenines.
Casas va entrevistar diverses sòcies i col·laboradores, moltes d’elles implicades també en el Centre Interdisciplinari d’Investigació en Gènere de la Facultat d’Humanitats. Les converses revelen com el Casal ha funcionat històricament com una eina de preservació cultural, un espai de comunitat i, en molts casos, un pont emocional amb una identitat heretada.
“Les dones són el gran bastió del projecte associatiu”, afirma. I afegeix que, tot i que ell mateix no té arrels catalanes, s’ha implicat al Casal com a soci “perquè la cultura catalana és progressista, oberta i democràtica”.
El vincle entre catalanitat i identitat argentina
Per a Casas, estudiar la comunitat catalana és també una manera d’explorar la formació de la identitat argentina. Encara que quantitativament la immigració catalana no va tenir la magnitud d’altres com la gallega o la basca, la seva influència cultural ha estat extraordinàriament significativa.
“La cultura catalana ha aportat a l’Argentina una mirada democràtica, antidictatorial, oberta al progrés i amb una sensibilitat artística enorme”, argumenta. I cita figures com Pau Casals, Joan Miró o fins i tot Joan Manuel Serrat, que en la seva joventut el va marcar profundament i el va acostar emocionalment a Catalunya.
El Casal dels Països Catalans de La Plata manté viu aquest llegat a través d’activitats com tallers de trencadís, exposicions, gastronomia, col·laboracions amb escoles i iniciatives socials. “Tot això deixa una empremta, i aquesta petjada contribueix al pensament i la identitat de la ciutat”, subratlla.
Recerca, memòria i viatge a Catalunya
Casas, especialitzat en història contemporània d’Amèrica Llatina, també ha estudiat el paper de les organitzacions antifascistes argentines, els moviments de solidaritat amb la Segona República i la persecució del catalanisme per part de règims autoritaris. Aquesta trajectòria el va portar, naturalment, a aprofundir en la història catalana i els seus ecos a l’Argentina.
En la seva visita a Barcelona, recorda especialment Montjuïc, símbol de memòria i repressió: “Són ferides que no sagnen, però hi són”. Una experiència que, diu, va reforçar la seva recerca sobre l’impacte durador de la Guerra Civil i el franquisme.
Actualment, treballa en una sèrie de llibres breus sobre la història d’Amèrica Llatina, dels processos d’independència fins al segle XX. Paral·lelament, cultiva una faceta artística que el completa: canta al Cor de Cambra de la UNLP i pinta.
Un pont viu entre dues cultures
L’entrevista conclou amb un agraïment mutu i una convicció compartida: la relació entre l’Argentina i Catalunya continua viva gràcies a persones que estudien, preserven i transmeten aquest patrimoni com Saúl Luís Casas. El seu treball mostra que la catalanitat pot no ser massiva en nombre, però sí decisiva en influència. I que a La Plata, aquesta empremta segueix creixent i renovant-se.
Un comentari