Exiliat republicà, primer cap de protocol del Parlament de Catalunya i empresari d’èxit a Mèxic, Dalmau Costa i Vila va transformar l’Ambassadeurs en l’epicentre on presidents, artistes i periodistes es trobaven, menjaven i, sobretot, feien política.
Dalmau Costa i Vila va néixer el 1902 al Port de la Selva, a l’Empordà, en el si d’una família dedicada a l’hostaleria: primer una fonda, després un hotel. Des de ben jove, doncs, el tracte amb el públic i l’art de rebre formaven part del seu entorn familiar.
Estudiant aplicat i amb una mare religiosa, Dalmau va ser enviat de ben petit al seminari de Girona. Allà no només va rebre formació teològica i filosòfica, sinó que va entrar en contacte amb cercles republicans i catalanistes, i va establir relacions amb figures rellevants com Josep de Segarra.
Amb el temps va deixar els hàbits i es va traslladar a Barcelona, on es va fer amic de Josep Tarradellas i va participar en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya als anys trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera va formar part del nucli polític que s’exilia amb Macià a Brussel·les. Aquella experiència, entre el catalanisme polític i la pràctica organitzativa, marcaria per sempre la seva manera d’entendre el poder i les formes.
Amb la proclamació de la República i el retorn a Catalunya, Dalmau Costa esdevé un home de confiança de Tarradellas. Després de les eleccions del 14 d’abril de 1931, i amb Macià com a president de la Generalitat, Tarradellas rep l’encàrrec de trobar un recinte per al nou Parlament de Catalunya. Un cop localitzat, ofereix a Dalmau Costa fer-se càrrec del protocol la i majordomia del Parlament. Costa es converteix així en el primer cap de protocol d’aquesta institució, i posteriorment també del president de la Generalitat, amb el president Lluís Companys.
L’exili i l’aterratge a Mèxic
Amb la derrota republicana i l’entrada de les tropes franquistes, Dalmau Costa, com tants altres, travessa la frontera cap a França. El 1939 emprèn el camí de l’exili fins a Mèxic, on arriba el mes de setembre. Allà l’espera el seu germà petit, l’Antoni —l’Antonet—, que ja treballava en el món de la restauració i regentava un restaurant anomenat Europa al centre de la capital mexicana.
Dalmau Costa i la seva esposa, Emma Alonso, s’incorporen al negoci familiar literalment des de baix: servint taules i aprenent la dinàmica del local mexicà. En pocs mesos, els dos germans impulsen un nou restaurant, el Patillón, al carrer Madero, en ple centre de la ciutat, davant del palau d’Iturbide i de l’hotel Ritz. Dalmau obté ràpidament la nacionalitat mexicana.
Al cap d’uns anys, i després d’un primer èxit, obren un altre Patillón a la colònia Condesa. Les diferències entre els germans, però, els acaben separant, i el negoci de l’Antonet no té la mateixa trajectòria. Dalmau fa un pas més i, el 1944, funda el restaurant que el convertirà en una figura clau de la vida social mexicana: l’Ambassadeurs.
L’Ambassadeurs: punt de trobada del poder mexicà
L’Ambassadeurs neix com un “gran restaurant” de cuina bàsicament francesa, amb un menú sofisticat i productes importats directament de França: formatges, vins, faisans i tota mena d’ingredients de luxe. El local s’ubica als baixos de l’edifici del diari Excélsior, a la lateral de Paseo de la Reforma, al cor de la capital mexicana.
En paraules de testimonis de l’època, als anys quaranta es deia que l’aspiració de qualsevol mexicà que es considerés important era viure a Las Lomas de Chapultepec, conduir un Cadillac i poder tutejar-se amb Dalmau Costa. El restaurant es converteix en l’espai on cal ser-hi: un lloc per veure i ser vist, per exhibir estatus i, sobretot, per formar part d’un determinat país.
Per les taules de l’Ambassadeurs hi passen estrelles del cinema mexicà com Cantinflas, Dolores del Río, María Félix o Emilio “el Indio” Fernández, però també actors internacionals com els germans Marx o Tyrone Power. La presència d’Emma Alonso, actriu molt coneguda i dona de Dalmau, reforça aquesta connexió amb el món artístic: ella porta la caixa, però també fa de rostre i complicitat amb el sector cultural.
El menjador on es feia la política mexicana
Però l’Ambassadeurs no és només un restaurant de moda. És, sobretot, un espai de sociabilitat política. Entre 1944 i 1974, almenys cinc presidents mexicans —de Manuel Ávila Camacho a Luis Echeverría— hi passen, hi mengen i hi reben convidats. La classe política mexicana, des del cap de l’Estat fins als alts càrrecs, hi troba un espai còmode, discret i alhora central.
El fet que l’Ambassadeurs comparteixi edifici amb Excélsior converteix el restaurant també en menjador habitual dels periodistes. Baixen de la redacció a dinar o sopar, i comparteixen espai amb ministres, empresaris i figures de l’espectacle. El quart poder i el poder polític es troben literalment a la mateixa sala.
Les anècdotes il·lustren fins a quin punt Dalmau Costa és un home de confiança del sistema. Quan el president López Mateos ofereix un banquet oficial a John F. Kennedy i Jacqueline Kennedy al Palau Nacional, el càtering el signa Dalmau Costa. A la foto del banquet s’hi veuen Kennedy, López Mateos i les dones, i al fons, vigilant-ho tot, Dalmau. Quan el general De Gaulle visita Mèxic, l’ambaixada francesa confia la cuina del banquet —naturalment, francesa— a Costa, que rep al final una felicitació seca, però eloqüent: els plats havien arribat “calents i a temps”.
Amb el temps, Dalmau amplia el seu imperi gastronòmic amb La Cava (1954) i el famós restaurant El Lago (1964), a la vora del llac artificial del bosc de Chapultepec, en terreny federal. El projecte, dissenyat per l’arquitecte Alfonso Ramírez Ponce, es fa amb concessió de l’Estat i esdevé un altre punt neuràlgic de la vida política i social mexicana. Per les seves taules hi passen, per exemple, Richard Nixon o el cantant Raimon.
El poder del protocol aplicat a la restauració
Què explica que un exiliat català, militant d’Esquerra Republicana, acabi al centre del poder mexicà? La clau, tal com apunta Alonso Leal al programa de RAB Ràdio Connexió, és el protocol.
Abans que restaurador, Dalmau Costa és un polític. Havia inventat, en alt grau, la litúrgia i les formes del Parlament de Catalunya com a cap de majordomia i protocol. Sabia donar a cadascú el seu lloc, crear espais de civilitat i fer que persones amb poder se sentissin còmodes, respectades i alhora controlades per una coreografia impecable.
A Mèxic, transfereix aquest saber fer als seus restaurants. L’Ambassadeurs, La Cava o El Lago no són només llocs on es menja bé: són escenaris on s’ordena el poder, on es negocien acords polítics, on es tanquen negocis i on la classe dirigent i el món cultural comparteixen taula, copa i conversa. Com afirmava Joan Manuel Tresserras sobre Costa, el que feia especialment atractius aquests locals era que oferien “un espai de civilització” més enllà del menú.
Compromís amb Catalunya i un llegat invisible però decisiu
Malgrat l’èxit econòmic i social, Dalmau Costa no abandona mai el compromís amb Catalunya. Continua sent amic i aliat de Tarradellas durant anys, dona suport a la secció més nombrosa d’Esquerra Republicana a l’exili, col·labora amb l’Orfeó Català i amb els Jocs Florals.
Amb el temps, les relacions amb Tarradellas es tensen: el 1959, Dalmau s’afegeix a les crítiques que l’acusen d’autoritarisme. No tornarà a Catalunya ni veurà la mort de Franco, ni la transició ni el retorn de Tarradellas a la presidència de la Generalitat. Mor el 1974, i amb ell s’apaga també el model irrepetible d’aquells restaurants com a centres de poder.
Els locals continuen uns anys —especialment La Cava i El Lago—, però el “fenomen Dalmau Costa” desapareix. El que havia estat capaç de construir no era només una cadena de negocis rendibles, sinó una arquitectura social i política basada en el protocol, les formes i una manera molt catalana d’entendre l’hospitalitat.
Per a la comunitat catalana a l’exterior, la figura de Dalmau Costa i Vila recorda fins a quin punt l’exili no només va sobreviure, sinó que en alguns casos va incidir directament en la història d’altres països. Des d’un menjador elegant a Ciutat de Mèxic, un català de Port de la Selva va aconseguir, durant tres dècades, estar literalment assegut al centre del poder.
