La periodista Irene Polo torna amb força en una nova edició ampliada de les seves cròniques (1930-1936), una obra d’una lucidesa sorprenent que dialoga directament amb el present.
El punt de partida d’aquesta nova edició de Quaderns Crema, és la constatació que, més de vint anys després del primer recull publicat el 2003, la feina sobre Irene Polo estava lluny d’haver-se acabat. En tot aquest temps, les autores Pilar Tur i Glòria Santa-Maria han continuat investigant, han localitzat nous articles i han accedit a fons familiars de la branca materna Roig que fins ara romanien inèdits.
El resultat és un volum ampliat que no només incorpora cròniques desconegudes, sinó també textos que ja es coneixien, però que, rellegits avui, adquireixen una actualitat colpidora. En total, el corpus de l’obra periodística de Polo se situa al voltant de les 300-350 peces, una producció intensa i condensada en només sis anys abans del seu exili a l’Argentina el 1936 amb la companyia teatral de Margarida Xirgu.
La introducció del llibre La fascinació del periodisme. Cròniques (1939-1936) també ha estat revisada a fons. Les autores hi actualitzen dades biogràfiques essencials, com l’any de naixement d’Irene Polo, finalment certificat com a 1908, i no 1909, gràcies a la localització de la seva partida de baptisme als arxius capitulars de la catedral de Barcelona.
Cròniques dels anys trenta que parlen al present
Una de les troballes més contundents d’aquesta nova edició és la vigència dels temes que trepitjava Irene Polo. En els anys trenta escrivia sobre exili, pobresa, immigració, precarietat de l’habitatge, auge del feixisme, presons i manipulació política de les classes treballadores. Tots ells, debats que avui continuen al centre de l’agenda pública.
Les seves cròniques sobre l’exili, per exemple, que en el primer recull apareixien quasi com a document històric, han esdevingut de sobte d’una actualitat incòmoda en una Catalunya amb nous processos judicials i exilis polítics. Els textos sobre la immigració interna espanyola, les condicions de vida indignes de moltes famílies treballadores o les dificultats per accedir a un allotjament digne es poden llegir avui com si descrivissin els barris precaritzats del present.
Altres articles recuperats connecten directament amb institucions que continuen sent simbòliques: un text sobre la inauguració del Parlament de Catalunya, on acompanyava Josep Tarradellas en una visita a les obres d’última hora, o una crònica sobre la creació del Museu d’Art al Palau Nacional, avui MNAC. Textos que, més enllà de l’anècdota històrica, permeten entendre com es construïa el país des de les seves infraestructures culturals i polítiques.
Una vida marcada pel conflicte social i familiar
El compromís d’Irene Polo amb les lluites socials s’entén també a partir de la seva biografia. Lluny de provenir d’una família benestant, va créixer en un entorn humil i va haver de posar-se a treballar molt jove. El pare, que inicialment havia estat militar i després policia, va abandonar la feina quan li va tocar la loteria i va acabar esmicolant la família en un entorn d’alcoholisme i maltractament.
La mare, modista, sostenia la casa cosint durant jornades de fins a tretze hores diàries, i la Irene va créixer en aquesta atmosfera de precarietat i sacrifici. No va tenir formació reglada: va ser autodidacta. Aquesta experiència vital explica la seva sensibilitat extrema envers les classes treballadores, les presons, les condicions laborals i el frau de determinats agents polítics que instrumentalitzaven els obrers.
La investigació de les autores també ha revelat que Irene Polo va ser inscrita al baptisme com a filla de mare soltera, i que els pares es van casar un any i mig després. Una informació que matisa encara més la seva trajectòria, situada en els marges d’una societat moralment rígida.
De Barcelona a Buenos Aires: els anys americans
La nova edició amplia de manera significativa el relat dels anys americans d’Irene Polo. Després de marxar amb la companyia de Margarida Xirgu el 1936, la periodista s’endinsa en el món teatral i cultural de l’Argentina i d’altres països sud-americans com a secretària i persona de confiança de la gran actriu catalana.
Allà entra en contacte amb figures essencials de l’elit cultural i mediàtica del moment, com Victoria Ocampo o la poderosa família Botana, propietària d’un imperi periodístic i audiovisual que incloïa diaris, ràdio i estudis de cinema. Aquest entorn, proper als republicans espanyols, esdevé per a Polo un espai de relació i supervivència en un exili marcat per la incertesa.
Amb la Guerra Civil perduda i l’ombra creixent del nazisme i el feixisme a Europa i a l’Estat espanyol, les cartes que escriu al seu amic Miquel Villar, recollides en un volum anterior, Els anys americans d’Irene Polo, mostren una dona aclaparada per la por d’un retorn forçat i per l’amenaça d’un món que sembla enfonsar-se. A Buenos Aires, mentre treballa en traduccions i, més tard, en una fàbrica de perfums fundada per un empresari català, ha de mantenir la mare i la germana exiliades. Jornades de fins a dotze hores, sense temps per escriure, la porten a una depressió severa que culmina amb el seu suïcidi el 1942, amb només 33 anys.
Una pionera del periodisme modern
El llibre també permet rellegir Irene Polo com una pionera del periodisme modern. En una època en què la premsa era majoritàriament de partit i molts periodistes alternaven la redacció amb càrrecs polítics o funcionariat, ella es reivindica com a professional des del primer dia: al padró de 1930 ja hi figura com a “periodista”.
Treballa en diaris vinculats a l’esquerra i, després del 6 d’octubre de 1934, també en un diari de la Lliga, fet que li val crítiques que ella respon amb una contundent defensa de la independència professional i de la necessitat de viure del seu ofici.
La seva pràctica periodística trenca amb la rutina de la nota de premsa i el teletip. Polo surt al carrer, investiga, pregunta, es barreja amb els actors de la notícia i fa seu un estil que avui identificaríem amb el periodisme d’investigació i de crònica. Quan augmenta el preu del pa, no es limita a consignar-ho: analitza el cost de les farines, sospita de l’especulació i en denuncia les conseqüències per a les famílies que viuen només de pa. Quan vol entendre una manifestació de l’extrema dreta a Madrid, s’hi infiltra fent-se passar per militant i viatja amb ells per explicar el que veu des de dins.
Alhora, introdueix formes narratives innovadores, com la crònica d’una entrevista fallida amb Pastora Imperio, convertida en peça d’humor sarcàstic, o un article d’admiració distant sobre Greta Garbo que alhora és un retrat cultural del seu temps.
