L’investigador mexicà Juan Carlos Cabrera Pons ha participat al programa de RAB Ràdio Pensaveus per analitzar com l’èpica novohispana va construir un relat americà des d’Europa i per què aquests textos continuen interpel·lant el present.
La invenció d’Amèrica és el tema del programa Pensaveus Compartides de RAB Ràdio. Conduït per Míriam Aymamí amb la participació de Leonardo Alvarado, ha convidat l’investigador i poeta Juan Carlos Cabrera Pons per parlar de literatura i poesia en Americà després de l’arribada dels europeus.
Quan la conquesta entra en vers
La poesia èpica que es produeix a l’Amèrica colonial neix en un moment de trencament històric. El continent americà no només amplia els límits geogràfics del món conegut, sinó que posa en crisi les certeses científiques, religioses i morals d’Occident. En aquest context, la literatura, i especialment l’èpica, es converteix en un espai privilegiat per donar forma narrativa a un esdeveniment que desborda totes les categories prèvies.
Segons Juan Carlos Cabrera Pons, la poesia èpica americana no pot entendre’s com una simple prolongació de la tradició europea. És hereva d’Homer, de Virgili i del Renaixement, però introdueix una novetat radical: fa de la conquesta, un fet contemporani i encara obert, la seva matèria poètica. Aquesta proximitat amb els esdeveniments trenca amb les normes teòriques del moment, que recomanaven una distància temporal suficient per poder “embellir” la història sense quedar atrapats en el present immediat.
Ercilla i l’inici d’un model continental
El punt d’inflexió arriba amb Alonso de Ercilla i La Araucana. Escrita per un soldat que participa directament en la guerra d’Arauco –a l’actual Xile– l’obra narra la conquesta mentre aquesta encara s’està produint. Aquest gest, convertir l’experiència viscuda en poesia èpica, és revolucionari i marca un precedent que es difon ràpidament per tot el continent.
L’èxit de La Araucana genera imitacions i consolida una manera d’entendre l’èpica com a relat històric. Poetes com Juan de Castellanos o Francisco de Terrazas adopten aquest model i l’adapten als seus propis contextos. El resultat és un corpus de textos que dialoga tant amb la tradició literària europea com amb la historiografia colonial: cròniques, relacions i cartes que intenten explicar què és aquest “nou món”.
Qui escriu l’èpica i des de quina posició
“Un dels elements clau per entendre aquesta poesia és l’origen social dels seus autors”, explica Cabrera Pons. No tots escriuen des del mateix lloc ni amb els mateixos interessos. Ercilla representa el soldat que descobreix una veu poètica enmig del conflicte. Castellanos ja ocupa una posició institucional i participa dels debats polítics del Nou Regne de Granada. Terrazas, en canvi, és un crioll de primera generació, fill d’un conquistador proper a Hernán Cortés i integrat en una elit que veu en la literatura una eina de prestigi i reivindicació.
Amb la consolidació de les universitats, la impremta i els cercles literaris a ciutats com Lima o la Ciutat de Mèxic, l’èpica deixa de ser patrimoni de soldats i testimonis directes. Progressivament, passa a mans d’escriptors d’ofici, més allunyats de l’experiència bèl·lica i més propers a una cultura urbana, sofisticada i cortesana.
Relatar Amèrica: història, interessos i poder
La poesia èpica novohispana no és neutral. Cabrera Pons insisteix que “la intenció política hi és present des del primer moment”. Aquests textos formen part del projecte colonial: estan escrits en la llengua del colonitzador, amb gèneres importats i amb una visió del món que respon als interessos de l’Imperi.
Tanmateix, això no implica una narrativa uniforme. En La Araucana, Ercilla elogia els maputxes com a guerrers valents i qüestiona el comportament d’alguns conqueridors. En Terrazas, el relat és més ambigu i calculat: idealitza els pobles originaris per presentar-los com a interlocutors “civilitzats”, capaços de reconèixer la superioritat moral i retòrica de Cortés, mentre desacredita altres figures del procés de conquesta.
Aquestes inversions de rols —indígenes nobles, conqueridors salvatges— no anul·len el caràcter colonial del discurs, però sí que en revelen la complexitat. L’èpica esdevé un espai on es negocien lideratges, es justifiquen privilegis i es construeixen jerarquies polítiques i socials.
El declivi del gènere i el gir cap al Barroc
Explica Cabrera Pons que “a finals del segle XVI i inicis del XVII, la poesia èpica de conquesta comença a perdre centralitat”. Amb els virregnats ja establerts, “la necessitat de donar una explicació ontològica a Amèrica es dilueix”. Alhora, “el Barroc imposa nous gustos estètics: més al·legoria, més retòrica, més joc formal”, assegura.
L’èpica no desapareix, però es transforma. D’una banda, reapareix amb força el tema religiós, influït per models europeus com Torquato Tasso. De l’altra, la vida urbana i cosmopolita impulsa obres que celebren la ciutat i la cultura cortesana, com La grandeza mexicana de Bernardo de Balbuena. El món del soldat i de l’heroisme bèl·lic ja no encaixa amb els nous ideals literaris.
Llegir l’èpica avui: memòria, etnocidi i silencis
Quin sentit té, avui, tornar a aquests poemes? Cabrera Pons defensa que la poesia èpica novohispana és una font imprescindible, no tant per entendre “què va passar”, sinó “com s’ha narrat el passat”. Aquests textos formen part del procés que Edmundo O’Gorman va definir com la “invenció d’Amèrica”: un conjunt de relats, lleis, mapes i imaginaris que van donar forma a un continent després de la destrucció de bona part de les realitats prèvies.
Llegir aquesta literatura des d’una mirada crítica permet identificar silencis, absències i mecanismes de legitimació. També obliga a reconèixer l’etnocidi i el genocidi que acompanyen la conquesta i a preguntar-se quines veus han quedat fora del relat. Sense substituir altres formes de memòria: orals, visuals o indígenes, l’èpica colonial pot ajudar a entendre com s’ha construït el discurs dominant i per què encara condiciona la manera com pensem Amèrica avui.
Un comentari