La història viva d’Ana Maria Camps i Les Quatre Barres Casal de Castelar

Des de Castelar, el Casal Català Les Quatre Barres manté viva la llengua, la cuina i les tradicions gràcies a una generació d’exili i fills de la migració que encara avui teixeixen comunitat.

Quan es parla de Catalunya exterior a l’Argentina, sovint apareixen noms com Buenos Aires, La Plata o Rosario. Però al cinturó oest de l’àrea metropolitana, al partit de Morón, hi ha una altra peça clau d’aquesta xarxa: el Casal Català Les Quatre Barres de Castelar, una ciutat residencial situada a una hora del centre de Buenos Aires, on la immigració catalana vinculada al tèxtil va arrelar amb força al segle XX.

Des de l’abril de 2024, la presidenta del casal és Ana Maria Camps Benaiges (Barcelona, 1945), que hi posa rostre i memòria. Fill d’aquella generació que va creuar l’Atlàntic buscant futur, Camps repassa la seva història familiar i la del casal en una conversa amb Rosita Torres, al Connexió de RAB Ràdio Argentina fins al Berguedà i tornada.

De Barcelona a l’àrea metropolitana de Buenos Aires, passant per Mendoza

Nascuda al barri del Clot, “a cinc quadres de la Sagrada Família”, Ana Maria Camps conserva records molt vius de la seva infantesa a Catalunya. De petita la van enviar interna a les escoles de les Madres Escolàpies a Olesa de Montserrat per motius de salut: una pneumònia als tres anys va fer que els metges li recomanessin la muntanya. La seva mare, teixidora tèxtil, va arribar a treballar “setze hores diàries” per pagar-li l’escola.

La família va marxar a l’Argentina el 1956, quan ella tenia onze anys, però l’aventura americana havia començat abans. Primer va emigrar la seva àvia, espantada per la possibilitat d’una nova guerra, i després un oncle, en Miquel, que va arribar a Mendoza el 1950 gràcies a la figura de la carta de llamada: algú que ja era al país havia de garantir feina i acollida.

“Nosaltres vam ser els últims”, recorda Camps. La mare hi arribava com a modista, a Mendoza no hi havia indústria tèxtil, i el pare, tintorer, com a empleat d’una empresa de transports fundada per catalans. Però la feina físicament dura i l’edat del pare van fer que busquessin alternatives.

La imatge que ho desencalla sembla tret d’una pel·lícula: “En un dels viatges, el pare va baixar del tren, va veure una xemeneia i va agafar un autobús cap allà”. Aquella xemeneia era la de la fàbrica de tovalloles Bossi, a San Justo, ja a l’àrea metropolitana de Buenos Aires. Va tocar el timbre, es va presentar com a tintorer i va explicar que la seva dona era teixidora. La resposta del propietari va ser tan directa com decisiva: “Som catalans, teniu feina segura. Podeu començar demà”.

Així la família es va establir a l’oest de Buenos Aires: primer a Villa Insuperable, tocant a l’avinguda General Paz, i després a Morón, ja molt a prop de Castelar.

Fàbriques tèxtils, catalans i un casal que neix el 1960

La història d’Ana Maria és també la història d’una comunitat. “A casa sempre es va parlar català. Érem tots catalans, i a les fàbriques tèxtils de la zona oest gairebé tots ho eren”, explica. Era un món format per famílies arribades de les colònies tèxtils catalanes, amb oficis molt definits: teixidores, tintorers, mecànics de telers.

En aquest context, el Casal Català Les Quatre Barres de Castelar neix l’any 1960 com a espai de trobada i preservació de la identitat catalana. Camps i el seu futur marit el coneixen encara vivint a Villa Insuperable: hi anaven un cop al mes, tot i que els quedava lluny.

La connexió familiar amb el casal és gairebé novel·lesca. La seva mare i la seva futura sogra, totes dues catalanes, teixidores i profundament enyorades de la terra, van començar a treballar juntes a la fàbrica Bossi. Compartien tallers, llàgrimes i nostàlgia. D’aquella amistat, i del fet que el fill de la sogra tenia dos anys més que ella, en va sortir el festeig i, finalment, el matrimoni. El marit d’Ana Maria era de Berga, i encara avui la família manté vincles estrets amb el Berguedà.

Durant la joventut, la parella freqüentava el casal i les trobades catalanes a Palermo, a Buenos Aires, amb les tradicionals sardanes i els aplecs. Després, la criança dels fills els va allunyar temporalment de la vida associativa.

Refundar el casal després del “crac” del 2000

La reactivació arriba arran de la crisi argentina del 2000–2001. Molts socis del Casal de Castelar marxen del país o es desvinculen i l’entitat queda “mig buida”. Coincideix amb un moment vital diferent per a l’Ana Maria: els fills ja s’han independitzat i la mare ha mort i reneix l’espai per dedicar temps a la comunitat.

“Tant el meu marit com jo ens vam dedicar gairebé de ple a Les Quatre Barres”, explica. S’hi suma un grup de gent “encara jove, de seixanta anys”, amb ganes de treballar. El marit, constructor, ajuda en les obres que calien al local, especialment després que Albert Ventura, l’impulsor inicial del casal, tornés a Catalunya.

Avui el casal compta amb uns cent socis, tot i que la base social es va fent petita: “En baixen quatre o cinc i en puja un”, resumeix Camps, en una diagnosi que comparteixen molts casals catalans d’arreu del món.

La paella de Castelar, un clàssic de l’Argentina catalana

Si hi ha una activitat que fa conegut el casal a tota l’Argentina, és la paella mensual de Les Quatre Barres. “És un èxit. A vegades el dijous ja hem de tancar reserves perquè no tenim més lloc físic”, explica la presidenta.

La logística és mil·limètrica: ella s’encarrega de comprar begudes i tot el que envolta l’àpat, menys els ingredients de la paella en si, que depenen de Joan, fill del paeller històric, en Gingel. “Ell compra el marisc, el pollastre, el bacó i la verdura.” La recepta és contundent: tocino, pollastre, marisc i verdura, una paella “ben completa” que es manté com a tradició transmesa de generació en generació.

El casal combina dos formats: paella per emportar, fins a 50 racions d’un quilo aproximadament, preparades una hora abans, i dinar al local, on han arribat a servir fins a 160 persones entre l’interior i el pati cobert. A les taules ja no s’hi asseuen només catalans: “Ara molta gent ens coneix per les xarxes socials”, diu Camps, subratllant la importància de la comunicació digital.

Les xarxes les porta ara la nova secretària, Susana Polero, vídua del paeller Gingel.

Coral, ioga, trencadís i festes tradicionals

La paella no és l’únic pol d’atracció. “La coral és el més fort que tenim al casal”, afirma Camps. La dirigeix Elisa Ensina, també presidenta de Dicora, i s’esforça perquè hi hagi “bones veus” i un nivell que permeti participar en activitats corals més àmplies.

Cada dimecres hi ha assaig de coral. A això s’hi sumen classes de ioga setmanals i un calendari marcat per les festes tradicionals catalanes: la Diada, Sant Jordi i altres celebracions que sovint s’organitzen en col·laboració amb la municipalitat i la Universitat de Morón. Fins i tot aprofiten els vincles escolars, com el col·legi marista Sant José, on van els nets d’Ana Maria, per fer-hi tallers, repartir punts de llibre i tríptics i explicar qui són i què és Catalunya.

L’espai físic del casal també parla català. Al pati hi ha un mural de trencadís fet per alumnes de Villa Mecenes, una escola d’artesans de la municipalitat de Morón. Encara que algunes peces s’han desprès i cal reparar-les, Camps el descriu com “molt maco” i una de les icones visuals del casal.

Pel que fa a la junta actual, la presidenta està acompanyada per Joan Obrador com a vicepresident, Josep Curto com a tresorer i diferents vocals, entre els quals el Javier i la Maribel, així com gent més jove que, tot i no ser d’origen català, “tenen ganes de treballar i ajudar”.

Mirada crítica sobre la Catalunya del segle XXI

Malgrat una vida feta a l’Argentina, el vincle amb Catalunya no s’ha trencat mai. Camps hi ha tornat diverses vegades. La primera, el 1979, amb el seu marit, per retrobar la família. L’última, fa tot just un mes, empesa en part pel fet que el seu fill petit viu a Berga des de 2017.

La seva mirada sobre la Catalunya actual és tan afectuosa com crítica. “L’he trobada una mica decebedora”, admet. A la visita anterior, fa quatre anys, deia haver notat “un catalanisme molt marcat”. Ara, en canvi, percep desànim i apatia: “La gent està desenganyada de tot el que està passant”.

Assenyala també el canvi lingüístic, especialment al Berguedà: “Abans, caminaves per Berga i només senties parlar català. Aquesta vegada, només sentia castellà o altres llengües”. No ho diu com a retret als nouvinguts, “fan el mateix que fèiem nosaltres quan vam arribar a l’Argentina”, sinó com a diagnosi d’un repte de país: la manca de polítiques efectives per mantenir el català com a llengua de cohesió.

Alhora, no tot són ombres. Camps destaca l’excel·lent infraestructura del país, les carreteres, la senyalització i la bellesa dels pobles del Berguedà: Saldes, el Pedraforca, les fonts del Llobregat, Guardiola… Un paisatge que continua sent “molt bonic i molt acollidor”.

Torrons a la maleta i Catalunya al món

Quan torna a l’Argentina, l’equipatge parla sol: “Vaig venir amb la maleta plena de torrons”, explica rient. Torrons de Xixona i de Nadal, que reparteix entre família i amics.

Entre paelles multitudinàries, corals actives, murals de trencadís i tallers de cultura catalana a escoles argentines, el Casal Català Les Quatre Barres de Castelar és una peça més d’aquest mapa dispers però connectat que és Catalunya al món. I figures com la d’Ana Maria Camps, amb una vida cosida entre telers, migracions i llengua, en són el fil que no es trenca.