Joan Manuel Serrat omple la sala de premsa de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i repassa la seva trajectòria, el seu vincle amb Mèxic i Barcelona, el pes de la poesia en la seva obra i el significat de cantar com a forma de vida.
La Fira Internacional del Llibre de Guadalajara no és només una cita editorial: és el centre simbòlic de la cultura escrita a Llatinoamèrica. Un espai on milers de lectors, editors, autors i creadors convergeixen cada any a la capital de Jalisco per marcar els ritmes literaris de la regió i del món. Per a Catalunya, i especialment per a Barcelona, ciutat convidada d’honor, la FIL és una plataforma excepcional de projecció cultural.
En aquest context, la presència de Joan Manuel Serrat té un significat que va molt més enllà de la promoció d’un llibre o d’un programa: és el retrobament d’un artista amb una terra que el va acollir quan no podia tornar a casa. I és, sobretot, la constatació que el seu llegat no es pot deslligar del pont cultural entre Catalunya i Amèrica Llatina.
Un retorn carregat de memòria i d’afecte
Serrat ha tornat a Guadalajara envoltat d’expectació. Més d’un centenar de periodistes omplen una sala de premsa saturada, sense entrades ni sortides, un fet habitual quan el cantautor decideix parlar després de temps lluny del focus públic. Ell mateix admet que venir a Mèxic era una decisió estrictament personal: “Sóc aquí perquè volia ser a Guadalajara”. Una frase que sintetitza la naturalesa del seu vincle amb el país.
Aquest llaç es remunta als anys setanta, quan l’artista, perseguit per la seva postura política i cultural, es va veure obligat a marxar de Catalunya. L’exili de 1976 el va portar a Mèxic, un país que, en les seves paraules, “se li va obrir quan casa seva se li havia tancat”. A partir d’aquell moment, la seva relació amb la societat mexicana es va convertir en un espai de pertinença i de creixement personal, marcat per l’adaptació lingüística, cultural i emocional.
Serrat sempre ha explicat amb humor i afecte el procés d’integració: descobrir que aquí no hi ha banyeres, sinó “tines”; ni armarios, sinó “closets”; ni rubias, sinó “güeras”. Però la broma amaga una veritat més profunda: Mèxic li va ensenyar qui era i d’on venia, gràcies a una comunitat que el va acollir amb naturalitat.
L’artista que va musicar el món poètic
Durant la seva conversa amb la premsa, Serrat ha reflexionat sobre el seu procés creatiu i la relació amb els poetes que ha musicat. No ho va fer, subratlla, amb voluntat de difusió literària, sinó perquè en llegir els versos de Machado o Hernández va sentir que allà hi havia cançons possibles. “No perquè fos molt llest, sinó perquè les sentia”, admet. I afegeix que si aquests poemes van arrelar en el públic és perquè les cançons van fer de pont: “El poeta entra pels porus de la pell de la gent”.
Menció especial mereix Mario Benedetti, de qui parla amb devoció. L’uruguaià, diu, celebrava que els seus versos sortissin del llibre per trobar vida a través de la música. Un reconeixement que reforça el paper de Serrat com a intermediari entre la poesia llatinoamericana i el públic català i europeu.
Barcelona, origen i destí
Serrat reivindica constantment el seu origen. Nascut al Poble-sec, un barri obrer de Barcelona, entre el mar i la muntanya, sempre ha explicat que aquest entorn és la matriu emocional i narrativa de la seva obra. Un barri marcat primer per la immigració interior de l’Estat espanyol i avui per nous fluxos humans procedents d’Amèrica Llatina i del nord d’Àfrica. Aquesta continuïtat migratòria li permet establir paral·lelismes entre el seu passat i les noves realitats del país.
“Les meves cançons estan plenes de barri”, afirma. I és per això que la seva presència a la FIL, representant Barcelona davant el món, adquireix una dimensió simbòlica. Més encara quan aquest divendres rep el Doctorat Honoris Causa de la Universitat de Guadalajara, un reconeixement que assumeix “amb humilitat i afecte”.
Exilis, dictadures i memòria política
L’artista també ha recordat moments clau de la història llatinoamericana que van travessar la seva vida. S’ha referit al cop d’estat de Pinochet el 1973 i al plebiscit de 1988 a Xile, que ell va seguir de prop fins al punt de ser expulsat i retornat a Buenos Aires. Va gravar un missatge des del lavabo de l’avió, convençut que el poble xilè diria “no” al dictador. Aquell episodi, explica, roman com un dels records més intensos de la seva relació amb el continent.
Una retirada que no és retirada
Preguntat per la seva decisió d’abandonar els escenaris, Serrat rebutja el concepte. “Retirar és una paraula lletja. Jubilació també”. Afirma que ha deixat les gires per rigor i exigència física, però no ha deixat de crear ni de participar en activitats que el motiven. La seva presència a Guadalajara n’és la prova. I sobre Joaquín Sabina, es limita a un desig: “Només vull que estigui bé i sigui feliç”.
Serrat i Amèrica Llatina: una biografia compartida
La influència de Serrat a Sud-amèrica és extraordinària. Les seves cançons van ser banda sonora de resistències democràtiques, d’exilis, de moviments juvenils i d’etapes de reconstrucció política. A Xile, a l’Argentina, a l’Uruguai o a Mèxic, el públic el va adoptar com una veu pròpia. L’artista català és, encara avui, una figura emocionalment central en la memòria cultural del continent.
La seva presència a la FIL 2025, on participarà en el programa FIL Joven i en la presentació del llibre de Jordi Soler Y uno se cree— confirma una trajectòria que no s’ha desvinculat mai de la vida llatinoamericana.
3 comentaris