La reflexió parteix d’un article que analitzava la situació del català i el gallec en l’administració pública, arran de la jornada que el Laboratorio Telesforo Monzón organitzà aquest setembre a Bilbao. Un espai on especialistes, entre les quals la jurista catalana Eva Pons, van analitzar com funciona realment l’oficialitat lingüística quan baixa del paper a la pràctica.
Opinió de Miriam Aymamí (antropòloga i presentadora del programa Pensaveus)
La presència real de les llengües pròpies a l’administració és un pilar imprescindible per garantir-ne la continuïtat funcional. A Europa, totes les llengües minoritzades depenen en gran mesura d’aquesta protecció institucional: tenir una llengua oficial no és només un dret formal, sinó una condició de supervivència. Però el marc legal, per ell sol, és insuficient. L’efectivitat d’una llengua en l’àmbit públic depèn d’una combinació de factors sociolingüístics: pràctiques institucionals coherents, recursos tecnològics suficients i legitimitat simbòlica en els espais de poder.
Una oficialitat que no garanteix l’ús
A Catalunya, la mobilitat laboral dins l’administració és molt alta i la presència de personal vingut d’altres territoris de l’Estat espanyol accentua una dinàmica clara: el castellà continua funcionant com a llengua vehicular de facto. Els requisits lingüístics sovint es formalitzen tard, es relaxen o es gestionen amb protocols centralitzats que afavoreixen la llengua majoritària. El resultat sociolingüístic és un desplaçament funcional: la llengua pròpia, malgrat ser àmpliament coneguda i amb fort arrelament social, no és la que regeix les operacions internes ni les interaccions habituals.
A Galícia la realitat és diferent, però convergent: tot i que la competència lingüística de la població és elevada, l’administració arrossega dècades de castellanització, i el gallec manté un ús social menys formalitzat. Això genera inseguretat lingüística en contextos oficials i propicia que molts treballadors, encara que entenguin i parlin gallec, acabin optant pel castellà per percepció de prestigi, facilitat i adequació institucional.
En tots dos casos, la clau no és l’origen dels funcionaris, sinó la percepció d’utilitat i reconeixement de cada llengua: allò que l’administració fa (o deixa de fer) determina quina llengua es considera legítima per gestionar el poder.
L’escull tecnològic: la nova frontera de la desigualtat lingüística
La digitalització ha agreujat aquesta asimetria. Tot i tenir infraestructures tecnològiques robustes, Catalunya treballa sovint amb plataformes, bases de dades i programaris dissenyats fora del país i que no incorporen el català de manera plena. Això força els professionals a operar en castellà, consolidant encara més el desplaçament funcional.
A Galícia, la situació és similar. Les versions digitals són incompletes o secundàries, i això genera la percepció que la llengua no està preparada tecnològicament. El resultat és que molts treballadors opten per la llengua que perceben com més accessible en contextos de gestió pública.
En sociolingüística es parla d’“ecologia digital” per referir-se al conjunt d’eines, plataformes i sistemes tecnològics que permeten —o dificulten— que una llengua sigui usable amb normalitat en l’administració. Quan aquesta ecologia és feble, la llengua queda relegada a un ús simbòlic i el sistema empeny inevitablement cap al castellà.
Capital lingüístic i jerarquia de prestigi
La sociolingüística també observa com la divergència entre variants dialectals i l’estàndard pot generar inseguretat en alguns àmbits formals. Però el problema de fons és un altre: la persistència d’ideologies lingüístiques que associen el castellà amb la neutralitat, la modernitat o la universalitat. És un relat que es reforça des de les estructures de l’Estat espanyol i que continua legitimant un bilingüisme profundament asimètric: els parlants de llengües pròpies canvien de llengua; els de la llengua dominant, no.
Així és com el sistema reprodueix una jerarquia interna que no té res de neutra. És una qüestió de poder: qui decideix la llengua de la burocràcia decideix la llengua de la ciutadania.
Cap a una transformació real: més enllà del paper
Per revertir aquest escenari, no n’hi ha prou amb lleis o declaracions. Calen polítiques lingüístiques que actuïn sobre pràctiques institucionals, formació constant, recursos digitals de primera línia i protocols que estableixin clarament la llengua pròpia com a opció per defecte.
Expertes com Eva Pons assenyalen, a més, mecanismes innovadors: sistemes d’administració plenament bilingües en què el canvi de llengua sigui reversible; protocols interlingüístics que garanteixin l’autoritat comunicativa del català i del gallec; o ecologies digitals que situïn les llengües pròpies al centre de la gestió pública.
La comparació entre Catalunya i Galícia confirma la idea central de l’article original: l’oficialitat no garanteix la funcionalitat. Perquè una llengua sigui realment operativa a l’administració, cal que l’Estat i els seus governs despleguin polítiques que actuïn sobre seguretat lingüística, ideologies socials, legitimitat simbòlica, tecnologia i poder comunicatiu.
Només amb una planificació lingüística integral —que actuï sobre tots aquests eixos— Catalunya i Galícia podran consolidar unes llengües plenament operatives, reconegudes i legitimades en l’administració pública del segle XXI.
