En el 50è aniversari de la mort del dictador, l’historiador Xavier Díez desmunta la llegenda rosa de la Transició i recorda que la legalitat franquista va continuar viva molt més enllà de 1975. En conversa amb El gra i la palla de RAB Ràdio, repassa el paper de la monarquia, la restitució de la Generalitat i el pes del franquisme sociològic.
Quan Franco va morir, Xavier Díez tenia deu anys. Ho recorda com si fos ahir: una trucada de matinada d’una tieta exiliada, l’alegria infantil per una setmana sense escola i la inquietud dels adults, que no sabien què podia passar a partir d’aquell moment. L’historiador explica que, tornant a classe, fins i tot va comentar que seria fantàstic que es morís el rei per aconseguir uns dies més de vacances. Mig segle més tard, diu que aquella innocència tenia un rerefons real: la continuïtat d’un règim que, malgrat la mort del dictador, no va desaparèixer.
Per a Díez, la repetició institucional dels “50 anys de democràcia i llibertat” és una operació de maquillatge. Reivindica que la dictadura no va acabar el 20 de novembre del 1975. La legalitat franquista va continuar vigent fins a les primeres eleccions del 1977 i fins a la Constitució del 1978, i tota l’autoritat política, jurídica i militar va passar automàticament al successor designat pel dictador, Joan Carles I. Durant més d’un any i mig, el que funcionava era el que havia dissenyat el franquisme.
Tarradellas i una Transició sense ruptura
Díez remarca que, fins pocs dies abans de les eleccions del 1977, continuava existint un govern de la República espanyola a l’exili. Es dissol a Mèxic, i aquesta desaparició marca simbòlicament el final de la legalitat democràtica anterior al cop d’estat. Catalunya, en canvi, manté la continuïtat institucional a través de la Generalitat de l’exili, encarnada en Josep Tarradellas. Quan torna el 1977, ho fa amb tota la legitimitat republicana, i per això Díez sosté que la principal autoritat democràtica del moment no era espanyola, sinó catalana.
L’historiador aprofita per destacar el paper dels països llatinoamericans que van acollir l’exili, i subratlla que Mèxic va ser essencial per preservar la memòria i la dignitat republicanes. Aquest reconeixement, diu, ha estat injustament silenciat en el relat oficial de la Transició.
La Transició com a propaganda
Segons Díez, la Transició s’ha explicat com una història modèlica perquè així ho van decidir els quadres del règim i l’aparell informatiu. La població arribava a la democràcia sense pràcticament experiència de cultura política plural, en un país amb índexs d’analfabetisme alts i amb un control mediàtic gairebé absolut. El Partit Comunista i el PSOE tampoc eren, diu, organitzacions genuïnament democràtiques en aquell moment. I bona part dels funcionaris franquistes van ser reconvertits en gestors del nou sistema sense revisió ni depuració.
La democratització real no va ser un acord de despatxos, sinó un procés lent i social, impulsat per moviments populars, per la liberalització dels costums i per la voluntat de bona part de la societat catalana d’acostar-se als estàndards europeus. Però l’Estat, insisteix, no va viure cap ruptura: no hi va haver judici al franquisme, ni reconeixement dels crims, ni catarsi col·lectiva.
El franquisme sociològic
L’historiador també critica la idea que la irrupció actual de discursos ultra és un fenomen recent. Assegura que fa 20 o 30 anys ja hi havia alumnes que aixecaven el braç i cridaven consignes franquistes a les aules, i que molts docents no gosaven entrar en el tema per por de conflictes amb famílies o direccions. El franquisme sociològic, diu, no és una revenja del passat, sinó una continuïtat que mai no s’ha trencat.
Aquesta persistència s’explica perquè la democràcia va renunciar a un exercici de veritat i reparació comparable a altres països. L’Estat va preferir mirar cap a una altra banda, i ara, en un context de crisi social i material, la ultradreta aprofita el malestar de les noves generacions.
Catalunya, de la burgesia integradora al Procés
Quan la conversa gira cap a Catalunya, Díez recorda que als anys setanta encara existia una burgesia catalana que volia influir en la governança espanyola i projectar un relat de modernització. Aquest grup, que va jugar amb els cercles tecnòcrates del franquisme i més tard amb els equilibris de la Transició, fracassa en l’intent d’encaixar Catalunya dins del projecte espanyol.
L’historiador explica que, a partir dels anys 2000, el “Gran Madrid” concentra poder material i cultural, mentre Catalunya perd capacitat industrial i política. Aquest procés desemboca en l’aparició del Procés, impulsat per classes mitjanes que, segons Díez, arriben a la conclusió que no hi ha futur nacional ni material sense l’estat propi.
Una crisi que pot obrir finestres d’oportunitat
Díez amplia la mirada i posa l’Estat espanyol dins d’un marc més ampli: la descomposició de les democràcies liberals occidentals. Les eleccions són només un termòmetre, diu, i no determinen les transformacions profundes. La combinació de reptes demogràfics, econòmics i culturals sacseja els fonaments de molts sistemes polítics, i la ultradreta s’aprofita d’aquest clima.
Recorda que, històricament, els moments de gran crisi han estat també moments d’oportunitat. Igual que després de la Primera Guerra Mundial van aparèixer noves nacions, avui Catalunya torna a ser percebuda per actors internacionals —des de Rússia i la Xina fins als Estats Units o moviments del sud global— com un dels punts febles de l’Estat espanyol. Aquest interès extern pot tenyir futurs escenaris polítics, tot i que l’historiador admet que, aquí, entren en joc variables imprevisibles.
El pòsit franquista que persisteix
Interrogat sobre quin és el llegat més profund del franquisme, Díez respon sense matisos: el nacionalisme espanyol carrincló. Un marc mental uniformitzador, excloent i incapaç de generar consensos amplis. Aquesta actitud continua condicionant la política i la cultura d’un estat que, mig segle després, encara arrossega reflexos autoritaris i una incapacitat crònica per reconèixer la diversitat pròpia.
