La consellera Alícia Romero assegura que el nou model de finançament que el Ministeri d’Hisenda presentarà el 2026 “garantirà la singularitat” de Catalunya, però les línies mestres exposades per Montero continuen sense aportar cap mecanisme clar que ho faci possible. Entre promeses, ambigüitats i absències de xifres, el debat torna a quedar atrapat entre retòrica i realitat.
La consellera d’Economia, Alícia Romero, ha sortit de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) amb el missatge que el nou model de finançament que el Ministeri d’Hisenda presentarà a principis del 2026 “respectarà la singularitat” de Catalunya. Un missatge políticament còmode, però basat en unes línies mestres extremadament generals i sense cap concreció real sobre quins mecanismes garantiran aquesta suposada singularitat.
Segons Romero, els principis exposats per María Jesús Montero —suficiència financera, corresponsabilitat fiscal, solidaritat i bestretes— “coincideixen” amb els acords entre ERC i el PSC i amb el compromís d’investidura amb els republicans. Una coincidència que, de moment, depèn només de la interpretació política, perquè el Ministeri encara no ha exposat cap fórmula que alteri l’estructura actual del sistema ni resolgui els dèficits crònics que pateix Catalunya.
El CPFF evita el xoc obert, però manté el debat incòmode
A diferència d’altres sessions del CPFF, els consellers del PP no han abandonat la reunió. Han criticat el “tracte de privilegi” a Catalunya, però s’han quedat asseguts a la taula, conscients que el debat sobre el model ha entrat en un territori sensible: el de les cessions tributàries, el marge fiscal propi i el paper de l’Agència Tributària estatal.
Romero ha destacat que el sistema podria ampliar la cessió d’alguns tributs o incorporar-ne de nous, i que l’Agència Tributària de l’Estat adoptaria un funcionament “més federal”. Tot plegat, però, en futur hipotètic.
Singularitat: paraula gran, concreció minsa
La consellera defensa que la singularitat catalana es tractarà amb un mecanisme mixt: negociació multilateral per als elements comuns i bilateral per als components específics del país. Però ni el Ministeri ni el Govern han detallat quins aspectes es considerarien exclusius de Catalunya ni com es blindarien jurídicament.
A la pràctica, és el mateix compromís genèric que ja s’ha expressat en altres ocasions, sense cap element verificable. El debat real —quin percentatge de recursos gestionaria Catalunya i quin poder fiscal tindria— no s’ha exposat públicament.
Dèficit i despesa: un marge que no resol l’arrel del problema
Romero també ha celebrat l’objectiu de dèficit del 0,1% i una regla de despesa del 3,5%, cosa que, segons ella, dona a Catalunya un marge d’uns 1.000 milions d’euros en tres anys. És cert: dona aire. Però no resol el problema estructural del sistema, que manté Catalunya infrafinançada de manera persistent dins el règim comú. El debat de fons —si un model multilateral pot resoldre un dèficit que és estructural i crònic— continua sense resposta.
El Ministeri presentarà la proposta entre gener i febrer del 2026. Fins que no hi hagi xifres, criteris objectius i un mecanisme clar per blindar la singularitat catalana, el debat continuarà sent el mateix de sempre: un xoc entre retòrica i aritmètica. I l’experiència ens diu que, quan la discussió baixa a l’aritmètica, la singularitat no acostuma a aparèixer enlloc.
Un comentari