A Pensaveus compartides, Teresa Vidiella, Nora Aymamí, Rosa Maria Oliart i Enrique Guarner, fills i nets de l’exili català a Mèxic, reconstrueixen la història dels seus avis i pares, expliquen com van viure la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i reflexionen sobre què vol dir, avui, ser “fills de l’exili”, cinquanta anys després de l’inici del final de la dictadura.
La sèrie “50 anys del final de la dictadura”, presentada per Míriam Aymamí amb la col·laboració d’Alonso Leal dins del programa Pensaveus compartides, dedica un episodi als anomenats “fills de l’exili”. No són protagonistes directes de la Guerra Civil, però carreguen amb una herència molt concreta: la dels pares i avis expulsats de casa seva per la victòria franquista i acollits a Mèxic.
Els quatre convidats –Teresa Vidiella, Nora Aymamí, Rosa Maria Oliart i Enrique Guarner– van néixer i créixer a Mèxic, però la guerra i l’exili formen part del seu dia a dia des de sempre. A casa se’n parlava, es repetien anècdotes, es recordaven camps de concentració, travesses en vaixell, papers trencats per la Guàrdia Civil, refugi a l’URSS, anys a Cuba, feines diverses i una consigna compartida: gratitud profunda cap a Mèxic, però ferida oberta amb el franquisme.
Les seves biografies acadèmiques –col·legis com el Madrid, el Luis Vives, el Williams, la UNAM, carreres en física, biologia, veterinària, psicologia– expliquen una trajectòria d’integració, però el relat familiar continua remetent a Barcelona, a Catalunya i a aquella guerra que els fills no van viure, però de la qual en són deutors.
Fugir de Franco: del front al vaixell, de França a Mèxic
Els relats dels avis i pares dels quatre testimonis dibuixen un mapa de l’exili català que passa per Barcelona, el front d’Aragó, el Marroc francès, França, l’URSS, Orà i, finalment, Mèxic.
En el cas d’Enrique Guarner, l’avi Vicente Guarner era militar i havia coincidit amb Franco a l’Acadèmia Militar de Toledo. Amb el cop d’estat i la guerra, assumeix responsabilitats en la seguretat de Barcelona i participa en el front d’Aragó. Quan l’avenç franquista ho fa insostenible, fuig amb la família cap al Marroc, s’instal·len a Casablanca i, des d’allà, continua col·laborant amb la resistència antifranquista, fins i tot en tasques d’espionatge protegides pels francesos.
Amb l’ocupació alemanya i la pressió del règim franquista, rep una ordre d’extradició. La Gestapo l’arriba a detenir, però amb l’ajuda de contactes francesos, aconsegueix pujar al vaixell que acabarà portant la família fins a Veracruz. Decideixen quedar-se a Mèxic, en veure que es tracta d’un país progressista, amb avenços com la seguretat social. El pare d’Enrique estudiarà medicina i es farà psiquiatre i psicoanalista; l’oncle, cirurgià.
La història de Rosa Maria Oliart passa per dos exilis diferents dins la mateixa família. Els avis materns, militants del POUM i molt actius políticament, fugen de Barcelona quan Franco s’hi acosta, fan el camí clàssic cap a França i finalment embarquen successivament cap a la República Dominicana, Cuba i, finalment, Veracruz. La mare de Rosa Maria hi arriba de petita i viu la típica vida del refugi republicà català i espanyol a la Colònia Cuauhtémoc.
Els avis paterns, vinculats a Esquerra Republicana i al socialisme català, pateixen una separació dramàtica: l’avi marxa primer cap a Mèxic i s’instal·la a Saltillo, mentre l’àvia queda atrapada a la frontera entre els estats francès i espanyol amb els dos fills. Després d’intents frustrats i papers trencats per la Guàrdia Civil, aconsegueix finalment sortir gràcies a familiars situats al costat franquista que l’ajuden a fer els tràmits. Quan es reuneixen a Mèxic, el pare i l’oncle de Rosa Maria estudiaran al col·legi Vives i a l’Acadèmia Hispano-Mexicana.
En el cas de Teresa Vidiella, l’avi patern és un dels fundadors del PSUC. Amb l’avenç franquista, marxa a la Unió Soviètica amb la seva dona i el seu fill –el pare de Teresa–, que hi viu fins als vint anys aproximadament. Quan la mare de Teresa decideix marxar a Mèxic amb el seu fill, l’avi es queda a l’URSS i la història es complica fins al punt que, dècades després, encara serà part d’un un relat “llarg i complicat”. A Mèxic, l’àvia serà mestra al col·legi Luis Vives.
La mare de Teresa també arriba a Mèxic després d’un exili propi: el seu avi matern, jutge de pau i “roig”, es veu dues vegades a punt de ser afusellat. A la tercera, aconsegueix fugir cap a Orà, a Algèria, on neix la mare de Teresa. Després, ell s’avança cap a Mèxic i fa venir esposa i filla quan la nena té quatre anys.
El periple de la família de Nora Aymamí barreja exili polític, periodisme i guerres. L’avi, afiliat a ERC i periodista, treballa amb Lluís Companys i és detingut arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Un alt funcionari, simpatitzant dels periodistes, el treu temporalment de la llista de detinguts, i ell aprofita per escriure una crònica completa del que ha passat, que surt publicada l’endemà. Des d’aleshores és un objectiu clar per al feixisme.
Quan esclata el cop d’estat del 1936, l’avi acumula un historial prou compromès perquè s’emeti una ordre de captura contra ell. Fuig cap a França al final del conflicte és internat al camp de concentració d’Argelers. Mentrestant, l’àvia, la tia i el pare de Nora travessen la frontera i s’estableixen a França, on participen en els dispositius de la Creu Roja i del Partit Comunista, que organitzen brigades de joves perquè puguin seguir els estudis a la Unió Soviètica.
El pare de Nora forma part d’una d’aquests contingents de “nens de Rússia” i amb uns tretze o catorze anys és enviat a Leningrad a estudiar. Allà descobreix que té facilitat per als números i opta per una formació d’enginyeria. S’allista a l’exèrcit soviètic, passa deu anys a l’URSS i li toca patir el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial, un període de la seva vida del qual gairebé no se sap res.
Mentrestant, els avis reben la documentació per viatjar gràcies a Narciso Bassols, el net de l’editor i guitarrista Narcís Bassols. Marxen de França el novembre del 1939 i arriben a Mèxic amb el vaixell anglès Lancastria, un dels últims que surten de França i que va ser enfonsat pels nazis de tornada cap a Europa. El pare de Nora no es retrobarà amb la família fins al 1947, quan s’embarqui a Odessa amb un grup de joves catalans i espanyols als que acompanya com a responsable de viatge. Arriba a Nova York i baixa fins a Mèxic en un viatge interminable en camió.
Créixer entre dos mons: escoles, accents i identitat “ni d’aquí ni d’allà”
Les trajectòries escolars dels quatre convidats expliquen molt bé la seva condició de fills i nets de l’exili. Enrique passa per l’escola Héroes de la Libertad, molt vinculada al PRI i amb una formació acadèmica intensa i bilingüe, abans que els pares decideixin portar-lo al col·legi Madrid, on també havia anat el pare. La seva infantesa combina, doncs, una escola “oficialista” mexicana i una institució creada per l’exili republicà, amb entorns ideològics gairebé oposats.
Rosa Maria viu una experiència inicial d’aïllament. La família marxa primer a Veracruz, on el pare troba feina a l’empresa Tamsa, i ella fa primària i secundària en una escola del barri de La Huaca, una zona popular de cases de fusta. Allà gairebé ningú sap què és Barcelona, què és el català ni què va ser la Guerra Civil. La família és “la rara”, la que té una història estranya de guerra i exili.
Tot canvia quan Joan Manuel Serrat es fa popular: de sobte, els companys associen Rosa Maria amb un cantant que admiren i amb una llengua en la que de vegades canta. Així, la identitat d’origen comença a ser més comprensible. Quan la família torna a Ciutat de Mèxic i ella entra al col·legi Vives, el gir és complet: ja no és “la filla d’uns exiliats”, sinó “la jarocha”, la que porta l’accent i les cançons de Veracruz.
Teresa, que estudia al col·legi Williams i després a la UNAM, explica que la seva vida escolar la comparteix amb companys sense cap vincle amb l’exili. El món de l’exili és, sobretot, el dels dinars i sopars familiars, de les trobades d’amics dels pares, de les històries explicades a taula. Allà, sí, tots venen d’episodis semblants i els nens juguen sota aquella atmosfera carregada de records.
Comparteix amb Rosa Maria la sensació de desplaçament: entre mexicans se sent “més catalana” i entre catalans se sent “més mexicana”, fins al punt d’identificar-se amb la frase del cantautor argentí Alberto Cortez: “no soy de aquí ni soy de allá”.
Nora, per la seva banda, suma a l’exili republicà una etapa cubana. Quan el pare torna a Mèxic amb una formació d’enginyer en mines impossible de revalidar, comença a escriure sobre esports al diari de tarda amb l’avi i acaba acceptant una corresponsalia a Cuba. Allà neixen ella i la seva germana.
Quan la família torna a Mèxic, el debat educatiu és clar: escola americana perquè aprenguin anglès, o escola de l’exili? El pare ho té clar: amb el seu passat, amb filles nascudes a Cuba, descarta categòricament l’escola americana i les apunta al col·legi Madrid. Allà faran tota la primària, la secundària i el batxillerat, i després Nora estudiarà veterinària a la UNAM.
En aquest anar i venir, la identitat torna a ser múltiple. A Cuba, les germanes són “les mexicanes”; a Mèxic, són “les cubanes” o “les catalanes”. Aquesta ambigüitat, expliquen, marca durant anys la seva manera d’entendre qui són.
El 20 de novembre de 1975: entre l’alleujament, la festa i la perplexitat
La mort de Franco és un moment clau de la sèrie i del programa. Tots quatre recorden què passava a casa seva aquell 20 de novembre del 1975 i els dies previs.
En el cas d’Enrique, la notícia arriba a casa gairebé com una constatació esperada. El pare anuncia a l’hora de sopar que “ja s’ha mort aquest desgraciat”, però no hi ha grans celebracions. El trauma principal el porta l’avi, que havia passat per la guerra, el front i l’exili; però la família havia refet la vida a Mèxic i ja no es plantejava tornar. L’avi, quan el veu el diumenge, mostra més aviat alleujament que alegria.
Enrique reconeix que la seva consciència política arriba tard: de nen, en ple 68 mexicà, li faltaven eines per entendre què passava. És al col·legi Madrid i, sobretot, a la UNAM –on coneix de primera mà les desigualtats socials mexicanes– que comença a lligar el seu entorn amb allò que li havien explicat de la Guerra Civil.
A casa de Rosa Maria, a Veracruz, l’ambient és un altre: fa dies que a les tertúlies amb altres famílies exiliades s’especula sobre la salut de Franco, que “triga molt a morir” i sembla eternament agonitzant. Les ampolles per celebrar la notícia esperen a la nevera fins que, finalment, arriba el moment.
El record que més li queda és el de la mare indignada en assabentar-se que a l’església de Santa Rita la colònia espanyola “gachupina” –els nouvinguts rics i conservadors– prepara una missa per l’ànima del dictador. La mare, republicana, anuncia que hi anirà a tirar una “paloma” (un petard) al temple com a protesta. Finalment, el pare l’atura i evita l’escàndol, però la imatge d’aquella ràbia concentrada li queda gravada. L’endemà, a l’escola, els companys li pregunten què es diu a casa seva sobre la mort de Franco, més per curiositat que no pas per consciència política.
Teresa recorda una setmana sencera sense anar a escola. A casa seva, la notícia desencadena una catarsi col·lectiva: tiets que arriben de Puebla, abraçades, plors, rialles, brindis, menjar i beguda tot el dia. És una barreja de celebració pel final d’un dictador i d’alliberament d’un dolor acumulat durant dècades.
Entre anècdotes, recorda com la família riu explicant que, en un camp de concentració, el canal per on baixaven les aigües residuals –plenes de “tots els troncs” de tothom– era batejat irònicament com “el canal del Generalísimo”. L’humor negre i la memòria del patiment conviuen en una mateixa escena.
Per a Nora, el record està marcat per la presència constant de l’avi a casa i per la relació de respecte i admiració mútua entre ell i el pare. Quan arriba la notícia de la mort de Franco, la felicitat és evident perquè s’ha mort “qui els havia fet tant de mal”, encara que ella, amb dotze anys, tingués una consciència política limitada.
Recorda una frase de l’avi en català, carregada d’amargor: quina llàstima que hagués mort “tan bé” després de tot el mal que havia fet. També recorda l’alegria de la mare mexicana, que vol celebrar la notícia amb un dinar especial. L’endemà, al col·legi Madrid, hi ha un acte a l’esplanada on s’havia de fer l’homenatge setmanal a les banderes: mestres plorant, abraçades, el sentiment que “alguna cosa molt important havia passat”. Fins i tot creu recordar la projecció de la pel·lícula Morir en Madrid, tot i que els detalls se li barregen amb el pas del temps.
Què vol dir ser “fills de l’exili” avui?
Quan Míriam Aymamí i Alonso Leal els demanen què significa avui ser fills o nets de l’exili, tots quatre coincideixen que la resposta és difícil i carregada de matisos.
Enrique destaca que, tot i les discussions amb el pare nonagenari sobre identitat, ell es considera bàsicament mexicà. Veu Espanya com un país amb altres condicions materials, però recorda com un cosí que vivia sota el franquisme trobava “meravellós” el Mèxic dels anys setanta, amb supermercats plens i pel·lícules sense doblar. Per a Enrique, estudiar a la UNAM i veure de prop les desigualtats socials li permet entendre millor què hi havia al darrere del conflicte espanyol i com les tensions de classe poden acabar en guerra.
Rosa Maria apunta que ser filla de l’exili vol dir haver crescut amb una consciència social, política i humanitària diferent de la de qui no té una tragèdia similar a casa. Les històries de guerra, camps de concentració, famílies separades i papers trencats deixen una sensibilitat particular. Parla de “nostàlgia heretada”: troba a faltar un país que no és el seu per experiència directa, sinó per transmissió.
Arriba a plantejar-se una pregunta incòmoda: “Li dec la vida a aquell infeliç? Li dec la vida a la guerra?” Si no hagués existit el cop d’estat, l’exili, els vaixells cap a Mèxic, ella potser no hauria nascut. És una sensació estranya, sense nom, que conviu amb un orgull clar de ser mexicana i amb un agraïment profund cap al país que va acollir la seva família.
Teresa resumeix la seva resposta amb tres paraules que li venen al cap de cop: “molta història, molt dolor, molta bogeria”. Recorda el patiment dels avis, la impossibilitat de veure mai més els pares, el retorn tardà d’una àvia a una Catalunya on ja no quedava ningú. I alhora, la certesa que el més important per a ella era ser amb els fills i nets que havien nascut a Mèxic.
Ser filla i neta de l’exili, diu, vol dir viure amb aquesta barreja d’enyorança, traumes no resolts i amor intens. I també amb una certa “bogeria” familiar alimentada per la guerra, la migració forçada i les pèrdues acumulades.
Nora, al tram final, apunta que ser filles de l’exili vol dir assumir una herència complexa: una memòria plena d’història i d’ideals defensats fins a les últimes conseqüències, una educació política i cultural molt marcada per valors com la llibertat, la justícia social, la dignitat humana i el compromís amb la veritat. Uns valors que no només es van ensenyar a les aules del col·legi Madrid o del Luis Vives, sinó sobretot a les cases, als menjadors on es parlava de guerra, de companys, de companys afusellats i d’agraïment envers Mèxic.
Tots quatre coincideixen en aquesta doble pertinença: se senten profundament mexicans i, alhora, arrosseguen una Catalunya republicana que no van viure, però que porten impresa a la memòria familiar. Una identitat feta de dues cultures, de dues llengües, d’una guerra heretada i d’un país d’acollida que els ha permès construir una vida pròpia.
2 comentaris