El MUAC de Mèxic inaugura Marta Palau. Mis caminos son terrestres, una gran exposició coproduïda amb el Museu Tàpies que reivindica el llegat d’una artista catalana exiliada, pionera en l’escultura tèxtil i clau per entendre els ponts culturals entre Catalunya i Mèxic.
La figura de Marta Palau (Albesa, la Noguera, 1934 – Ciutat de Mèxic, 2022) és una de les més singulars i menys divulgades de l’art català del segle XX. Exiliada de petita arran de la dictadura, va arribar a Mèxic amb només set anys, immersa en un desplaçament massiu que va marcar la història de centenars de famílies republicanes. Aquest origen, lluny de quedar reclòs a la memòria familiar, va impregnar tota la seva obra: el desarrelament, la condició de frontera, la identitat híbrida i la necessitat de reconstruir allò perdut són fils que travessen el seu treball, literalment i simbòlicament.
El MUAC acull ara una de les exposicions més completes dedicades a l’artista, coproduïda amb el Museu Tàpies de Barcelona i comissariada per Imma Prieto i Amanda de la Garza. La mostra s’allunya del relat estrictament cronològic i proposa una lectura temàtica: l’exili, el cos, el textil, la màgia, el naualli, l’Amèrica Llatina i la migració. És una aproximació que permet veure Palau no només com una artista de l’exili, sinó com una creadora que va convertir aquesta experiència en un instrument de coneixement i de resistència cultural.
Una artista formada entre dos continents
A Mèxic, Palau va estudiar a l’INBA i a La Esmeralda, dos espais que li van permetre entrar en contacte amb l’escena artística mexicana d’avantguarda. El seu pas posterior per Califòrnia i Barcelona la va aproximar a les tècniques del tapís contemporani, en un moment en què el textil començava a considerar-se un llenguatge escultòric. Com a deixebla de Josep Grau-Garriga, va entendre el tapís com un espai d’expressió que superava la decoració i s’endinsava en la matèria viva: fibres vegetals, cordes, filaments i textures que esdevenien una prolongació del cos i del territori.
Aquesta recerca la va situar com una pionera de l’escultura tèxtil a l’Amèrica Llatina, amb instal·lacions de gran escala que combinaven tradició indígena, simbolisme europeu i una clara actitud anticolonial. La seva obra no apel·la només a l’estètica, sinó a una relació íntima amb la terra i amb les formes de coneixement prehispàniques. Obres com Bastones de Mando o Altar de Naualli, premiades i reconegudes internacionalment, revelen com la màgia, el ritual i la memòria col·lectiva travessen la seva producció.
Memòria, matèria i política: una lectura contemporània
La mostra del MUAC incorpora dibuixos, arxius, instal·lacions, pintures i peces de la seva última etapa, algunes d’elles ja presentades al Museu Tàpies. Aquest conjunt revela una artista capaç d’articular la dimensió íntima com l’exili, la infantesa, la identitat, amb qüestions socials i polítiques de llarg recorregut.
En un moment en què les migracions i els desplaçaments forçats són eixos centrals del debat internacional, l’obra de Palau adquireix una ressonància particular. El seu treball no busca representar el trauma, sinó transformar-lo en coneixement: una pràctica que, des de la matèria, interpel·la el present.
Un llegat que s’institucionalitza
La recerca curatorial ha permès obrir arxius familiars i documentals fins ara poc accessibles, fet que ha generat una lectura renovada de la seva trajectòria. Tot aquest treball es recull en una publicació coral que es presentarà a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, coincidint amb Barcelona com a Ciutat Convidada d’Honor. Aquesta edició inclou textos de crítics i especialistes que situen Palau en el mapa internacional de les pràctiques tèxtils i de l’art de la memòria.
Al llarg de la seva vida, Palau va rebre nombrosos reconeixements, des del Premi Nacional de Ciències i Arts de Mèxic a la distinció de la Universitat de Lleida, però continua essent una artista menys coneguda a Catalunya del que el seu llegat mereix. L’itinerància de Mis caminos son terrestres és un pas necessari per situar-la al lloc que li correspon: una creadora que va desafiar convencions estètiques, que va donar forma material a l’experiència de l’exili i que va construir un pont cultural sòlid entre Mèxic i Catalunya.
