L’estiu del 1939, un vaixell que es va convertir en una arca d’esperança per a milers de republicans que fugien del franquisme. Organitzat per Pablo Neruda, el Winnipeg va salpar de França cap a Xile amb més de 2.300 exiliats, marcant una de les gestes humanitàries més recordades del segle XX.
Amb la caiguda de Catalunya a començaments del 1939, milers de republicans van emprendre el camí de l’exili. Travessar els Pirineus significava fugir de la repressió i, alhora, entrar en una nova tragèdia: els camps francesos.
A les platges d’Argelers, Sant Cebrià o Gurs, homes, dones i infants van ser confinats darrere filferros, exposats al fred, la fam i la malaltia. França, desbordada, improvisava recintes sense recursos per acollir més de 450.000 refugiats.
En aquest context desesperat, Xile, governat pel Frente Popular del president Pedro Aguirre Cerda, va decidir oferir una sortida humanitària. El país volia acollir treballadors i intel·lectuals republicans per contribuir al seu desenvolupament. El govern xilè va encarregar la missió al poeta Pablo Neruda, que havia estat cònsol a l’Estat espanyol i mantenia una estreta relació amb el món republicà.
El naixement del projecte Winnipeg
Neruda va organitzar l’operació des de París amb l’ajuda del Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles (SERE), impulsat pel president Juan Negrín. També hi van col·laborar entitats solidàries britàniques i argentines, com la Federació d’Organismes d’Ajuda als Republicans Espanyols.
El vaixell escollit fou el Winnipeg, un antic transport de tropes de la Primera Guerra Mundial de 5.000 tones, adaptat per allotjar famílies senceres. A l’estiu de 1939, centenars de refugiats van ser traslladats des dels camps fins a Trompeloup, prop del port de Pauillac, on s’havia d’iniciar la travessia.
L’embarcament va ser complex: calia seleccionar les famílies, revisar documentació i garantir les condicions mínimes d’higiene i seguretat. El 4 d’agost de 1939, a les sis del matí, el Winnipeg va salpar del port francès amb 2.365 persones a bord, entre elles més de 400 catalans.
Un mes a l’Atlàntic
Les condicions a bord eren precàries però plenes d’esperança. S’havien instal·lat lliteres de tres nivells, un petit hospital i un menjador comunitari. Les famílies compartien espais reduïts i l’aigua dolça era limitada, però la moral es mantenia alta.
Durant la travessia, el tenor Joan Urnó va crear un petit cor per animar els ànims, i el mateix Neruda, des de París, seguia amb angoixa el viatge. El Winnipeg va fer dues parades tècniques abans d’arribar a Arica, al nord de Xile, on metges locals van revisar l’estat de salut dels passatgers.
El 3 de setembre de 1939, el vaixell va arribar finalment a Valparaíso, coincidint amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Aquell mateix dia, mentre Europa tornava a enfonsar-se en un nou conflicte, més de dos mil exiliats trobaven un país d’acollida.
Una nova vida a Xile
La rebuda dels xilens va ser massiva i emocionant. Els exiliats van ser allotjats inicialment en cases i centres d’acollida, i posteriorment es van dispersar per diverses ciutats com Santiago, Valparaíso, Concepción o Temuco.
Molts catalans i espanyols es van integrar ràpidament a la vida cultural i industrial xilena. Van fundar editorials, escoles, cooperatives i tallers artístics. El pintor José Balmes i la seva esposa, Roser Bru, van esdevenir figures fonamentals de l’art xilè contemporani. L’actriu Montserrat Julió Nunell va contribuir a renovar el teatre xilè, i altres refugiats van destacar com a enginyers, mestres o sindicalistes.
L’aportació catalana i republicana va ser clau per modernitzar sectors de la indústria, l’educació i la cultura xilena. El Winnipeg, així, no només va salvar vides, sinó que va exportar ideals de llibertat, solidaritat i justícia social.
Un llegat que perdura
Avui, més de vuit dècades després, el Winnipeg és recordat a Xile i a Catalunya com un símbol de solidaritat internacionalista. Els descendents dels passatgers mantenen viva la memòria de la travessia, i diverses entitats culturals catalanes a Xile celebren cada any commemoracions i exposicions.
A Valparaíso, una escultura de ferro amb forma de proa ret homenatge als exiliats, i a Catalunya, museus i documentals han recuperat els seus testimonis.
El mateix Pablo Neruda escriuria anys més tard:
“D’entre totes les meves obres, el Winnipeg va ser la més bella. Vaig salvar vides del naufragi i del franquisme.”
El viatge del Winnipeg va demostrar que, fins i tot en els moments més foscos de la història, la humanitat pot organitzar-se per salvar-se a si mateixa.
Un comentari