L’ètica asteca dels antics pobles mexiques, hereus d’una visió col·lectiva del món, estava basada en la comunitat, l’harmonia i la recerca de l’equilibri interior. Una filosofia que, segles després, continua oferint lliçons valuoses per a un món cada cop més individualista.
Per: Miriam Aymamí
L’Imperi mexica, conegut sovint com a asteca, va ser una de les civilitzacions més poderoses i sofisticades de Mesoamèrica. Es va desenvolupar principalment a la vall de Mèxic i s’estenia per territoris que avui formen part dels estats de Puebla, Morelos, Guerrero, Oaxaca i Veracruz, entre d’altres.
Des de la fundació de Tenochtitlan, el 1325, fins a la conquesta del 1521, els mexiques van bastir un sistema polític, econòmic i religiós que es convertí en un dels més complexos de l’Amèrica precolombina.
Amb l’arribada dels conqueridors, bona part del coneixement ancestral es va perdre. Els espanyols van cremar centenars de còdexs, llibres prehispànics, perquè els consideraven idolàtrics. Aquesta destrucció va suposar la pèrdua d’una part essencial de la seva història, religió i ciència.
Tot i així, alguns textos van sobreviure gràcies a monjos i cronistes. El Còdex Florentí, recopilat pel frare Bernardino de Sahagún, és una de les fonts més importants per entendre la cultura i la filosofia mexiques. En aquest monumental llibre, escrit en nàhuatl i castellà, s’hi recullen reflexions sobre la moral, la virtut i el sentit de la vida.
Una ètica centrada en l’harmonia col·lectiva
A diferència de la filosofia grega, centrada en la perfecció individual i en la virtut com a exercici personal, el pensament mexica entenia l’ètica com un camí compartit. Per als antics mexiques, ningú no podia assolir la plenitud en solitari: la comunitat era essencial per trobar l’equilibri interior.
El seu ideal no era la perfecció, sinó la balança, la recerca constant d’harmonia entre l’individu, la natura i la societat. L’objectiu de la vida era aprendre a conviure amb les pròpies errades, a corregir-les amb humilitat i a contribuir al benestar comú. La vida era, per tant, un exercici de curació interior i col·lectiva.
La saviesa del “Tillan Tlapalli”
Un concepte clau en aquesta filosofia és el tillan tlapalli, que pot traduir-se com “tenir paciència a la Terra” o “aprendre a caminar amb veritat i equilibri”. Aquesta expressió simbolitza la idea que el coneixement no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per assolir la serenitat i la justícia dins la comunitat.
Els mexiques entenien la vida com una oportunitat per aprendre de les caigudes, sostenir els altres i participar d’una mateixa harmonia. Aquesta visió, profundament col·lectiva i solidària, contrasta amb l’individualisme que domina el món contemporani, especialment a Occident.
Aprendre del passat per repensar el present
Els pobles nàhuatl encara preserven avui molts d’aquests valors. En un moment històric marcat per la fragmentació social i la crisi de sentit, la seva filosofia ens recorda que viure bé no és només un afer personal, sinó una responsabilitat compartida.
Potser ha arribat l’hora de mirar cap a aquestes cultures i recuperar-ne la lliçó essencial: que l’ètica no neix de la solitud, sinó de la comunitat.
Et pot interessar: “Malinche: el musical que ha esdevingut propaganda de l’extrema dreta.
