A l’equador de la temporada, Catalunya viu una tardor de bolets notable: la producció estimada ronda els 90 quilos per hectàrea, molt per sobre de la mitjana històrica de 60 kg/ha. El bon ritme, però, torna a encendre la pregunta incòmoda de cada any bo: s’ha d’ordenar l’accés als boscos i instaurar tiquets, llicències o topalls per collir bolets?
Bolets per parar un tren. La fotografia d’aquest 2025 és de contrastos. El setembre va ser “bestial” i va disparar expectatives de campanya rècord, però l’octubre sec, amb temperatures altes i vent, va frenar l’embranzida. Malgrat això, el balanç continua sent clarament positiu, i els 90 kg per hectàrea consoliden un any bo en el conjunt del país. L’horitzó immediat depèn del temps: les pluges d’aquesta setmana podrien revifar comarques que fins ara havien quedat a la cua, com el Camp de Tarragona o el Bages, sempre que no repuntin massa les temperatures. Al Pirineu, en canvi, el fred i les primeres glaçades apunten a un tancament més prematur.
En l’apartat micològic, el podi d’espècies és clar: ceps, rossinyols i camagrocs han protagonitzat una temporada que alguns experts qualifiquen de rècord per a aquestes varietats. Els rovellons i pinetells han respost amb força, però en molts indrets han arribat corcats, un símptoma d’excés d’humitat puntual combinat amb temperatures elevades i una activitat d’insectes superior a l’habitual. Aquest còctel meteorològic explica la paradoxa d’un any abundant, però irregular, on la qualitat no sempre acompanya el volum.
La regulació torna a escena
El rerefons d’aquest relat és el de sempre, i ens interpel·la com a país boletaire: com es conviu entre aficionats, professionals, propietaris forestals i ecosistemes quan la producció és alta i els caps de setmana omplen els camins? La regulació torna a escena com una eina de gestió més que no pas com una prohibició. Des del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) es defensa des de fa temps un marc que doni veu a la propietat i estableixi criteris clars d’accés i recol·lecció. La tesi és simple: ordenar per preservar, garantir la convivència i, de retruc, millorar l’experiència de qui surt a buscar bolets.
El debat no és teòric. Al Solsonès, un propietari va implantar fa més d’una dècada un sistema de tiquet diari de 10 euros per accedir a una finca privada de més de 200 hectàrees, amb un límit de tres quilos per persona. Més enllà de l’anècdota, l’experiència il·lustra que el pagament simbòlic i els topalls poden ser instruments per ordenar l’ús d’un recurs que, al capdavall, creix dins propietats privades i forma part d’un ecosistema fràgil. Les enquestes disponibles apunten que una majoria d’aficionats acceptaria aquest tipus de mesura si percep que millora la gestió, redueix conflictes i protegeix el bosc.
La manca d’un marc general a Catalunya —una singularitat dins l’Estat espanyol, paradoxalment el territori on la tradició micològica és més forta— fa que cada temporada repeteixi la mateixa discussió. Els defensors de la regulació recorden que no es tracta d’expulsar ningú del bosc, sinó d’establir regles del joc mínimes: informació obligatòria a l’entrada de les finques, límits raonables per persona i dia, vet a eines que malmeten el sotabosc, horaris pactats i, quan calgui, llicència o tiquet per equilibrar càrregues i responsabilitats. Els detractors temen l’efecte “peatge” sobre una activitat que és patrimoni social. La clau, doncs, és el com: transparència, preus simbòlics, retorns clars al territori i coordinació amb ajuntaments i propietaris.
Volatilitat climàtica
Des d’una mirada de país, la temporada actual és també un recordatori de la volatilitat climàtica. Les finestres bones es tanquen i s’obren en qüestió de setmanes; comarques que callaven revifen amb un parell de ruixats; zones altes s’aturen de cop amb una nit de glaçada. En aquest context, llegir el bosc val tant com conèixer el catàleg d’espècies. El calendari es fa local, i qui el sap llegir reparteix millor els esforços: combina franges d’altitud, orientacions, tipus de sòl i condicions d’humitat. Aquesta intel·ligència de camp, sumada a una regulació curosa, podria convertir cada tardor en una oportunitat en lloc d’una loteria.
La discussió sobre l’ordre al bosc és, de fet, una discussió sobre valors cívics. Respectar camins i tancats, no arrencar el miceli, tallar la cama amb ganivet, evitar el rasclet que destrueix el sotabosc, no endur-se bolets immadurs i no deixar deixalles són evidències que encara cal repetir massa sovint. En anys de producció alta, l’impacte de milers de botes es nota. Si a això hi afegim circulació i aparcaments indiscriminats, el bosc paga un preu que no surt a les fotos del cistell. Ordenar és, també, educar.
Què pot passar d’ara endavant? Si la meteorologia acompanya, el novembre pot deixar una segona onada en zones que venien seques i allargar una temporada que, d’entrada, ja s’apunta bona en el còmput general. Les dades del CTFC assenyalen que els 90 kg/ha superen amb escreix la mitjana de les darreres tres dècades, i mantenen viu el repte pendular entre èxits al cistell i tensions al territori. És justament per això que, any rere any, la pregunta torna: cal pagar per entrar al bosc? Potser la resposta no és el tiquet en si, sinó un pacte social que posi el bosc al centre, amb eines flexibles que s’adaptin a la realitat de cada comarca.
