De la Castanyada a Catalunya al Día de Muertos de Mèxic, passant per Halloween i rituals de mig planeta, cada cultura recorda els seus morts amb llum, color i memòria. Descobrim deu tradicions que celebren la vida a través de la mort.
Tots Sants i Castanyada (Catalunya i Països Catalans)
A casa nostra, l’1 de novembre és sinònim de Tots Sants, una jornada de recolliment i homenatge als difunts. Les famílies visiten cementiris i hi deixen flors com a acte de record per als que ja no hi són. Però la vigília és ben diferent: la Castanyada converteix la memòria en festa popular.
D’arrels antigues i relacionades amb antics àpats funeraris, la Castanyada combina tradició i calidesa: panellets, castanyes i moniatos s’han convertit en el menú simbòlic de la tardor catalana. A moltes escoles i places, es torren castanyes, es canten cançons i es recorda que aquesta celebració popular és una manera de mantenir viva la connexió amb els qui ja no hi són.
En un món globalitzat, la Castanyada resisteix amb orgull com a contrapunt mediterrani al Halloween anglosaxó.
Día de Muertos (Mèxic)
A Mèxic, l’1 i el 2 de novembre són dies per celebrar la mort amb alegria i color. Les famílies construeixen altars a casa amb fotografies, espelmes, flors de cempasúchil i menjar. És un diàleg simbòlic amb els avantpassats, que “tornen” per compartir el menjar i la memòria.
El Gran Desfilè de Ciutat de Mèxic, el 1 de novembre, transforma el Paseo de la Reforma en un espectacle amb carrosses, catrines, música i dansa. Finalitza al Zócalo, on s’instal·la l’Ofrenda Monumental, amb desenes de milers de flors provinents de Xochimilco i Tláhuac.
A Barcelona, la comunitat mexicana recrea aquesta connexió amb el Desfile de Catrinas del 2 de novembre a La Rambla, i amb les activitats de Casa Mèxic, on hi ha altars, música i un altar de mascotes. Una mostra que el Día de Muertos ja forma part també del mosaic cultural català.
I entre els seus símbols més coneguts, les calaveritas —de sucre, artesania o poesia— representen la ironia mexicana davant la mort: riure’s d’ella és, també, una forma d’estimar la vida.
Halloween (Estats Units i món anglosaxó)
El 31 d’octubre és la nit més popular del calendari global, però té un origen antic i espiritual. Deriva del All Hallows’ Eve, la vigília de Tots Sants, barreja de tradicions celtes i cristianes que marcava el final de la collita.
Als Estats Units, la festa es va convertir en un espectacle lúdic amb disfresses, carbasses buidades i el ritual del trick or treat. Avui és una indústria cultural global que genera milers de milions de dòlars i ha exportat la seva estètica a tot el món, des de Londres fins a Tòquio.
Tot i el seu vessant comercial, el seu èxit es deu a una idea universal: jugar amb la por per domesticar-la. Una nit per travessar simbòlicament els límits entre la vida i la mort —i fer-ho amb humor.
Samhain (Irlanda i Escòcia)
Abans de Halloween, ja existia el Samhain, el cap d’any celta. Marcava el pas de l’estiu a l’hivern i el moment en què els esperits podien travessar el món dels vius.
Antigament, s’apagaven tots els focs i s’encenia una gran foguera comunitària, símbol de protecció i renovació. Avui, els moviments neopagans i wiccans el celebren amb rituals de foc i meditació, recuperant el seu significat espiritual i naturalista: una nit per honorar el cicle de la vida i la mort.
Fet Gede (Haití)
A Haití, el Fet Gede és una festa d’arrels africanes i cristianes que celebra la connexió entre vius i morts. Durant l’1 i el 2 de novembre, els haitians es reuneixen als cementiris amb rom, música i dansa.
Els esperits Gede, figures burletes i vitals, són invocats amb cant i moviment. La mort no s’hi tem: s’hi balla. És una festa de llibertat i resistència, nascuda del vodou i transformada en símbol d’identitat nacional.
Il Giorno dei Morti (Itàlia)
El 2 de novembre, Itàlia es vesteix de flors i dolços. Famílies s’apleguen als cementiris i reparteixen menjar tradicional, especialment els ossi dei morti.
A moltes regions del sud, els nens reben regals “dels morts”, una tradició que manté viva la relació entre generacions. Més que una jornada trista, és un record dolç i afectuós, una manera d’afirmar la continuïtat familiar.
Undás (Filipines)
A les Filipines, la frontera entre vida i mort s’esborra completament. Les famílies passen la nit als cementiris, portant menjar, música i jocs.
És una vetlla que es converteix en trobada familiar, plena de rialles, històries i convivència. L’Undás és la prova que recordar també pot ser un acte de comunitat, no només de nostàlgia.
Dia de Finados (Brasil)
El Dia de Finados, el 2 de novembre, és un moment de silenci, fe i art popular. Les esglésies celebren misses, però també hi ha espais per a la poesia i la música.
En algunes regions, els cantautors improvisen versos dedicats als difunts. És una festa de respecte, però també d’expressió: la mort com a motiu d’art i paraula.
Pitru Paksha (Índia)
A l’Índia, el Pitru Paksha és un període de quinze dies en què les famílies ofereixen menjar i rituals (shraddha) als avantpassats.
És una manera de mantenir viva la connexió espiritual amb els morts, garantint-los pau eterna. Una tradició mil·lenària que recorda que la vida i la mort són parts d’un mateix flux.
O-bon (Japó)
El O-bon, tot i celebrar-se a l’agost, comparteix el mateix esperit. Els japonesos pengen fanalets i barques de paper perquè les ànimes trobin el camí de retorn.
Amb les danses Bon Odori, la comunitat celebra que els esperits visiten els vius uns dies cada any. És una festa de llum i moviment, que combina espiritualitat, art i gratitud.
Un missatge, mil llenguatges
Sigui amb flors o amb foc, amb poesia o amb danses, totes aquestes celebracions comparteixen una veritat profunda: recordar és mantenir viu.
Cada cultura ha trobat la seva manera d’acompanyar els morts. Però totes, d’una manera o altra, converteixen la memòria en festa.
