Pioner en l’abolició dels diners físics, Suècia adverteix ara dels riscos d’una dependència total dels sistemes digitals i alerta de la vulnerabilitat davant ciberatacs o crisis internacionals.
Durant més d’una dècada, Suècia ha estat el laboratori mundial d’una societat sense efectiu. Targetes, aplicacions i transferències instantànies van substituir progressivament els bitllets i les monedes fins a convertir-se, a començaments de 2025, en el mètode utilitzat en nou de cada deu compres. Fins i tot molts bancs van deixar d’acceptar diners físics, convençuts que el futur seria completament digital.
Però la modernitat, com sovint passa, amagava fragilitats. Amb la guerra d’Ucraïna i l’augment del risc de ciberatacs, el govern suec va començar a qüestionar la seva pròpia aposta. Què passaria si caigués el sistema bancari? Si hi hagués un tall de llum generalitzat o una ofensiva informàtica contra les infraestructures digitals del país?
En un gir inesperat, l’executiu va enviar un fulletó a totes les llars titulat “En cas de guerra o crisi”, on es podia llegir una recomanació molt clara: guardar efectiu a casa, com a mínim per a una setmana. El missatge era inequívoc: dependre exclusivament del núvol pot ser una temeritat.
El Banc Central de Suècia, el Sveriges Riksbank, va afegir-hi un argument més: “En cas d’emergència, tothom ha de poder pagar encara que la tecnologia falli”. I no només per seguretat nacional, sinó per inclusió. Milers de persones grans o que viuen en zones rurals havien quedat fora d’una economia totalment digitalitzada.
La paradoxa és evident: una de les economies més avançades del món ha acabat recomanant tornar als diners físics, no per nostàlgia, sinó per supervivència. Els experts en seguretat alerten ara de la “guerra híbrida”: atacs informàtics amb efectes socials i econòmics devastadors.
El cas suec és un avís global. La seva experiència mostra que la digitalització absoluta pot ser eficient, però també extremadament vulnerable.
I Catalunya, on és en aquest procés?
Encara lluny del model escandinau, la majoria de compres petites a Catalunya continuen fent-se amb efectiu, tot i que l’ús de targetes i mòbils no para de créixer. La digitalització avança, però amb una clara fractura generacional i territorial.
A diferència de Suècia, Catalunya no viu sota una amenaça militar directa, però sí sota una altra dependència: la de confiar plenament en sistemes digitals controlats per grans corporacions financeres estrangeres. En un escenari de fallada tecnològica o ciberatac, el país quedaria completament paralitzat.
L’exemple suec recorda que la modernitat no ha d’anar en contra de la sobirania. Mantenir l’autonomia econòmica —fins i tot per comprar un simple bric de llet quan el sistema cau— també és una forma de resistència.
Catalunya té l’oportunitat d’aprendre’n: cal digitalitzar-se, sí, però sense perdre la capacitat d’actuar quan la tecnologia falla.
